Parlant de vocació

He buscat la definició de vocació en dos diccionaris catalans i, ves per on, la definició no m'ha sorprès gens.

"Vocació

1 1 f. [LC] [RE] Acció de cridar Déu algú invitant-lo a anar a ell, o a dur a terme una missió, a canviar de vida, etc. La vocació d’Abraham, dels gentils.

1 2 f. [LC] [PE] Inclinació que hom sent a un cert gènere de vida, especialment a la vida religiosa, a un estat, a una professió, etc.

2 f. [DR] vocació hereditària Crida que fa la llei o el causant a tots els possibles successors en el moment d’obrir-se el procés successori per la mort del causant."

(Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans)

En el diccionari.cat de l'Enciclopèdia Catalana s'especifica que aquesta segona accepció és una extensió de la primera.

Quan es parla de professions relacionades amb l'educació i la salut, la vocació apareix sovint com un factor determinant tant per al desenvolupament professional com per a un bon funcionament del sector.

Tanmateix, atorgar-li tanta importància a la vocació obre la porta a interpretacions molt perverses de la professió i les seves implicacions. Repassem la definició.

Si tens vocació de mestre, entesa com una crida a dur a terme una missió o funció determinada, una inclinació interior o un propòsit vital al qual no pots renunciar perquè ve de dins teu, se't pressuposa una disponibilitat incondicional. S'entén que, passi el que passi, tu seràs allà i assumiràs el que faci falta per complir aquesta missió.

A la vocació se li suposa una entrega incondicional i altruista.

Tanmateix, estem parlant de professionals de l'educació que han estudiat, s'han preparat, sovint han passat unes oposicions i exerceixen la seva professió. Treballen per un sou: és la seva feina.

Sovint m'he fet aquesta pregunta: si estigués malalt, què preferiria: un metge poc professional, però amb molta vocació o un metge molt professional encara que no sentís cap vocació especial?

Jo ho tinc clar.

Si a això hi afegim la feminització de professions com l'educació i la salut, apareix un altre element: l'associació entre vocació i maternitat. Encara persisteix la idea que les dones, pel simple fet de ser-ho, tenen una inclinació natural cap a la cura dels altres. Se'ls pressuposa una predisposició innata a cuidar, a escoltar i fins i tot a exercir una mena de maternitat simbòlica envers tothom.

Aquesta visió acaba barrejant-se amb la professió. Es valora més aquesta suposada inclinació natural que no pas la formació, les competències o l'experiència professional. El resultat és que la professió perd estatus i reconeixement social, perquè es presenta com una activitat gairebé natural, espontània i desinteressada, en lloc de reconèixer-se com una feina qualificada que requereix coneixements, esforç i especialització.

El problema de la vocació, no és que existeixi, sinó l'ús que se'n fa quan se'n parla. Massa sovint serveix per justificar sacrificis, sobrecàrregues i mancances que no s'acceptarien en altres professions. Sembla que qui té vocació ha d'estar disposat a donar sempre una mica més, encara que això impliqui treballar en pitjors condicions. I així, allò que hauria de ser una opció personal acaba convertint-se en una exigència social.

La vocació pot ser un estímul valuós per exercir una professió, però no hauria de ser mai el criteri principal per valorar-la. El que garanteix una educació i una sanitat de qualitat no és la vocació, sinó la formació, la competència professional, els recursos adequats i unes condicions laborals dignes. Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos si els mestres o els professionals sanitaris tenen vocació i començar a preguntar-nos si tenen la formació, els recursos i les condicions necessàries per fer bé la seva feina. La vocació pot ser un valor afegit, però mai no hauria de substituir la professionalitat ni servir d'excusa per menystenir-la.

Parlem del paper dels mestres i de les mestres

Des de la llunyania d'estar fa dos anys fora de l'escola, però encara sense desconnectar del tot, miro d'entendre com ha anat canviant tot i per què estem on estem.

En aquest blog hi ha unes quantes reflexions sobre l'escola i l'educació dels infants. I no renego de res del que he anat escrivint. Crec que totes i cadascuna són vàlides i fruit de diferents moments de la meva pràctica educativa. Per parlar de l'escola, primer hem de pensar què és l'escola.

I, què és l'escola per a mi? L'escola és un lloc on vivim nombroses experiències en comunitat, aprenem a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a conèixer els altres i a conèixer el món que ens envolta. I ho fem tots junts, en un mateix espai i en un mateix moment.

Ara bé, tot això es pot fer de moltes maneres, tot canvia i evoluciona. Hem sentit la necessitat de canviar les maneres, la metodologia, els currículums... però hem sabut cap a on? Teníem clara la meta? Hem arribat on volíem?

Al llarg dels cursos hem anat canviant el llenguatge per fer-lo més respectuós amb la diversitat i els canvis socials. Hem apropat la mirada per poder acompanyar a tots els infants i les famílies en les seves necessitats. Ens hem multiplicat físicament per atendre totes les situacions que anaven sorgint. Hem creat xarxa amb els companys per treballar braç a braç, ajudar-nos i consolar-nos en molts moments.

I potser, amb la distància, ara veig que aquí ens hem perdut. Volíem ser més propers que alguns mestres que havíem conegut, més respectuosos, volíem mirar l'individu un per un... Però això ens ha allunyat de la idea de comunitat, un grup de persones que conviuen en un lloc i un temps amb un propòsit comú, i amb un mestre.

