Parlem del paper dels mestres i de les mestres

Des de la llunyania d'estar fa dos anys fora de l'escola, però encara sense desconnectar del tot, miro d'entendre com ha anat canviant tot i per què estem on estem.

En aquest blog hi ha unes quantes reflexions sobre l'escola i l'educació dels infants. I no renego de res del que he anat escrivint. Crec que totes i cadascuna són vàlides i fruit de diferents moments de la meva pràctica educativa. Per parlar de l'escola, primer hem de pensar què és l'escola.

I, què és l'escola per a mi? L'escola és un lloc on vivim nombroses experiències en comunitat, aprenem a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a conèixer els altres i a conèixer el món que ens envolta. I ho fem tots junts, en un mateix espai i en un mateix moment.

Ara bé, tot això es pot fer de moltes maneres, tot canvia i evoluciona. Hem sentit la necessitat de canviar les maneres, la metodologia, els currículums... però hem sabut cap a on? Teníem clara la meta? Hem arribat on volíem?

Al llarg dels cursos hem anat canviant el llenguatge per fer-lo més respectuós amb la diversitat i els canvis socials. Hem apropat la mirada per poder acompanyar a tots els infants i les famílies en les seves necessitats. Ens hem multiplicat físicament per atendre totes les situacions que anaven sorgint. Hem creat xarxa amb els companys per treballar braç a braç, ajudar-nos i consolar-nos en molts moments.

I potser, amb la distància, ara veig que aquí ens hem perdut. Volíem ser més propers que alguns mestres que havíem conegut, més respectuosos, volíem mirar l'individu un per un... Però això ens ha allunyat de la idea de comunitat, un grup de persones que conviuen en un lloc i un temps amb un propòsit comú, i amb un mestre.

L'escola no és un hospital, ni una consulta mèdica, ni un lloc de teràpies individuals. Ni un nucli petit com la família, on els membres adults es poden relacionar un a un amb els seus infants. Es cert que hi ha d'haver llocs i espais per fer un treball individual amb l'infant. Evidentment, hem d'apropar-nos a cada individu i procurar atendre les seves necessitats. Però l'escola és una comunitat i cal treballar pel grup, com a tasca prioritària. El mestre ha de liderar l'evolució de la seva classe, implementar les metodologies adequades per al seu alumnat, perquè aquest maduri com a persona, com a ésser social i com a ciutadà del món.

Quan el mestre o la mestra aconsegueix un grup cohesionat, capaç de conviure, d'ajudar-se, d'acompanyar-se, quan aquest grup diposita en l'adult de referència l'autoritat perquè els guiï en el seu procés d'aprenentatge en un ambient de calma, respecte i il·lusió, en aquest moment podem començar a créixer i aprendre.

Arribats al punt en què al mestre se li exigeix una atenció individualitzada, amb una diversitat infinita a l'aula, la tasca principal es desdibuixa i es perd el sentit del paper dels mestres a l'aula. Si la meva atenció està centrada a resoldre una sola situació al llarg de tot el dia o necessito tot el temps del món per mirar infant per infant, no puc fer la meva tasca envers el grup del qual tinc tota la responsabilitat. La inclusió o el respecte a la diversitat són positius, però han acabat absorbint bona part de l'energia i dels recursos de les escoles fins al punt de desdibuixar la seva funció comunitària.

Són faves comptades: 5 hores lectives al dia entre 20 alumnes són 15 minuts per infant al dia (amb patis, descansos, entrades i sortides inclosos).

Torno a repetir: la prioritat a l'escola no pot ser treballar individualment (si fem això necessitem més mans, moltes més mans), la tasca del mestre és fer que el grup funcioni com a marc de convivència i d'aprenentatge. I per això és molt important que se li reconegui la seva autoritat com a professional per part de tots els estaments.

