Entre juny i juliol, amb el curs a punt d'acabar i sense gairebé temps de pensar, es va començar a implantar la inclusió. Es va comunicar que arribarribaria un grup d'alumnes amb necessitats educatives especials a una USEE de les moltes que havien creat des del Departament d'Ensenyament.
I així es va iniciar la inclusió el setembre de 2017, amb un bonic decret ple de bones intencions, una taula de mestre i una pissarra, deu alumnes amb necessitats greus i permanents, deu famílies amb moments i necessitats molt diferents, una mestra d'atenció a la diversitat, una tècnica d'educació especial (el que en diuen educadores, personal laboral) i algunes hores de vetlladors. Sense formació ni general, ni específica per al professorat. I, com sempre, amb la famosa llibertat de centre: "Fes-ho com vulguis, però fes-ho bé".
I ens hi vam llençar de cap, amb tot el nostre convenciment, coneixement i tot l'amor i sensibilitat que vam saber. Vam apostar per tenir els alumnes pràcticament sempre dins del grup de referència perquè no volíem de cap manera tenir una aula a part amb un grup segregat de la resta de l'escola (això no és inclusió encara que ho vulguin vendre així). I tots, treballadors, famílies i infants, vam anar aprenent.
Vam aprendre a optimitzar -més aviat, a esprémer- els recursos que teníem, vam aprendre que els infants amb necessitats educatives permanents necessiten una mirada constant i propera i que requereixen molt més personal del que disposàvem. Que no necessitàvem copets a l'esquena de psicòlogues, fisioterapeutes, logopedes, inspectores, serveis mèdics perquè ho estàvem fent molt bé. No necessitàvem només que ens diguessin què havíem de fer, necessitàvem que s'arremanguessin i també ells treballessin directament amb l'alumnat. Que fort quan una professional que t'hauria d'ajudar et diu: "No sé com t'ho fas a classe, jo no puc treballar a teràpia amb aquests infants en sessions individuals, així que he decidit fer sessions d'acompanyament a la família". Vam aprendre que estàvem sols davant un repte majúscul, que cada cop s'anava fent més gran.
I la societat va anar canviant i van aparèixer a l'escola un munt de noves realitats que requerien moltes mirades individuals, nous idiomes, noves cultures, nous estils de família... Calia incloure tothom i atendre'ls amb una mirada el més propera possible (D'això cal també parlar-ne amb una mica de perspectiva: quina és la funció del mestre?)
I les famílies també van aprendre que l'administració no els havia dit la veritat, que el seu fill o filla no tindria tot el dia una persona de suport per ell sol. Que gaudir de la vida en una escola ordinària, cosa amb la qual estic totalment d'acord, ens faria a tots créixer com a persones i viure en uns valors molt més humans que la segregació. Però això no convertiria l'infant en un altre diferent, no desapareixerien les seves necessitats, ni modificaria les seves capacitats. No evitaria el procés familiar d'acceptar la seva realitat i treballar a partir d'ella.
Però les institucions no van escoltar i la pilota es va anar fent més gran. No va recolzar les decisions dels mestres, de les direccions, no va ser flexible en les adaptacions dels infants i les famílies que necessitaven molt més temps per assolir petites fites i processos més llargs i complexos d'aprenentatge. Va practicar el "t'ho menges amb patates i ja t'apanyaràs".
Les famílies han anat obrint els ulls i cada vegada més decebudes i reivindicatives reclamen els seus drets. Els mestres ja no donen més de si. Després d'anys a l'escola, no recordo cursos tan angoixants com els dos darrers de la meva vida laboral. La feina a l'escola sempre ha estat intensa, física i mentalment, però no fins al punt al qual hem arribat. Patint perquè no em fessin mal i per les companyes que veies sortir dia sí, dia també amb empentes, morats, mossegades, exhaustes i derrotades, amb l'esperança d'un repòs reparador per tornar-hi l'endemà. Si sona molt dur, però així ho vaig viure. I algunes es van trencar i han necessitat temps per recompondre's.
No tinc una solució màgica, però comencem per intentar entendre el que s'ha viscut i s'està vivint aquests darrers anys dins dels centres educatius i no ho banalitzem. Inclusió, sí, però no només amb una taula de mestre i una pissarra, i un copet a l'esquena.