L'escola no és un hospital, ni una consulta mèdica, ni un lloc de teràpies individuals. Ni un nucli petit com la família, on els membres adults es poden relacionar un a un amb els seus infants. Es cert que hi ha d'haver llocs i espais per fer un treball individual amb l'infant. Evidentment, hem d'apropar-nos a cada individu i procurar atendre les seves necessitats. Però l'escola és una comunitat i cal treballar pel grup, com a tasca prioritària. El mestre ha de liderar l'evolució de la seva classe, implementar les metodologies adequades per al seu alumnat, perquè aquest maduri com a persona, com a ésser social i com a ciutadà del món.

Quan el mestre o la mestra aconsegueix un grup cohesionat, capaç de conviure, d'ajudar-se, d'acompanyar-se, quan aquest grup diposita en l'adult de referència l'autoritat perquè els guiï en el seu procés d'aprenentatge en un ambient de calma, respecte i il·lusió, en aquest moment podem començar a créixer i aprendre.

Arribats al punt en què al mestre se li exigeix una atenció individualitzada, amb una diversitat infinita a l'aula, la tasca principal es desdibuixa i es perd el sentit del paper dels mestres a l'aula. Si la meva atenció està centrada a resoldre una sola situació al llarg de tot el dia o necessito tot el temps del món per mirar infant per infant, no puc fer la meva tasca envers el grup del qual tinc tota la responsabilitat. La inclusió o el respecte a la diversitat són positius, però han acabat absorbint bona part de l'energia i dels recursos de les escoles fins al punt de desdibuixar la seva funció comunitària.

Són faves comptades: 5 hores lectives al dia entre 20 alumnes són 15 minuts per infant al dia (amb patis, descansos, entrades i sortides inclosos).

Torno a repetir: la prioritat a l'escola no pot ser treballar individualment (si fem això necessitem més mans, moltes més mans), la tasca del mestre és fer que el grup funcioni com a marc de convivència i d'aprenentatge. I per això és molt important que se li reconegui la seva autoritat com a professional per part de tots els estaments.

És cert que algunes famílies posen en qüestió la nostra professionalitat, però no només. Tots els estaments: els psicòlegs de referència fan més cas a una queixa de la família que a una observació de la tutora; al Departament corren per la visita d'una família i ignoren el que l'escola demana curs rere curs; els metges dilaten diagnòstics davant casos que s'han detectat precoçment a l'escola, perquè ja se sap que els mestres ens esverem de seguida; i podríem continuar: amb els periodistes, tertulians, etc.

I aquí sí que crec que hem de recuperar el focus, potenciar la feina del tutor de grup, el treball de les dinàmiques de grup, la importància de la tutoria de grup i potenciar la comunitat com a eina d'aprenentatge. En una societat cada cop més individualista, on cadascú es mira el melic i el dels seus estimats, la comunitat perd sentit. Potser l'escola com l'hem entès fins ara també.

Cal trobar un equilibri viable que no ens faci triar entre l'individu o la comunitat. L'escola ha de saber atendre cada infant, però sense deixar de ser, abans que res, una comunitat d'aprenentatge compartit.

Parlant d'inclusió amb el cor a la ma

https://pixabay.com/es/illustrations/amor-corazones-diversidad-compasi%C3%B3n-10175788/

En aquest blog ja he parlat altres vegades d'inclusió, de diversitat, d'alteritat i de reconèixer's a un mateix i a l'altre en la diferència. En teoria i en el paper, tot s'aguanta; per això quan vam conèixer l'esborrany i el posterior decret d'inclusió, hi vam creure. També vam ser realistes. Sabíem que les condicions en les quals iniciàvem aquest camí no eren bones. Pels volts de 2017 ja hi havia moltes mancances de personal, recursos i materials a les escoles i costava sacrificis individuals i col·lectius tirar endavant els projectes educatius de les escoles. (Quin gran parany: la vocació, la feminització de la professió i el paternalisme de les institucions)

Entre juny i juliol, amb el curs a punt d'acabar i sense gairebé temps de pensar, es va començar a implantar la inclusió. Es va comunicar que arribarribaria un grup d'alumnes amb necessitats educatives especials a una USEE de les moltes que havien creat des del Departament d'Ensenyament.

I així es va iniciar la inclusió el setembre de 2017, amb un bonic decret ple de bones intencions, una taula de mestre i una pissarra, deu alumnes amb necessitats greus i permanents, deu famílies amb moments i necessitats molt diferents, una mestra d'atenció a la diversitat, una tècnica d'educació especial (el que en diuen educadores, personal laboral) i algunes hores de vetlladors. Sense formació ni general, ni específica per al professorat. I, com sempre, amb la famosa llibertat de centre: "Fes-ho com vulguis, però fes-ho bé".

I ens hi vam llençar de cap, amb tot el nostre convenciment, coneixement i tot l'amor i sensibilitat que vam saber. Vam apostar per tenir els alumnes pràcticament sempre dins del grup de referència perquè no volíem de cap manera tenir una aula a part amb un grup segregat de la resta de l'escola (això no és inclusió encara que ho vulguin vendre així). I tots, treballadors, famílies i infants, vam anar aprenent.

Vam aprendre a optimitzar -més aviat, a esprémer- els recursos que teníem, vam aprendre que els infants amb necessitats educatives permanents necessiten una mirada constant i propera i que requereixen molt més personal del que disposàvem. Que no necessitàvem copets a l'esquena de psicòlogues, fisioterapeutes, logopedes, inspectores, serveis mèdics perquè ho estàvem fent molt bé. No necessitàvem només que ens diguessin què havíem de fer, necessitàvem que s'arremanguessin i també ells treballessin directament amb l'alumnat. Que fort quan una professional que t'hauria d'ajudar et diu: "No sé com t'ho fas a classe, jo no puc treballar a teràpia amb aquests infants en sessions individuals, així que he decidit fer sessions d'acompanyament a la família". Vam aprendre que estàvem sols davant un repte majúscul, que cada cop s'anava fent més gran.