És cert que algunes famílies posen en qüestió la nostra professionalitat, però no només. Tots els estaments: els psicòlegs de referència fan més cas a una queixa de la família que a una observació de la tutora; al Departament corren per la visita d'una família i ignoren el que l'escola demana curs rere curs; els metges dilaten diagnòstics davant casos que s'han detectat precoçment a l'escola, perquè ja se sap que els mestres ens esverem de seguida; i podríem continuar: amb els periodistes, tertulians, etc.

I aquí sí que crec que hem de recuperar el focus, potenciar la feina del tutor de grup, el treball de les dinàmiques de grup, la importància de la tutoria de grup i potenciar la comunitat com a eina d'aprenentatge. En una societat cada cop més individualista, on cadascú es mira el melic i el dels seus estimats, la comunitat perd sentit. Potser l'escola com l'hem entès fins ara també.

Cal trobar un equilibri viable que no ens faci triar entre l'individu o la comunitat. L'escola ha de saber atendre cada infant, però sense deixar de ser, abans que res, una comunitat d'aprenentatge compartit.

Parlant d'inclusió amb el cor a la ma

https://pixabay.com/es/illustrations/amor-corazones-diversidad-compasi%C3%B3n-10175788/

En aquest blog ja he parlat altres vegades d'inclusió, de diversitat, d'alteritat i de reconèixer's a un mateix i a l'altre en la diferència. En teoria i en el paper, tot s'aguanta; per això quan vam conèixer l'esborrany i el posterior decret d'inclusió, hi vam creure. També vam ser realistes. Sabíem que les condicions en les quals iniciàvem aquest camí no eren bones. Pels volts de 2017 ja hi havia moltes mancances de personal, recursos i materials a les escoles i costava sacrificis individuals i col·lectius tirar endavant els projectes educatius de les escoles. (Quin gran parany: la vocació, la feminització de la professió i el paternalisme de les institucions)

Entre juny i juliol, amb el curs a punt d'acabar i sense gairebé temps de pensar, es va començar a implantar la inclusió. Es va comunicar que arribarribaria un grup d'alumnes amb necessitats educatives especials a una USEE de les moltes que havien creat des del Departament d'Ensenyament.

I així es va iniciar la inclusió el setembre de 2017, amb un bonic decret ple de bones intencions, una taula de mestre i una pissarra, deu alumnes amb necessitats greus i permanents, deu famílies amb moments i necessitats molt diferents, una mestra d'atenció a la diversitat, una tècnica d'educació especial (el que en diuen educadores, personal laboral) i algunes hores de vetlladors. Sense formació ni general, ni específica per al professorat. I, com sempre, amb la famosa llibertat de centre: "Fes-ho com vulguis, però fes-ho bé".

I ens hi vam llençar de cap, amb tot el nostre convenciment, coneixement i tot l'amor i sensibilitat que vam saber. Vam apostar per tenir els alumnes pràcticament sempre dins del grup de referència perquè no volíem de cap manera tenir una aula a part amb un grup segregat de la resta de l'escola (això no és inclusió encara que ho vulguin vendre així). I tots, treballadors, famílies i infants, vam anar aprenent.

Vam aprendre a optimitzar -més aviat, a esprémer- els recursos que teníem, vam aprendre que els infants amb necessitats educatives permanents necessiten una mirada constant i propera i que requereixen molt més personal del que disposàvem. Que no necessitàvem copets a l'esquena de psicòlogues, fisioterapeutes, logopedes, inspectores, serveis mèdics perquè ho estàvem fent molt bé. No necessitàvem només que ens diguessin què havíem de fer, necessitàvem que s'arremanguessin i també ells treballessin directament amb l'alumnat. Que fort quan una professional que t'hauria d'ajudar et diu: "No sé com t'ho fas a classe, jo no puc treballar a teràpia amb aquests infants en sessions individuals, així que he decidit fer sessions d'acompanyament a la família". Vam aprendre que estàvem sols davant un repte majúscul, que cada cop s'anava fent més gran.

I la societat va anar canviant i van aparèixer a l'escola un munt de noves realitats que requerien moltes mirades individuals, nous idiomes, noves cultures, nous estils de família... Calia incloure tothom i atendre'ls amb una mirada el més propera possible (D'això cal també parlar-ne amb una mica de perspectiva: quina és la funció del mestre?)

