Un cor trencat!


Un cor trencat! No se sap com, a on, ni perquè! O potser si, estimar molt, callar massa, la por, la inertesa, l'angunia de voler i no poder, l'angunia de poder i no voler, cridar poc, guardar-ho tot cap a dins, pensar i implossionar, assumir, assumir, assumir, entendre sempre, voler ajudar i compartir-ho tot...

Tot, es massa i pesa, pesa molt. Al final peta i peta fort. I quan peta comença un camí llarg per refer, recomposar, acolorir i seguir... Però seguir sempre val la pena!



Comentaris

  1. Unknown1 de març de 2021, a les 21:38

    Molt Bona reflexión, quan tením la oportunidad de parar surten totes les emocions amagades que fa temps que esperan sortir con un olla a presió.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Quatre mesos confinats, darrere d'una mascareta.

Imatge
Fa quatre mesos justos que vaig marxar de la feina una tarda pensant que tornaria quinze dies més tard. Si miro enrere sembla molt lluny. Aquest temps ha passat a voltes a poc a poc, a voltes molt ràpid. He viscut moments de tota mena, neguit, pau, tristor, agraïment, alegria, angoixa ... Quan tot es va capgirar no era conscient que encara ara, quatre mesos després, estaria a casa. Primer vaig patir una sobredosi d'informació, volia saber per intentar entendre. A poc a poc vaig establir una petita rutina, com unes vacances forçades en un espai petit però estimat, càlid i agradable. Vaig compartir aquests moments amb la família i ho vam gaudir amb respecte, cadascú va trobar el seu temps i el seu espai. En aquesta estranya realitat el que més trobava a faltar era tota la gent important que quedava fora d'aquest petit mon nou, per sort ens comunicàvem per diferents canals virtuals però faltava la mirada, el contacte... I va tornar l'escola, l'escola virtual. Una manera pe
Més informació

Coratge i vida

Imatge
  Viure requereix força coratge. Ara que la vida se'ns ha complicat, tot es fa una mica més costa amunt. No sé molt bé com explicar les sensacions, sovint estranyes, que vaig acumulant, i no totes dolentes. En fer-me gran he anat notant canvis que a poc a poc van canviant la meva manera de viure. El cos sovint em limita i com més temps passa més s'estreny l'espai al meu voltant. Ara de sobte la pandèmia m'ha limitat de cop, no puc viatjar, no em puc reunir amb els amics, em sento una mica menys lliure... Després  d'un any continuo intentant acceptar aquesta situació com quelcom que no puc controlar. I quan he aconseguit apropar les meves expectatives a la realitat que visc, llavors he pogut començar a recollir sensacions diverses sobre coses properes. Sempre m'ha agradat fer col·leccions, col·lecciono petites experiències perquè no vull que d'aquí a uns anys els meus records d'aquests temps només girin al voltant de la malaltia o de la incertesa que vivi
Més informació