I la societat va anar canviant i van aparèixer a l'escola un munt de noves realitats que requerien moltes mirades individuals, nous idiomes, noves cultures, nous estils de família... Calia incloure tothom i atendre'ls amb una mirada el més propera possible (D'això cal també parlar-ne amb una mica de perspectiva: quina és la funció del mestre?)

I les famílies també van aprendre que l'administració no els havia dit la veritat, que el seu fill o filla no tindria tot el dia una persona de suport per ell sol. Que gaudir de la vida en una escola ordinària, cosa amb la qual estic totalment d'acord, ens faria a tots créixer com a persones i viure en uns valors molt més humans que la segregació. Però això no convertiria l'infant en un altre diferent, no desapareixerien les seves necessitats, ni modificaria les seves capacitats. No evitaria el procés familiar d'acceptar la seva realitat i treballar a partir d'ella.

Però les institucions no van escoltar i la pilota es va anar fent més gran. No va recolzar les decisions dels mestres, de les direccions, no va ser flexible en les adaptacions dels infants i les famílies que necessitaven molt més temps per assolir petites fites i processos més llargs i complexos d'aprenentatge. Va practicar el "t'ho menges amb patates i ja t'apanyaràs".

Les famílies han anat obrint els ulls i cada vegada més decebudes i reivindicatives reclamen els seus drets. Els mestres ja no donen més de si. Després d'anys a l'escola, no recordo cursos tan angoixants com els dos darrers de la meva vida laboral. La feina a l'escola sempre ha estat intensa, física i mentalment, però no fins al punt al qual hem arribat. Patint perquè no em fessin mal i per les companyes que veies sortir dia sí, dia també amb empentes, morats, mossegades, exhaustes i derrotades, amb l'esperança d'un repòs reparador per tornar-hi l'endemà. Si sona molt dur, però així ho vaig viure. I algunes es van trencar i han necessitat temps per recompondre's.

No tinc una solució màgica, però comencem per intentar entendre el que s'ha viscut i s'està vivint aquests darrers anys dins dels centres educatius i no ho banalitzem. Inclusió, sí, però no només amb una taula de mestre i una pissarra, i un copet a l'esquena.

Parlant d'immersió

(Imatge de  la web Viquipèdia L'enciclopèdia lliure entrada Català)

Les dades i les estadístiques són ara molt importants per crear opinió i desfermar tot un seguit d'idees a favor i en contra de diferents situacions o fets que succeeixen en la nostra societat actual. Les dades actuals sobre l'ús del català no són bones. El català perd empenta. Segurament és el moment de la història que més gent coneix el català, els anys d'immersió ho han fet possible. La gent jove escolaritzada al país la coneix la llengua. Una altra cosa és que l'utilitzi o en senti la necessitat de parlar-la. Això ja no depèn de l'escola. 

Penseu que en l'època de la immersió més militant que jo vaig viure els anys 80 fèiem coses que ara es considerarien gairebé fora de la llei. Catalanitzàvem els noms dels infants, no contestàvem si no ens parlaven en català, sempre parlàvem en català amb infants, famílies, metges, serveis...

Amb el pas del temps i l'evolució de la societat, a l'escola vam anar trobant un punt d'equilibri per poder garantir una comunicació real, assertiva i respectuosa amb les persones i utilitzar el català com a llengua vehicular. Però que ningú aprofiti això per pensar que no es fa bé la immersió. Si més no a totes les escoles que conec sempre s'ha utilitzat el català com a llengua vehicular i d'aprenentatge de la comunitat educativa.

Però la salut de la llengua depèn de molts factors externs a l'escola: dinàmiques socials que fan canviar la manera de comunicar-nos.

Per un costat els catalanoparlants cada vegada som menys i menys militants. Si ho proveu, veure que en la majoria dels casos en les interaccions habituals amb la gent jove que treballa al comerç, a la sanitat... coneixen l'idioma i sovint si tu prens la iniciativa en català, et contesten en català o segur que t'entenen.

És cert que ha augmentat la complexitat de la nostra societat i que amb la globalització s'ha multiplicat el nombre de procedències dels nous catalans i les seves famílies. Això no ha estat mai un problema a la nostra terra. Un país que s'ha reinventat tantes vegades com ha pogut, sovint amenaçat, sovint al costat dels perdedors però amb una identitat forta i consolidada. Què ens passa doncs ara?

Hi ha una idea que va impregnant en moltes de les noves capes de la societat que s'estan establint aquí. Quina necessitat hi ha d'aprendre el català, de parlar-lo i de cuidar-lo? Quina necessitat hi ha que els fills aprenguin el català? Un idioma petit que ni els catalans fan servir massa. Per a què, si tots parlem castellà o anglès? Fins i tot aquests nouvinguts de classe mitjana alta que venen a viure aquí perquè els agrada el clima, el menjar, la ciutat, i els costums són els primers que troben innecessari aprendre la llengua del país. Amb l'anglès i el castellà creuen que ja en tenen prou.

Els fa por que els fills vagin a escoles on només es parla el català. Pors similars a les que van injectar partits polítics com Ciutadans, denunciant a tort i a dret escoles i entitats per "l'ús excessiu del Català a Catalunya", en tots els àmbits que van poder. 

Però tot i aquest panorama no gaire esperançador, mirem una mica enrere.

La generació dels meus avis va aprendre el català al carrer per la necessitat de comunicar-se amb els veïns. 

