Parlant de vocació

He buscat la definició de vocació en dos diccionaris catalans i, ves per on, la definició no m'ha sorprès gens.

"Vocació

1 1 f. [LC] [RE] Acció de cridar Déu algú invitant-lo a anar a ell, o a dur a terme una missió, a canviar de vida, etc. La vocació d’Abraham, dels gentils.

1 2 f. [LC] [PE] Inclinació que hom sent a un cert gènere de vida, especialment a la vida religiosa, a un estat, a una professió, etc.

2 f. [DR] vocació hereditària Crida que fa la llei o el causant a tots els possibles successors en el moment d’obrir-se el procés successori per la mort del causant."

(Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans)

En el diccionari.cat de l'Enciclopèdia Catalana s'especifica que aquesta segona accepció és una extensió de la primera.

Quan es parla de professions relacionades amb l'educació i la salut, la vocació apareix sovint com un factor determinant tant per al desenvolupament professional com per a un bon funcionament del sector.

Tanmateix, atorgar-li tanta importància a la vocació obre la porta a interpretacions molt perverses de la professió i les seves implicacions. Repassem la definició.

Si tens vocació de mestre, entesa com una crida a dur a terme una missió o funció determinada, una inclinació interior o un propòsit vital al qual no pots renunciar perquè ve de dins teu, se't pressuposa una disponibilitat incondicional. S'entén que, passi el que passi, tu seràs allà i assumiràs el que faci falta per complir aquesta missió.

A la vocació se li suposa una entrega incondicional i altruista.

Tanmateix, estem parlant de professionals de l'educació que han estudiat, s'han preparat, sovint han passat unes oposicions i exerceixen la seva professió. Treballen per un sou: és la seva feina.

Sovint m'he fet aquesta pregunta: si estigués malalt, què preferiria: un metge poc professional, però amb molta vocació o un metge molt professional encara que no sentís cap vocació especial?

Jo ho tinc clar.

Si a això hi afegim la feminització de professions com l'educació i la salut, apareix un altre element: l'associació entre vocació i maternitat. Encara persisteix la idea que les dones, pel simple fet de ser-ho, tenen una inclinació natural cap a la cura dels altres. Se'ls pressuposa una predisposició innata a cuidar, a escoltar i fins i tot a exercir una mena de maternitat simbòlica envers tothom.

Aquesta visió acaba barrejant-se amb la professió. Es valora més aquesta suposada inclinació natural que no pas la formació, les competències o l'experiència professional. El resultat és que la professió perd estatus i reconeixement social, perquè es presenta com una activitat gairebé natural, espontània i desinteressada, en lloc de reconèixer-se com una feina qualificada que requereix coneixements, esforç i especialització.

El problema de la vocació, no és que existeixi, sinó l'ús que se'n fa quan se'n parla. Massa sovint serveix per justificar sacrificis, sobrecàrregues i mancances que no s'acceptarien en altres professions. Sembla que qui té vocació ha d'estar disposat a donar sempre una mica més, encara que això impliqui treballar en pitjors condicions. I així, allò que hauria de ser una opció personal acaba convertint-se en una exigència social.

La vocació pot ser un estímul valuós per exercir una professió, però no hauria de ser mai el criteri principal per valorar-la. El que garanteix una educació i una sanitat de qualitat no és la vocació, sinó la formació, la competència professional, els recursos adequats i unes condicions laborals dignes. Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos si els mestres o els professionals sanitaris tenen vocació i començar a preguntar-nos si tenen la formació, els recursos i les condicions necessàries per fer bé la seva feina. La vocació pot ser un valor afegit, però mai no hauria de substituir la professionalitat ni servir d'excusa per menystenir-la.