I les famílies també van aprendre que l'administració no els havia dit la veritat, que el seu fill o filla no tindria tot el dia una persona de suport per ell sol. Que gaudir de la vida en una escola ordinària, cosa amb la qual estic totalment d'acord, ens faria a tots créixer com a persones i viure en uns valors molt més humans que la segregació. Però això no convertiria l'infant en un altre diferent, no desapareixerien les seves necessitats, ni modificaria les seves capacitats. No evitaria el procés familiar d'acceptar la seva realitat i treballar a partir d'ella.

Però les institucions no van escoltar i la pilota es va anar fent més gran. No va recolzar les decisions dels mestres, de les direccions, no va ser flexible en les adaptacions dels infants i les famílies que necessitaven molt més temps per assolir petites fites i processos més llargs i complexos d'aprenentatge. Va practicar el "t'ho menges amb patates i ja t'apanyaràs".

Les famílies han anat obrint els ulls i cada vegada més decebudes i reivindicatives reclamen els seus drets. Els mestres ja no donen més de si. Després d'anys a l'escola, no recordo cursos tan angoixants com els dos darrers de la meva vida laboral. La feina a l'escola sempre ha estat intensa, física i mentalment, però no fins al punt al qual hem arribat. Patint perquè no em fessin mal i per les companyes que veies sortir dia sí, dia també amb empentes, morats, mossegades, exhaustes i derrotades, amb l'esperança d'un repòs reparador per tornar-hi l'endemà. Si sona molt dur, però així ho vaig viure. I algunes es van trencar i han necessitat temps per recompondre's.

No tinc una solució màgica, però comencem per intentar entendre el que s'ha viscut i s'està vivint aquests darrers anys dins dels centres educatius i no ho banalitzem. Inclusió, sí, però no només amb una taula de mestre i una pissarra, i un copet a l'esquena.

Parlant d'immersió

(Imatge de  la web Viquipèdia L'enciclopèdia lliure entrada Català)

Les dades i les estadístiques són ara molt importants per crear opinió i desfermar tot un seguit d'idees a favor i en contra de diferents situacions o fets que succeeixen en la nostra societat actual. Les dades actuals sobre l'ús del català no són bones. El català perd empenta. Segurament és el moment de la història que més gent coneix el català, els anys d'immersió ho han fet possible. La gent jove escolaritzada al país la coneix la llengua. Una altra cosa és que l'utilitzi o en senti la necessitat de parlar-la. Això ja no depèn de l'escola. 

Penseu que en l'època de la immersió més militant que jo vaig viure els anys 80 fèiem coses que ara es considerarien gairebé fora de la llei. Catalanitzàvem els noms dels infants, no contestàvem si no ens parlaven en català, sempre parlàvem en català amb infants, famílies, metges, serveis...

Amb el pas del temps i l'evolució de la societat, a l'escola vam anar trobant un punt d'equilibri per poder garantir una comunicació real, assertiva i respectuosa amb les persones i utilitzar el català com a llengua vehicular. Però que ningú aprofiti això per pensar que no es fa bé la immersió. Si més no a totes les escoles que conec sempre s'ha utilitzat el català com a llengua vehicular i d'aprenentatge de la comunitat educativa.

Però la salut de la llengua depèn de molts factors externs a l'escola: dinàmiques socials que fan canviar la manera de comunicar-nos.

Per un costat els catalanoparlants cada vegada som menys i menys militants. Si ho proveu, veure que en la majoria dels casos en les interaccions habituals amb la gent jove que treballa al comerç, a la sanitat... coneixen l'idioma i sovint si tu prens la iniciativa en català, et contesten en català o segur que t'entenen.

És cert que ha augmentat la complexitat de la nostra societat i que amb la globalització s'ha multiplicat el nombre de procedències dels nous catalans i les seves famílies. Això no ha estat mai un problema a la nostra terra. Un país que s'ha reinventat tantes vegades com ha pogut, sovint amenaçat, sovint al costat dels perdedors però amb una identitat forta i consolidada. Què ens passa doncs ara?