La generació dels meus pares no va poder aprendre el català a l'escola, tot era en castellà, però el van conservar en l'àmbit familiar, d'amistats i per comunicar-se amb tot el teixit social que no es va rendir davant les dificultats. 

La meva generació va viure a cavall de l'escola en castellà i l'empenta de la militància per donar-li un lloc al català en la vida pública, en els llocs oficials, vam veure l'impuls de la ràdio en català, la televisió i els diaris. 

La generació dels meus fills ha viscut en una societat que, havent donat per fet que el català havia recuperat un lloc a l'escola i al món públic, va descuidar la militància que requereix ser guardià d'una llengua minoritària i minoritzada. Amb tot el món als seus peus, persones d'arreu venen a viure al nostre país i molts dels nostres fills i filles se'n van a viure a altres llocs del món i la seva llengua de comunicació sovint és l'anglès, sobretot socialment i professionalment.

I ara què? Podem lluitar contra molins de vent com el Quixot, podem submergir-nos en un munt de baralles incòmodes on podem prendre mal, però també cal continuar amb el que sempre ha funcionat, utilitzar el català sempre que puguem, donar-li un lloc a la nostra vida i a la dels que ens envolten.

I això us ho diu una superpecadora que més sovint del que m'agradaria canvio d'idioma perquè així sembla que fas la vida més fàcil a tothom, i que fins i tot algun company m'ha cridat l'atenció per ser  massa fàcil canviant de llengua.

Això no és cap estudi! Només és parlar per parlar i tornar a fer bullir l'olla. Perquè parlar-ne i parlar-ne en català continua sent el més important!

L'alteritat, un repte des de que naixem

 L'alteritat és la concepció de les altres persones com a diferents de la identitat pròpia. És un concepte filosòfic de llarga tradició històrica, ja que un dels objectius de la filosofia ha estat sempre saber què vol dir ser "jo" per oposició a la resta. És un concepte filosòfic que consisteix a prendre consciència del punt de vista de l'altre, considerar-lo com a vàlid i tenir-lo present com a concepte.

 Aquest és un procés que cal entendre des de l’individu cap a la societat i a l’inrevés. Cal que et reconeguis a tu mateix com a persona diferent de la resta i que acceptis a la resta des de la seva diferència. I a la vegada crear un corrent social que s’interessa per conèixer d’altres grups diferents per evolucionar cap a col·lectius capaços d’interaccions més positives, acollidores i enriquidores.

 Però com es construeix l’alteritat en edats molt primerenques? Quan descobrim l’altre, en quin moment som conscients del nostre jo i de l’altre com éssers diferenciats? Què comporta en la vida de l’infant aquesta conquesta?

 Des de la formació del fetus fins que morim estem en constant evolució, formant-nos i transformant-nos en la nostra individualitat i com a membres de la societat on vivim. Els infants són éssers capaços que van creant la seva pròpia identitat de manera positiva i satisfactòria, desenvolupant les seves potencialitats. Aquest camí requereix l'ajuda de la família, l’escola i la societat com a catalitzador de les seves pors, conflictes i contradiccions al llarg del procés.

 La diferenciació del nadó respecte de l’adult, que ha estat el seu món al llarg de nou mesos de gestació, i dels que tindran cura d’ell després de néixer, és una acció necessària per crear la seva identitat, però no per necessària està exempta de dificultats.

 Durant la gestació el fetus és totalment dependent d’una altra persona. En circumstàncies òptimes quan arriba el part és el primer cop que es produeix una separació de la persona gestant i, per tant, un moment d’evident diferenciació i presa de contacte amb els límits físics corporals.

Durant els primers mesos el nadó encara continua sent molt dependent de l’adult, fins al punt que moltes vegades pensem que encara no sap distingir on acaba ell o ella i on comencen els seus adults de referència. Per això reclama la seva presència constant, per por de perdre una part que encara considera seva. Malgrat el seu neguit, cal ser respectuosos i pacients. Superar el seu malestar forma part del seu desenvolupament. La seva necessitat de créixer el farà estar orgullós de noves conquestes i les seves ànsies de jugar i d'aprendre el faran posar a prova constantment.

En el període de 0 a 3 anys l’infant fa un salt gegantí i adquireix les bases per a la seva construcció com a individu: s’inicia en el procés d’autoconeixement, en la conquesta de la seva autonomia de moviment, de comunicació amb els diferents llenguatges i de pensament.  Caldrà buscar un equilibri sa entre la necessitat d’acompanyar-lo i la distància prudent per deixar-li fer i mostrar-se. A vegades l’adult escurça massa aquesta distància per la por que ens genera les seves inseguretats i veure el seu patiment que apareixen en l’infant al llarg d'aquest procés.

En aquests tres anys haurà fet una evolució enorme: ha conquerit la verticalitat i la llibertat de moviment, ha après a controlar el seu cos, a comunicar-se i a parlar i a explorar l’entorn amb molta curiositat.

 L’inici de l’escolaritat és un moment molt intens, en les que es viuen noves situacions, experiències desconegudes i es propicien moltes relacions. Davant d’això cadascú reacciona a l’arribada a l’escola amb el seu bagatge personal fruit de molts factors que influeixen en l’evolució personal. Ara iniciarem un moment que proporcionarà moltes oportunitats per reconèixer a l’altre com un igual però diferent d’ell.

 Les professionals d’infantil sovint podem constatar els primers dies de curs que hi ha una gran variabilitat en la manera d’enfrontar aquesta situació. Una de les diferències més visibles dels diversos moments maduratius de l’alumnat de tres anys és en quin punt es troba la construcció del seu jo, la seva capacitat de reconèixer a l’altre com un ésser diferent d’ell mateix, però a la vegada com un igual i, per tant, quines relacions és capaç d’establir.

