Parlant d'inclusió amb el cor a la ma

https://pixabay.com/es/illustrations/amor-corazones-diversidad-compasi%C3%B3n-10175788/

En aquest blog ja he parlat altres vegades d'inclusió, de diversitat, d'alteritat i de reconèixer's a un mateix i a l'altre en la diferència. En teoria i en el paper, tot s'aguanta; per això quan vam conèixer l'esborrany i el posterior decret d'inclusió, hi vam creure. També vam ser realistes. Sabíem que les condicions en les quals iniciàvem aquest camí no eren bones. Pels volts de 2017 ja hi havia moltes mancances de personal, recursos i materials a les escoles i costava sacrificis individuals i col·lectius tirar endavant els projectes educatius de les escoles. (Quin gran parany: la vocació, la feminització de la professió i el paternalisme de les institucions)

Entre juny i juliol, amb el curs a punt d'acabar i sense gairebé temps de pensar, es va començar a implantar la inclusió. Es va comunicar que arribarribaria un grup d'alumnes amb necessitats educatives especials a una USEE de les moltes que havien creat des del Departament d'Ensenyament.

I així es va iniciar la inclusió el setembre de 2017, amb un bonic decret ple de bones intencions, una taula de mestre i una pissarra, deu alumnes amb necessitats greus i permanents, deu famílies amb moments i necessitats molt diferents, una mestra d'atenció a la diversitat, una tècnica d'educació especial (el que en diuen educadores, personal laboral) i algunes hores de vetlladors. Sense formació ni general, ni específica per al professorat. I, com sempre, amb la famosa llibertat de centre: "Fes-ho com vulguis, però fes-ho bé".

I ens hi vam llençar de cap, amb tot el nostre convenciment, coneixement i tot l'amor i sensibilitat que vam saber. Vam apostar per tenir els alumnes pràcticament sempre dins del grup de referència perquè no volíem de cap manera tenir una aula a part amb un grup segregat de la resta de l'escola (això no és inclusió encara que ho vulguin vendre així). I tots, treballadors, famílies i infants, vam anar aprenent.

Vam aprendre a optimitzar -més aviat, a esprémer- els recursos que teníem, vam aprendre que els infants amb necessitats educatives permanents necessiten una mirada constant i propera i que requereixen molt més personal del que disposàvem. Que no necessitàvem copets a l'esquena de psicòlogues, fisioterapeutes, logopedes, inspectores, serveis mèdics perquè ho estàvem fent molt bé. No necessitàvem només que ens diguessin què havíem de fer, necessitàvem que s'arremanguessin i també ells treballessin directament amb l'alumnat. Que fort quan una professional que t'hauria d'ajudar et diu: "No sé com t'ho fas a classe, jo no puc treballar a teràpia amb aquests infants en sessions individuals, així que he decidit fer sessions d'acompanyament a la família". Vam aprendre que estàvem sols davant un repte majúscul, que cada cop s'anava fent més gran.

I la societat va anar canviant i van aparèixer a l'escola un munt de noves realitats que requerien moltes mirades individuals, nous idiomes, noves cultures, nous estils de família... Calia incloure tothom i atendre'ls amb una mirada el més propera possible (D'això cal també parlar-ne amb una mica de perspectiva: quina és la funció del mestre?)

I les famílies també van aprendre que l'administració no els havia dit la veritat, que el seu fill o filla no tindria tot el dia una persona de suport per ell sol. Que gaudir de la vida en una escola ordinària, cosa amb la qual estic totalment d'acord, ens faria a tots créixer com a persones i viure en uns valors molt més humans que la segregació. Però això no convertiria l'infant en un altre diferent, no desapareixerien les seves necessitats, ni modificaria les seves capacitats. No evitaria el procés familiar d'acceptar la seva realitat i treballar a partir d'ella.

Però les institucions no van escoltar i la pilota es va anar fent més gran. No va recolzar les decisions dels mestres, de les direccions, no va ser flexible en les adaptacions dels infants i les famílies que necessitaven molt més temps per assolir petites fites i processos més llargs i complexos d'aprenentatge. Va practicar el "t'ho menges amb patates i ja t'apanyaràs".

Les famílies han anat obrint els ulls i cada vegada més decebudes i reivindicatives reclamen els seus drets. Els mestres ja no donen més de si. Després d'anys a l'escola, no recordo cursos tan angoixants com els dos darrers de la meva vida laboral. La feina a l'escola sempre ha estat intensa, física i mentalment, però no fins al punt al qual hem arribat. Patint perquè no em fessin mal i per les companyes que veies sortir dia sí, dia també amb empentes, morats, mossegades, exhaustes i derrotades, amb l'esperança d'un repòs reparador per tornar-hi l'endemà. Si sona molt dur, però així ho vaig viure. I algunes es van trencar i han necessitat temps per recompondre's.

No tinc una solució màgica, però comencem per intentar entendre el que s'ha viscut i s'està vivint aquests darrers anys dins dels centres educatius i no ho banalitzem. Inclusió, sí, però no només amb una taula de mestre i una pissarra, i un copet a l'esquena.

