Entrades

Els fills i ser mare

Imatge
" Milena Busquets (Barcelona, 1972) va estudiar en el Liceu Francès i es va llicenciar en Arqueologia en l'University College de Londres. Va treballar durant molts anys en el món editorial i viu a Barcelona amb els seus dos fills. Ha publicat en Anagrama la novel·la També això passarà , un irresistible èxit de vendes i crítica, que s'ha traduït en més de trenta països, i la recopilació de textos periodístics Homes elegants i altres articles." La primera novel·la em va agradar molt i fa poc quan vaig anar a comprar llibres vaig veure aquesta segona. Curta, però intensa, amb una narrativa peculiar, em va agradar molt. Vaig rellegir al final dos cops. Però sobretot vull guardar aquests paràgrafs perquè el sento molt proper. Que difícil entendre-ho, que difícil acceptar-ho i que difícil gaudir-ho!

LLUITEM JUNTS PER SER RESPECTATS EN LES NOSTRES DIFERÈNCIES...

Imatge
Avui he llegit aquesta frase d'uns nens i nenes que havien estat fent treballs sobre el 8 de març el, dia de la dona: Lluitem junts per ser iguals i no fer mal a les nenes. Igual  1. 1. adj Que té en comú amb un altre individu o una altra cosa o amb altres individus o coses absolutament totes les característiques, l'aparença o l'essència o una determinada qualitat o magnitud. Ara que tornem a un discurs més reivindicatiu sobre la dona, és aquest el missatge que volem transmetre? Potser hauríem d'ampliar la mirada i posar per davant la persona, primer la persona sigui qui sigui, sigui com sigui. Jo no vull ser igual que un home, no vull ser igual que ningú altre. Igual a què i a qui? Quins models? D'on surten aquests models? Qui tria aquests models? Moltes de les dificultats que sovint ens trobem és saber construir-nos com a persones i aquesta pretensió d'igualtat ens confon. No sé si volem ser iguals. Fa molts anys que treballem per una educació equitativa, n

Un cor trencat!

Imatge
Un cor trencat! No se sap com, a on, ni perquè! O potser si, estimar molt, callar massa, la por, la inertesa, l'angunia de voler i no poder, l'angunia de poder i no voler, cridar poc, guardar-ho tot cap a dins, pensar i implossionar, assumir, assumir, assumir, entendre sempre, voler ajudar i compartir-ho tot... Tot, es massa i pesa, pesa molt. Al final peta i peta fort. I quan peta comença un camí llarg per refer, recomposar, acolorir i seguir... Però seguir sempre val la pena!

Coratge i vida

Imatge
  Viure requereix força coratge. Ara que la vida se'ns ha complicat, tot es fa una mica més costa amunt. No sé molt bé com explicar les sensacions, sovint estranyes, que vaig acumulant, i no totes dolentes. En fer-me gran he anat notant canvis que a poc a poc van canviant la meva manera de viure. El cos sovint em limita i com més temps passa més s'estreny l'espai al meu voltant. Ara de sobte la pandèmia m'ha limitat de cop, no puc viatjar, no em puc reunir amb els amics, em sento una mica menys lliure... Després  d'un any continuo intentant acceptar aquesta situació com quelcom que no puc controlar. I quan he aconseguit apropar les meves expectatives a la realitat que visc, llavors he pogut començar a recollir sensacions diverses sobre coses properes. Sempre m'ha agradat fer col·leccions, col·lecciono petites experiències perquè no vull que d'aquí a uns anys els meus records d'aquests temps només girin al voltant de la malaltia o de la incertesa que vivi

Quatre mesos confinats, darrere d'una mascareta.

Imatge
Fa quatre mesos justos que vaig marxar de la feina una tarda pensant que tornaria quinze dies més tard. Si miro enrere sembla molt lluny. Aquest temps ha passat a voltes a poc a poc, a voltes molt ràpid. He viscut moments de tota mena, neguit, pau, tristor, agraïment, alegria, angoixa ... Quan tot es va capgirar no era conscient que encara ara, quatre mesos després, estaria a casa. Primer vaig patir una sobredosi d'informació, volia saber per intentar entendre. A poc a poc vaig establir una petita rutina, com unes vacances forçades en un espai petit però estimat, càlid i agradable. Vaig compartir aquests moments amb la família i ho vam gaudir amb respecte, cadascú va trobar el seu temps i el seu espai. En aquesta estranya realitat el que més trobava a faltar era tota la gent important que quedava fora d'aquest petit mon nou, per sort ens comunicàvem per diferents canals virtuals però faltava la mirada, el contacte... I va tornar l'escola, l'escola virtual. Una manera pe

Mestre: mestre, assistent social, psicoleg, treballadora famíliar, logopeda, enfermera, metge, .....

Imatge
Llegeixo articles i entrevistes de pegagocs i pedagogues, professors d'universitat, periodistes de molt renom en el nostre món educatiu i amb alguns hi estic d'acord i amb d'altres no. Mestre, segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, les dues primeres accepcions: 1. Persona que ensenya una ciència, un art o un ofici o té el títol per a fer-ho. 2. Persona de qui hom és deixeble, de qui hom pren norma, ensenyament. Mestre segons una part de la societat que aquests dies escriu molts articles, comparteix opinions i carrega damunt dels mestres una responsabilitat que per mi queda molt lluny de les nostres possibilitats: -Mestre, mestre d'atenció a la diversitat, assistent social, psicòleg, treballadora familiar, logopeda, infermera, metge, animador social, monitor de lleure, músic, artista, informàtic, expert en sexualitat, en alimentació, en circulació, mediador social... I segur que em deixo unes quantes coses més que, segons alguns, hauríem de carr

TRES SETMANES CONFINADA, LA COVID-19, LA DISTÀNCIA I L'ESCOLA

Imatge
Fa tres setmanes a les tres de la tarda em van dir que el nostre alumnat no tornava l'endemà a l'escola. Una hora i mitja després em van dir que nosaltres tampoc. Tots confinats, tancats i aïllats en una tarda. Si ja fa molts dies, tres setmanes que estic a casa. Surto al carrer el temps just per anar a comprar, si trobo algú conegut paro, pregunto com està a metres de distància i m'acomiado amb els ulls. Trepitjo el carrer amb  il·lusió  de retrobar certa normalitat, quan em pregunten com estic dic que bé, però no  és  veritat. Estic envoltada de malaltia i de por.  Un cop tancats a casa la por es fa més gran, un refredat és un misteri, contactar amb un metge una aventura, la malaltia creix al meu voltant i tot és cada cop més complicat. Estic tancada,  aïllada  però fem mans i manigues per sostenir la meva família, la parella, els fills, els pares grans, la germana, les amigues i a distància intentem fer-nos costat. Després d'uns quants dies en xoc no sé com