  Aturem-nos en un moment d’esbarjo a inicis de curs d’un grup de tres anys. Algun infant jugant sol amb la sorra, necessita el seu espai, prioritza el seu joc a la relació amb els altres. Infants jugant de costat, cadascun amb el seu propi joc, comparteixen espai, però no l’activitat, l’altre a vegades és un objecte més dins del seu joc. Alguns infants comencen a elaborar un joc comú, amb algunes regles molt senzilles o amb un fil argumental molt primerenc i variable, que va canviant al llarg de temps. Infants que busquen seguretat en l’espai o el joc recurrent, infants amb necessitat d’envair l’espai i conèixer l'entorn per sentir-se segurs. També trobarem infants que pateixen molt la separació dels seus referents, amb dificultats per conquerir alguns espais d’autonomia, que ploren o s’acosten a l’adult per sentir-se segurs amb molta necessitat de proximitat física de la qual encara no poden prescindir. Totes són diferents maneres d’entomar una mateixa situació des de realitats particulars. A partir d’aquí haurem de treballar per crear experiències compartides que ajudin cada infant a tenir en compte l’altre i les seves circumstàncies. Comencem un llarg camí en l'aprenentatge de l'acceptació de l'altre tal com és. Per poder anar construint a partir de tots els nostres "jo" un "nosaltres".

 Veiem que l’alteritat forma part de la construcció del jo. La diferenciació de qui soc jo i de què soc capaç, i el reconeixement de qui és l’altre i de què és capaç. Aquest procés ens ha de portar a l’acceptació de les diferències a tots els nivells, per construir llocs comuns on compartir amb l’altre el que som cadascú de nosaltres.

 Cal superar inseguretats i neguits, assumir incomoditats i obrir-se a la diferència per trobar noves certeses en la complexitat de l’altre. Una feina que cal anar fent sempre.

 Sílvia Tubau

La millor versió de tú

A vegades llegeixes textos que et diuen coses que ressonen dins teu i els guardes. Al llarg de la vida els retrobes i prenen més sentit en funció del moment i de les circumstàncies.
Aquest poema de J.L.Borges parla d'estar sol, d'estimar-te i cuidar-te per gaudir de la vida... I aquests versicles del capítol 3 d'Ecliesiastès de l'antic testament parla de que cada cosa té el seu temps... Sempre és temps de cuidar-te per esdevenir la millor versió de tu mateix.

Així no!

Aquest matí he escoltat com sempre les notícies i aquesta m'ha deixat impactada, pel fet que explica i pel comentari de la periodista:

Catalunya Radio 23/11/22

El matí de Catalunya Ràdio, de 8 a 9 h - 23/11/2022 (fàcil de localitzar a la web de Catalunya radio

La notícia dura més o menys un parell de minuts a partir del minut 46:40" 

Així no! No podem simplificar un problema tan complex així! Així no avançarem per una societat millor. Si cada cop que com a conjunt de persones hem d'assumir que n'hi ha que tenen comportaments nocius, irrespectuosos i que menystenen i maltracten als altres, és l'escola qui ha de posar remei, no anem bé.

L'escola fa molt i molt per la formació dels infants, sobre tot per educar bones persones, sensibles i respectuoses. Si, també fa formació sobre salut sexual i de tot. Formació viària, sobre hàbits d'alimentació, consum, higiene... i mil més!

Però posant l'escola per davant tapem el veritable agent educador dels infants: la família. Oblidem que són els principals actors en l'educació dels seus fills i filles: la família, els companys, l'entorn i molts d'altres que formen part de la seva xarxa.

Eduquem les famílies, estiguem al seu costat de veritat. A ser persona i a tenir uns valors sustentats en el respecte a la dignitat de les persones s'aprèn sobretot a casa, fins i tot abans d'anar a l'escola. Des de nadó, l'infant s'impregna del que escolta, sent, el que veu, com és mirat, tractat, tocat i estimat... igual que apren a respirar, menjar, dormir, caminar, parlar...

L'escola ve després i fa molta feina, però també hi ha molts altres agents: l'entorn, els iguals, assistents socials, metges, jutges, polítics, periodistes... 

És una feina de tots i totes.

Quedat amb mi...

He descobert que en aquest món intercomunicat on, tot i tot, ho pots trobar buscant a internet o pel núvol (no sé bé com va això tot que ahir mateix m'ho explicava el meu fill...) hi ha algú que ja havia fet el que per mi era un somni. He trobat una llista a spoty fy amb només versions de Stand by me. Però en realitat si poses en el buscador el nom de la cançó en surten moltissimes... amb més o menys encert. Jo he agafat les trenta-tres primeres, bogeria total, però m'encanta!

https://open.spotify.com/playlist/2ld9Qc1BZW2QlMEE5by7YK?si=44d64aa364494b96

Però la meva versió és aquesta:

M'agrada la seva veu trencada, emocions a flor de pell... M'ha agradat sempre

Com una flor de camp...

Si remeneu pel meu blog segur que descobriu la meva fascinació per les flors de camp...

https://pensamentsdecolors.blogspot.com/2014/05/colors-de-primavera.html

https://pensamentsdecolors.blogspot.com/2013/01/sorprenent.html

https://pensamentsdecolors.blogspot.com/2011/06/la-senzillesa.html

Endreçant pel meu ordinador aquests dies he descobert alguns escrits perduts i n'he rescatat aquest del 2011:

"Les flors de camp senzilles i efímeres, creixen amb la perfecció d'allò que durarà només una estona, però que serà bonic i màgic en la memòria.