Hi ha una idea que va impregnant en moltes de les noves capes de la societat que s'estan establint aquí. Quina necessitat hi ha d'aprendre el català, de parlar-lo i de cuidar-lo? Quina necessitat hi ha que els fills aprenguin el català? Un idioma petit que ni els catalans fan servir massa. Per a què, si tots parlem castellà o anglès? Fins i tot aquests nouvinguts de classe mitjana alta que venen a viure aquí perquè els agrada el clima, el menjar, la ciutat, i els costums són els primers que troben innecessari aprendre la llengua del país. Amb l'anglès i el castellà creuen que ja en tenen prou.

Els fa por que els fills vagin a escoles on només es parla el català. Pors similars a les que van injectar partits polítics com Ciutadans, denunciant a tort i a dret escoles i entitats per "l'ús excessiu del Català a Catalunya", en tots els àmbits que van poder. 

Però tot i aquest panorama no gaire esperançador, mirem una mica enrere.

La generació dels meus avis va aprendre el català al carrer per la necessitat de comunicar-se amb els veïns. 

La generació dels meus pares no va poder aprendre el català a l'escola, tot era en castellà, però el van conservar en l'àmbit familiar, d'amistats i per comunicar-se amb tot el teixit social que no es va rendir davant les dificultats. 

La meva generació va viure a cavall de l'escola en castellà i l'empenta de la militància per donar-li un lloc al català en la vida pública, en els llocs oficials, vam veure l'impuls de la ràdio en català, la televisió i els diaris. 

La generació dels meus fills ha viscut en una societat que, havent donat per fet que el català havia recuperat un lloc a l'escola i al món públic, va descuidar la militància que requereix ser guardià d'una llengua minoritària i minoritzada. Amb tot el món als seus peus, persones d'arreu venen a viure al nostre país i molts dels nostres fills i filles se'n van a viure a altres llocs del món i la seva llengua de comunicació sovint és l'anglès, sobretot socialment i professionalment.

I ara què? Podem lluitar contra molins de vent com el Quixot, podem submergir-nos en un munt de baralles incòmodes on podem prendre mal, però també cal continuar amb el que sempre ha funcionat, utilitzar el català sempre que puguem, donar-li un lloc a la nostra vida i a la dels que ens envolten.

I això us ho diu una superpecadora que més sovint del que m'agradaria canvio d'idioma perquè així sembla que fas la vida més fàcil a tothom, i que fins i tot algun company m'ha cridat l'atenció per ser  massa fàcil canviant de llengua.

Això no és cap estudi! Només és parlar per parlar i tornar a fer bullir l'olla. Perquè parlar-ne i parlar-ne en català continua sent el més important!

L'alteritat, un repte des de que naixem

 L'alteritat és la concepció de les altres persones com a diferents de la identitat pròpia. És un concepte filosòfic de llarga tradició històrica, ja que un dels objectius de la filosofia ha estat sempre saber què vol dir ser "jo" per oposició a la resta. És un concepte filosòfic que consisteix a prendre consciència del punt de vista de l'altre, considerar-lo com a vàlid i tenir-lo present com a concepte.

 Aquest és un procés que cal entendre des de l’individu cap a la societat i a l’inrevés. Cal que et reconeguis a tu mateix com a persona diferent de la resta i que acceptis a la resta des de la seva diferència. I a la vegada crear un corrent social que s’interessa per conèixer d’altres grups diferents per evolucionar cap a col·lectius capaços d’interaccions més positives, acollidores i enriquidores.

 Però com es construeix l’alteritat en edats molt primerenques? Quan descobrim l’altre, en quin moment som conscients del nostre jo i de l’altre com éssers diferenciats? Què comporta en la vida de l’infant aquesta conquesta?