Parlant d'immersió

(Imatge de  la web Viquipèdia L'enciclopèdia lliure entrada Català)

Les dades i les estadístiques són ara molt importants per crear opinió i desfermar tot un seguit d'idees a favor i en contra de diferents situacions o fets que succeeixen en la nostra societat actual. Les dades actuals sobre l'ús del català no són bones. El català perd empenta. Segurament és el moment de la història que més gent coneix el català, els anys d'immersió ho han fet possible. La gent jove escolaritzada al país la coneix la llengua. Una altra cosa és que l'utilitzi o en senti la necessitat de parlar-la. Això ja no depèn de l'escola. 

Penseu que en l'època de la immersió més militant que jo vaig viure els anys 80 fèiem coses que ara es considerarien gairebé fora de la llei. Catalanitzàvem els noms dels infants, no contestàvem si no ens parlaven en català, sempre parlàvem en català amb infants, famílies, metges, serveis...

Amb el pas del temps i l'evolució de la societat, a l'escola vam anar trobant un punt d'equilibri per poder garantir una comunicació real, assertiva i respectuosa amb les persones i utilitzar el català com a llengua vehicular. Però que ningú aprofiti això per pensar que no es fa bé la immersió. Si més no a totes les escoles que conec sempre s'ha utilitzat el català com a llengua vehicular i d'aprenentatge de la comunitat educativa.

Però la salut de la llengua depèn de molts factors externs a l'escola: dinàmiques socials que fan canviar la manera de comunicar-nos.

Per un costat els catalanoparlants cada vegada som menys i menys militants. Si ho proveu, veure que en la majoria dels casos en les interaccions habituals amb la gent jove que treballa al comerç, a la sanitat... coneixen l'idioma i sovint si tu prens la iniciativa en català, et contesten en català o segur que t'entenen.

És cert que ha augmentat la complexitat de la nostra societat i que amb la globalització s'ha multiplicat el nombre de procedències dels nous catalans i les seves famílies. Això no ha estat mai un problema a la nostra terra. Un país que s'ha reinventat tantes vegades com ha pogut, sovint amenaçat, sovint al costat dels perdedors però amb una identitat forta i consolidada. Què ens passa doncs ara?

Hi ha una idea que va impregnant en moltes de les noves capes de la societat que s'estan establint aquí. Quina necessitat hi ha d'aprendre el català, de parlar-lo i de cuidar-lo? Quina necessitat hi ha que els fills aprenguin el català? Un idioma petit que ni els catalans fan servir massa. Per a què, si tots parlem castellà o anglès? Fins i tot aquests nouvinguts de classe mitjana alta que venen a viure aquí perquè els agrada el clima, el menjar, la ciutat, i els costums són els primers que troben innecessari aprendre la llengua del país. Amb l'anglès i el castellà creuen que ja en tenen prou.

Els fa por que els fills vagin a escoles on només es parla el català. Pors similars a les que van injectar partits polítics com Ciutadans, denunciant a tort i a dret escoles i entitats per "l'ús excessiu del Català a Catalunya", en tots els àmbits que van poder. 

Però tot i aquest panorama no gaire esperançador, mirem una mica enrere.

La generació dels meus avis va aprendre el català al carrer per la necessitat de comunicar-se amb els veïns. 

La generació dels meus pares no va poder aprendre el català a l'escola, tot era en castellà, però el van conservar en l'àmbit familiar, d'amistats i per comunicar-se amb tot el teixit social que no es va rendir davant les dificultats. 

La meva generació va viure a cavall de l'escola en castellà i l'empenta de la militància per donar-li un lloc al català en la vida pública, en els llocs oficials, vam veure l'impuls de la ràdio en català, la televisió i els diaris. 

La generació dels meus fills ha viscut en una societat que, havent donat per fet que el català havia recuperat un lloc a l'escola i al món públic, va descuidar la militància que requereix ser guardià d'una llengua minoritària i minoritzada. Amb tot el món als seus peus, persones d'arreu venen a viure al nostre país i molts dels nostres fills i filles se'n van a viure a altres llocs del món i la seva llengua de comunicació sovint és l'anglès, sobretot socialment i professionalment.

I ara què? Podem lluitar contra molins de vent com el Quixot, podem submergir-nos en un munt de baralles incòmodes on podem prendre mal, però també cal continuar amb el que sempre ha funcionat, utilitzar el català sempre que puguem, donar-li un lloc a la nostra vida i a la dels que ens envolten.

I això us ho diu una superpecadora que més sovint del que m'agradaria canvio d'idioma perquè així sembla que fas la vida més fàcil a tothom, i que fins i tot algun company m'ha cridat l'atenció per ser  massa fàcil canviant de llengua.

Això no és cap estudi! Només és parlar per parlar i tornar a fer bullir l'olla. Perquè parlar-ne i parlar-ne en català continua sent el més important!