Avui he tornat de colònies i aquestes colònies de tres anys són una mica com la flor. Els infants que les han viscut amb nosaltres les recordaran vivament durant un temps i després, el seu record es guardarà en la memòria més profunda. Formaran part del bagatge emocional dels adults que esdevindran, de les empremtes que tot el que vivim deixa en la nostra persona.

Gaudir de la bellesa delicada de la flor, que creix decidida buscant la llum del sol, aprofitant tots els racons de la seva estructura per sobreviure... Gaudir veient créixer els nens i les nenes... és una experiència esgotadora però també molt gratificant!"

Els fills i ser mare

"Milena Busquets (Barcelona, 1972) va estudiar en el Liceu Francès i es va llicenciar en Arqueologia en l'University College de Londres. Va treballar durant molts anys en el món editorial i viu a Barcelona amb els seus dos fills. Ha publicat en Anagrama la novel·la També això passarà, un irresistible èxit de vendes i crítica, que s'ha traduït en més de trenta països, i la recopilació de textos periodístics Homes elegants i altres articles."

La primera novel·la em va agradar molt i fa poc quan vaig anar a comprar llibres vaig veure aquesta segona. Curta, però intensa, amb una narrativa peculiar, em va agradar molt. Vaig rellegir al final dos cops. Però sobretot vull guardar aquests paràgrafs perquè els sento molt propers.

Que difícil entendre-ho, que difícil acceptar-ho i que difícil gaudir-ho!

LLUITEM JUNTS PER SER RESPECTATS EN LES NOSTRES DIFERÈNCIES...

Avui he llegit aquesta frase d'uns nens i nenes que havien estat fent treballs sobre el 8 de març el, dia de la dona:

Lluitem junts per ser iguals i no fer mal a les nenes.

Igual  1. 1. adj Que té en comú amb un altre individu o una altra cosa o amb altres individus o coses absolutament totes les característiques, l'aparença o l'essència o una determinada qualitat o magnitud.

Ara que tornem a un discurs més reivindicatiu sobre la dona, és aquest el missatge que volem transmetre? Potser hauríem d'ampliar la mirada i posar per davant la persona, primer la persona sigui qui sigui, sigui com sigui.

Jo no vull ser igual que un home, no vull ser igual que ningú altre. Igual a què i a qui? Quins models? D'on surten aquests models? Qui tria aquests models? Moltes de les dificultats que sovint ens trobem és saber construir-nos com a persones i aquesta pretensió d'igualtat ens confon.

No sé si volem ser iguals. Fa molts anys que treballem per una educació equitativa, no igualitària. Una educació democràtica, que respecti les diferències. Unes diferències què formin la nostra societat. 

Si puc, vull ser jo mateixa. Treballem junts per ser respectada, perquè es respecti a tothom. Treballem junts perquè es reconeguin els mateixos drets per tothom. 

Potser això és un ideal. És cert que, tant a la història que ens precedeix com en les societats que hem creat, hi ha tantes diferències per la condició sexual que cal fer accions compensatòries. Però per a mi, al segle XXI no hauríem de parlar d'igualtat, si no d'assolir el mateix respecte i els mateixos drets per a tothom. Expliquem-ho bé.

Treballem junts perquè tothom tingui el dret a ser diferent. Perquè som de tots colors!

Un cor trencat!

Un cor trencat! No se sap com, a on, ni perquè! O potser si, estimar molt, callar massa, la por, la inertesa, l'angunia de voler i no poder, l'angunia de poder i no voler, cridar poc, guardar-ho tot cap a dins, pensar i implossionar, assumir, assumir, assumir, entendre sempre, voler ajudar i compartir-ho tot...

Tot, es massa i pesa, pesa molt. Al final peta i peta fort. I quan peta comença un camí llarg per refer, recomposar, acolorir i seguir... Però seguir sempre val la pena!

Coratge i vida

 

Viure requereix força coratge. Ara que la vida se'ns ha complicat, tot es fa una mica més costa amunt. No sé molt bé com explicar les sensacions, sovint estranyes, que vaig acumulant, i no totes dolentes.

En fer-me gran he anat notant canvis que a poc a poc van canviant la meva manera de viure. El cos sovint em limita i com més temps passa més s'estreny l'espai al meu voltant. Ara de sobte la pandèmia m'ha limitat de cop, no puc viatjar, no em puc reunir amb els amics, em sento una mica menys lliure...

Després d'un any continuo intentant acceptar aquesta situació com quelcom que no puc controlar. I quan he aconseguit apropar les meves expectatives a la realitat que visc, llavors he pogut començar a recollir sensacions diverses sobre coses properes.

Sempre m'ha agradat fer col·leccions, col·lecciono petites experiències perquè no vull que d'aquí a uns anys els meus records d'aquests temps només girin al voltant de la malaltia o de la incertesa que vivim. D'alguna manera vaig construint una petita muntanya de bons records que, vistos de ben a prop són bonics i de lluny faran patxoca.

Una conversa interessant sopant amb la família...

Fer només una fotografia d'un espai conegut i proper...

Una recepta nova...

Redescobrir una cançó...

Llegir un llibre...

Fer una marató d'una sèrie desconeguda perquè si...

Caminar a poc a poc...

Deixar-te escalfar pel sol...

Escoltar el mar...

Quedar-te una mica més al llit quan plou...

Gaudir d'un llarg silenci...

I per damunt de tòpics qualsevol cosa que em faci somriure per dins... amb aquella sensació plaent de satisfacció plena que em fa sentir més lleugera...

Vull coratge per viure una vida tan feliç com pugui!

Quatre mesos confinats, darrere d'una mascareta.