 Des de la formació del fetus fins que morim estem en constant evolució, formant-nos i transformant-nos en la nostra individualitat i com a membres de la societat on vivim. Els infants són éssers capaços que van creant la seva pròpia identitat de manera positiva i satisfactòria, desenvolupant les seves potencialitats. Aquest camí requereix l'ajuda de la família, l’escola i la societat com a catalitzador de les seves pors, conflictes i contradiccions al llarg del procés.

 La diferenciació del nadó respecte de l’adult, que ha estat el seu món al llarg de nou mesos de gestació, i dels que tindran cura d’ell després de néixer, és una acció necessària per crear la seva identitat, però no per necessària està exempta de dificultats.

 Durant la gestació el fetus és totalment dependent d’una altra persona. En circumstàncies òptimes quan arriba el part és el primer cop que es produeix una separació de la persona gestant i, per tant, un moment d’evident diferenciació i presa de contacte amb els límits físics corporals.

Durant els primers mesos el nadó encara continua sent molt dependent de l’adult, fins al punt que moltes vegades pensem que encara no sap distingir on acaba ell o ella i on comencen els seus adults de referència. Per això reclama la seva presència constant, per por de perdre una part que encara considera seva. Malgrat el seu neguit, cal ser respectuosos i pacients. Superar el seu malestar forma part del seu desenvolupament. La seva necessitat de créixer el farà estar orgullós de noves conquestes i les seves ànsies de jugar i d'aprendre el faran posar a prova constantment.

En el període de 0 a 3 anys l’infant fa un salt gegantí i adquireix les bases per a la seva construcció com a individu: s’inicia en el procés d’autoconeixement, en la conquesta de la seva autonomia de moviment, de comunicació amb els diferents llenguatges i de pensament.  Caldrà buscar un equilibri sa entre la necessitat d’acompanyar-lo i la distància prudent per deixar-li fer i mostrar-se. A vegades l’adult escurça massa aquesta distància per la por que ens genera les seves inseguretats i veure el seu patiment que apareixen en l’infant al llarg d'aquest procés.

En aquests tres anys haurà fet una evolució enorme: ha conquerit la verticalitat i la llibertat de moviment, ha après a controlar el seu cos, a comunicar-se i a parlar i a explorar l’entorn amb molta curiositat.

 L’inici de l’escolaritat és un moment molt intens, en les que es viuen noves situacions, experiències desconegudes i es propicien moltes relacions. Davant d’això cadascú reacciona a l’arribada a l’escola amb el seu bagatge personal fruit de molts factors que influeixen en l’evolució personal. Ara iniciarem un moment que proporcionarà moltes oportunitats per reconèixer a l’altre com un igual però diferent d’ell.

 Les professionals d’infantil sovint podem constatar els primers dies de curs que hi ha una gran variabilitat en la manera d’enfrontar aquesta situació. Una de les diferències més visibles dels diversos moments maduratius de l’alumnat de tres anys és en quin punt es troba la construcció del seu jo, la seva capacitat de reconèixer a l’altre com un ésser diferent d’ell mateix, però a la vegada com un igual i, per tant, quines relacions és capaç d’establir.

  Aturem-nos en un moment d’esbarjo a inicis de curs d’un grup de tres anys. Algun infant jugant sol amb la sorra, necessita el seu espai, prioritza el seu joc a la relació amb els altres. Infants jugant de costat, cadascun amb el seu propi joc, comparteixen espai, però no l’activitat, l’altre a vegades és un objecte més dins del seu joc. Alguns infants comencen a elaborar un joc comú, amb algunes regles molt senzilles o amb un fil argumental molt primerenc i variable, que va canviant al llarg de temps. Infants que busquen seguretat en l’espai o el joc recurrent, infants amb necessitat d’envair l’espai i conèixer l'entorn per sentir-se segurs. També trobarem infants que pateixen molt la separació dels seus referents, amb dificultats per conquerir alguns espais d’autonomia, que ploren o s’acosten a l’adult per sentir-se segurs amb molta necessitat de proximitat física de la qual encara no poden prescindir. Totes són diferents maneres d’entomar una mateixa situació des de realitats particulars. A partir d’aquí haurem de treballar per crear experiències compartides que ajudin cada infant a tenir en compte l’altre i les seves circumstàncies. Comencem un llarg camí en l'aprenentatge de l'acceptació de l'altre tal com és. Per poder anar construint a partir de tots els nostres "jo" un "nosaltres".