Fa quatre mesos justos que vaig marxar de la feina una tarda pensant que tornaria quinze dies més tard.

Si miro enrere sembla molt lluny. Aquest temps ha passat a voltes a poc a poc, a voltes molt ràpid. He viscut moments de tota mena, neguit, pau, tristor, agraïment, alegria, angoixa ...

Quan tot es va capgirar no era conscient que encara ara, quatre mesos després, estaria a casa. Primer vaig patir una sobredosi d'informació, volia saber per intentar entendre. A poc a poc vaig establir una petita rutina, com unes vacances forçades en un espai petit però estimat, càlid i agradable. Vaig compartir aquests moments amb la família i ho vam gaudir amb respecte, cadascú va trobar el seu temps i el seu espai.

En aquesta estranya realitat el que més trobava a faltar era tota la gent important que quedava fora d'aquest petit mon nou, per sort ens comunicàvem per diferents canals virtuals però faltava la mirada, el contacte...

I va tornar l'escola, l'escola virtual. Una manera peculiar de mantenir el contacte amb els alumnes i les famílies. Una petita flama per continuar aprenent tots, i per refermar que és la vida la que més ensenya, la que més educa. Tot un repte per la comunitat educativa: alumnat, família, mestres... que ha posat en evidència les virtuts i les mancances d'escola i de la societat en general. Em queda una reflexió mes a fons sobre aquest tema però caldrà continuar observant cap a on anem i deixar reposar sentiments i emocions.

Les meves rutines canvien i s'omplen de tasques davant de l'ordinador, es feia difícil que això no envaís tot. He vist la meva imatge atrapada dins la pantalla en vídeos que tot i que estan fets amb il·lusió, tant de bo, no calgui tornar a fer-ne us. Calia preservar temps per perdre, per moure'm, per caminar, per llegir, per pintar, per veure pel·lícules, per parlar amb les persones estimades, per mirar als ulls a les persones properes...

I també a poc a poc vaig començar a sortir al carrer amb l'alegria de veure les amigues, d'anar de botigues i de compartir el carrer. Tapada amb mascareta.

I ara segueixo intentant fer vida amb mascareta. La mascareta és una mena de barrera que em recorda la distància física, la llunyania imposada per la pandèmia però com a mínim em deixa compartir mirades amb la gent. Compartim espais públics i molt sovint evitem tocar-nos, esquivem els cossos com mai ho havíem fet.

La mascareta també és un recordatori de la gran incertesa. Ja fa temps que la velocitat dels canvis en el món en què vivim em posa davant del repte d'acceptar-la. Aquesta malaltia de la COVID-19 m'ha obligat a intentar aprendre a viure el dia a dia intensament encara que sigui confinada o darrere d'una mascareta amb tot el neguit, pau, tristor, agraïment, alegria, angoixa... Perquè el que avui creus impossible potser demà ho és.

"Jo avui ja sé què regalar-me.
Tot allò que no vaig fer per agradar-me.
Ara només vull que em mani el cor.
Jo avui ja sé que he d'escoltar-me.
I dir-me tot allò que em cal per superar-me.
No penso deixar que res ho espatlli.

(...)"

 

Miki Núñez - Celebrem (La Marató de TV3 2019)

https://youtu.be/OJpk2uGYEwQ

Mestre: mestre, assistent social, psicoleg, treballadora famíliar, logopeda, enfermera, metge, .....

Llegeixo articles i entrevistes de pegagocs i pedagogues, professors d'universitat, periodistes de molt renom en el nostre món educatiu i amb alguns hi estic d'acord i amb d'altres no.

Mestre, segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, les dues primeres accepcions:

1. Persona que ensenya una ciència, un art o un ofici o té el títol per a fer-ho.

2. Persona de qui hom és deixeble, de qui hom pren norma, ensenyament.

Mestre segons una part de la societat que aquests dies escriu molts articles, comparteix opinions i carrega damunt dels mestres una responsabilitat que per mi queda molt lluny de les nostres possibilitats:

-Mestre, mestre d'atenció a la diversitat, assistent social, psicòleg, treballadora familiar, logopeda, infermera, metge, animador social, monitor de lleure, músic, artista, informàtic, expert en sexualitat, en alimentació, en circulació, mediador social...

I segur que em deixo unes quantes coses més que, segons alguns, hauríem de carregar a la motxilla.

Busquem una mica d'equilibri. Pensem quan escrivim quina mena d'expectatives creem en els que ho llegeixen, siguin mestres o no. 

Els mestres som persones, no ens omnipotents. No carreguem damunt dels mestres l'educació dels infants, la situació social de cada família, la situació econòmica del país, el confinament... Siguem realistes, els mestres dins de l'escola treballem en equip i carregem, entre tots, aquesta pressió social i ja és prou feixuc. A casa, sols, aquests missatges d'omnipresència poden ser molt aclaparadors. No em deixa de sorprendre que molts de nosaltres compartim aquests articles i els contraris. Contradiccions del col·lectiu divers i a vegades erràtic del que formo part. 

I a la resta de la societat li podem donar una falsa sensació de normalitat, com si l'escola fos un mestre des de casa seva davant un ordinador i del mòbil. Crec que ens equivoquem si volem donar aquesta imatge. Potser és el moment de remarcar el valor de l'escola com a grup de treball, com a lloc de trobada de les persones i de creació compartida de coneixement.

L'escola està tancada. Ara tot el que funciona és gràcies a l'esforç individual de cada mestre des de casa seva, amb les seves eines i els seus coneixements. Gràcies a la seva voluntat tossuda d'arribar fins allà on pot en la distància. No posem més pressió a sobre d'un col·lectiu que sovint ja en té molta.

TRES SETMANES CONFINADA, LA COVID-19, LA DISTÀNCIA I L'ESCOLA

Fa tres setmanes a les tres de la tarda em van dir que el nostre alumnat no tornava l'endemà a l'escola. Una hora i mitja després em van dir que nosaltres tampoc. Tots confinats, tancats i aïllats en una tarda.

Si ja fa molts dies, tres setmanes que estic a casa. Surto al carrer el temps just per anar a comprar, si trobo algú conegut paro, pregunto com està a metres de distància i m'acomiado amb els ulls. Trepitjo el carrer amb il·lusió de retrobar certa normalitat, quan em pregunten com estic dic que bé, però no és veritat. Estic envoltada de malaltia i de por. 

Un cop tancats a casa la por es fa més gran, un refredat és un misteri, contactar amb un metge una aventura, la malaltia creix al meu voltant i tot és cada cop més complicat.
Estic tancada, aïllada però fem mans i manigues per sostenir la meva família, la parella, els fills, els pares grans, la germana, les amigues i a distància intentem fer-nos costat.

Després d'uns quants dies en xoc no sé com endreçar aquesta nova realitat. Amb una situació canviant contínuament, ensenyament comença a donar senyals de vida amb missatges erràtics i tots opinem sobre que passarà amb aquest curs. Llegeixo moltes opinions d'experts i de no experts, i la veritat és que no sé que pensar.

M'hi poso i començo a treballar telemàticament, amb el meu ordinador compartit a casa amb la família, la meva tauleta i el meu mòbil. Comparteixo angoixes i neguits amb les companyes. I en mig de tant de caos, en uns dies, obro canals de comunicació, plataformes de treball, des de casa i tot de nou. Fàcil no és però ho intento tant com puc.

En aquesta situació se'm fa difícil buscar l'equilibri entre la professió i la persona. Potser soc massa prudent però sempre he intentat ser molt curosa amb la intimitat de cada família. Si no he rebut algun senyal que em doni permís per irrompre en el seu fràgil equilibri en aquests moments tan delicats, no ho fet.

El temps passa i els missatges d'ànim, de calma, d'afecte i entre tots ho farem tot es comencen a trencar. El patiment dels que m'envolten comença a desbordar el silenci i la tranquil·litat que necessito. Visc una situació que no havia conegut mai i faig el que puc.

Porto tres setmanes a casa i tothom parla d'aspectes de la vida dels infants que hi son present sempre: de la bretxa social, la bretxa digital, les desigualtats culturals del nostre alumnat, dels diferents models d'escola que també divideixen ..., i ara l'escola on és? Doncs l'escola està tancada i jo tancada a casa. 

Tancada a casa he d'intentar sostenir famílies, atendre desigualtats, resoldre situacions de mancances de tota mena sense saber ni com, ni com serà rebut? Perdoneu però no sé com fer-ho. Fa molts anys que treballo de mestra a l'escola pública i sempre he treballat tant com he pogut. M'he format i he intentat treballar amb il·lusió durant trenta-un anys. Però a distància, tancada a casa, lluny dels meus i de tot, encara no he après a fer-ho. Faig el que puc i com puc. I potser no és prou però no en sé més. Potser en aquesta situació busco trobar cert equilibri entre allò que és la meva professió i la meva privacitat. 

La feina d'anys de construir una idea d'escola l'he de refer en dies. Grabo vídeos, faig teletreball, videoconferències amb els fills, amb els pares, amb els amics, amb les companyes, amb la noia de pràctiques ... Amb tothom que m'ho ha demanat i jo he pogut.

Però no n'hi ha prou perquè alguna entitat que sovint està sostenint d'alguna manera la societat, l'escola, ara no ho pot fer com ho fa sempre i això és un drama. Ara que els nens i nenes no poden estar confinats cinc, sis, vuit o nou hores a l'escola, com fan sovint, i gaudir amb sort de dues o tres hores amb la família, tot trontolla. Ho entenc, a sota els meus peus i al meu voltant també tot trontolla. Ara és la família qui ha d'acompanyar els seus fills i jo com pugui des de la meva professió intentaré ajudar a distància. No des d'una certa distància no, des d'un confinament dur i dolorós per tots.

Continuaré gravant vídeos, contestant correus, agraint comentaris al blog de les famílies que s'esforcen per compartir aquesta situació tan estranya, treballant hores davant l'ordinador esbrinant com funciona això de les plataformes, tancaré l'avaluació, faré el seguiment de les pràctiques a distància...

I sobretot continuaré confiant en les famílies. La majoria de nens i nenes tenen una família que se'ls estimen i que sé que fan el millor per ells i elles. Ens farà molta il·lusió retrobar-nos, abraçar-nos i estar junts un altre cop a l'escola, però no dubto que la majoria de nens i nenes estan on millor poden estar ara, amb la seva família. Insisteixo com sempre quan faig de mestre i parlo amb les famílies: la família és el més important per qualsevol infant, és el seu referent, l'anclatge afectiu, la seguretat, la fermesa, l'amor sense límits, la comprensió infinita,...

Segur que hi ha situacions molt complicades que se m'escapen fins i tot quan estic a l'escola. A vegades he de buscar ajut especialitzat que ara és més complicat de trobar però a distància quan pugui intentaré acompanyar.

Son les quatre de la matinada, estic confinada, tancada, aïllada i una mica més trista, però no patiu perquè demà serà un altre dia. Em llevaré amb un somriure, donaré les gràcies per estar viva, desconnectaré el mòbil, l'ordinador, la tauleta i la xarxa. M'abraçaré a la meva famíla i continuaré treballant.