 Veiem que l’alteritat forma part de la construcció del jo. La diferenciació de qui soc jo i de què soc capaç, i el reconeixement de qui és l’altre i de què és capaç. Aquest procés ens ha de portar a l’acceptació de les diferències a tots els nivells, per construir llocs comuns on compartir amb l’altre el que som cadascú de nosaltres.

 Cal superar inseguretats i neguits, assumir incomoditats i obrir-se a la diferència per trobar noves certeses en la complexitat de l’altre. Una feina que cal anar fent sempre.

 Sílvia Tubau

La millor versió de tú

A vegades llegeixes textos que et diuen coses que ressonen dins teu i els guardes. Al llarg de la vida els retrobes i prenen més sentit en funció del moment i de les circumstàncies.
Aquest poema de J.L.Borges parla d'estar sol, d'estimar-te i cuidar-te per gaudir de la vida... I aquests versicles del capítol 3 d'Ecliesiastès de l'antic testament parla de que cada cosa té el seu temps... Sempre és temps de cuidar-te per esdevenir la millor versió de tu mateix.

Així no!

Aquest matí he escoltat com sempre les notícies i aquesta m'ha deixat impactada, pel fet que explica i pel comentari de la periodista:

Catalunya Radio 23/11/22

El matí de Catalunya Ràdio, de 8 a 9 h - 23/11/2022 (fàcil de localitzar a la web de Catalunya radio

La notícia dura més o menys un parell de minuts a partir del minut 46:40" 

Així no! No podem simplificar un problema tan complex així! Així no avançarem per una societat millor. Si cada cop que com a conjunt de persones hem d'assumir que n'hi ha que tenen comportaments nocius, irrespectuosos i que menystenen i maltracten als altres, és l'escola qui ha de posar remei, no anem bé.

L'escola fa molt i molt per la formació dels infants, sobre tot per educar bones persones, sensibles i respectuoses. Si, també fa formació sobre salut sexual i de tot. Formació viària, sobre hàbits d'alimentació, consum, higiene... i mil més!

Però posant l'escola per davant tapem el veritable agent educador dels infants: la família. Oblidem que són els principals actors en l'educació dels seus fills i filles: la família, els companys, l'entorn i molts d'altres que formen part de la seva xarxa.

Eduquem les famílies, estiguem al seu costat de veritat. A ser persona i a tenir uns valors sustentats en el respecte a la dignitat de les persones s'aprèn sobretot a casa, fins i tot abans d'anar a l'escola. Des de nadó, l'infant s'impregna del que escolta, sent, el que veu, com és mirat, tractat, tocat i estimat... igual que apren a respirar, menjar, dormir, caminar, parlar...

L'escola ve després i fa molta feina, però també hi ha molts altres agents: l'entorn, els iguals, assistents socials, metges, jutges, polítics, periodistes... 

És una feina de tots i totes.

Quedat amb mi...

He descobert que en aquest món intercomunicat on, tot i tot, ho pots trobar buscant a internet o pel núvol (no sé bé com va això tot que ahir mateix m'ho explicava el meu fill...) hi ha algú que ja havia fet el que per mi era un somni. He trobat una llista a spoty fy amb només versions de Stand by me. Però en realitat si poses en el buscador el nom de la cançó en surten moltissimes... amb més o menys encert. Jo he agafat les trenta-tres primeres, bogeria total, però m'encanta!

https://open.spotify.com/playlist/2ld9Qc1BZW2QlMEE5by7YK?si=44d64aa364494b96

Però la meva versió és aquesta:

M'agrada la seva veu trencada, emocions a flor de pell... M'ha agradat sempre