PENSAMENTS DE COLORS DE MESTR@

Aquestes festes són clarament un moment iniciàtic: des del punt de vista religiós recorda un  naixement, l'inici d'una nova vida, d'una nova religió. Un nou any comença ple de bons desitjos,  anhels i propòsits. Pels infants també es un moment iniciàtic, desprès de viure  el nadal com un moment ple de màgia  arriba el moment de descobrir que tot es una gran il·lusió, entrem en el mon dels adults i descobrim que la màgia cal cultivar-la perquè per si mateixa no existeix, una mica com l'amor. I ens dol veure l'expressió de la seva cara davant el pare o la mare amb el regal del tió sota el braç que no ha tingut temps d'amagar i la gran pregunta: I els reis?, i el Pare Noel? i el Tió? i ...el "ratolí Perez" també? I nosaltres amb els ulls lluents li diem que si amb el cap i li donem un petó de benvinguda al mon dels grans. Intentem consolar la seva decepció i la nostra, ell per haver estat enganyat pels que més estima, i nosaltres per no haver-lo pogut

Aquest hauria de ser l'article del novembre però aquest curs tot va una mica endarrerit, no només per les retallades, també per tot plegat. No volia però deixar passar la necessitat de compartir les idees de Francesco Tonucci . Fa molts anys, des de la dècada dels seixanta, que intenta explicar-les i posar-les en pràctica. Els seus llibres i els seus dibuixos són imprescindibles per entendre moltes de les dificultats que es troba el mon de l'educació en aquests moments. El que més m'agrada es com des de la seva visió de pensador i psicopedagog es capaç d'analitza l'escola des del punt de vista del nen. He aprofitat aquests dies per llegir algun article i escoltar una conferencia que he trobat a YouTube, i també, recordar alguns dibuixos, val la pena escoltar-lo i llegir entre línies: http://www.eldiario.es/diarieducacio/francesco_tonucci-entrevista_6_67253290.html Durant un temps aquesta es una aposta que vam fer i que no hem estat capaços de fer creixa di

Un missatge ple de bons desitjos per aquestes festes i pel proper any 2013. Un petó molt fort i de regal una cançó: CAMINS Camins, que ara s'esvaeixen  Camins que hem de fer sols  Camins vora les estrelles  Camins que ara no hi son  Van deixar-ho tot el cor encès pel món  Per les parets de la mort sobre la pell  Eren 2 ocells de foc sembrant tempestes  Ara som 2 fills del Sol en aquest desert  Mai no es massa tard per tornar a començar,  per sortir a buscar el teu tresor  Camins, somnis i promeses  Camins que ja son nous  No es senzill saber cap on has de marxar,  pren la direcció del teu cor  Mai no es massa tard per tornar a començar,  per sortir a buscar el teu tresor  Camins que ara s'esvaeixen  Camins que has de fer sol  Camins vora les estrelles  Camins que ja son nous Sopa de cabra Silvia Tubau

Aquesta setmana pensava un títol per començar a escriure algun article pel blog i la veritat es que només podia pensar: Ufff.... quin començament de curs. Avui li explicava els nostres neguits a una amiga que també és mestre i m'ha recomenat aquest article. Interessant per pensar, que estem fent amb l'escola? Tots: mestres, pares, administració, ... Volem continuar pensant que l'escola és com una bombolla aïllada de la realitat a on no hi passa res de res i tot continua igual? Algú creu realment, amb la que esta caient, que tot pot continuar com sempre dins de l'escola? Com a mestres encara pensem que dins de l'aula no passa res i que podem amb tot perquè tenim vocació? Vocació de que, de màrtirs? Sovint ens cauen per tot arreu, l'administarció ens colla, els pares s'esveren, la societat ens fa responsables de moltes coses,...   Diari ara Suplement Criatures 27-10.2012 Potser ens cal explicar-nos més, sortir i parlar en lloc de continuar

L'estiu s'ha acabat i també el mes de setembre, el temps passa ràpid, cad cop més (ja m'ho deien les meves avies i jo no m'ho creia). Però encara queden records que m'agrada compartir, petits moments d'un estiu especial: matins plens de sol, passejades pel camp, petites finestres que amaguen grans histories, detalls de façanes plenes d'enginy, capvespres lluents, festes i gresques,...calor,...,amor,...

Somiar avui és molt difícil però potser és de les poques coses que són gratis. Un trist començament per una reflexió sobre els somnis. Ens costa somiar i em fan patir els joves perquè no se com es pot transmetre il·lusió pel futur arrossegant pessimisme i tristesa. Ara, amb els temps de crisi, sovint la paraula gratis ens fa moure,es igual el que sigui un berenar ple de calories i greixos o un regal inservible, ... Jo continuo preferint els somnis de la gent que te les coses clares, si més no en la seva manera de viure la vida. Somien i lluiten pel seu somni. Poc a poc s'hi acosten sense preses, amb tranquil·litat, constància i esforç. A mi em costa somiar, soc massa pràctica i la vida encara me n'ha fet més de pràctica. Es cert que sovint tens il·lusions i fins i tot algunes les arribes a poder realitzar, però no soc gaire perseverant ni tampoc m'ho treballo massa. Però admiro molt la gent que te somnis, que hi creu fermament en ells i que lluitant molt per aconseguir-

Com podeu veure, amb el "subidon" del premi m'he permès un nou "look" i he canviat l'aparença una mica "retro" anys seixanta per aquesta més "kitsch". Tan és, els colors sempre hi son, cridaners o suaus ens fan conèixer el mon, gaudir-lo amb plenitud i estimar-lo, ens fan viure experiències a partir dels sentits que desperten moments inolvidables. Però ja n'hi ha prou de tant donar voltes, toca premiar cinc blogs favorits per correspondre com cal al amable gest d' estació de servei .  He decidit no donar-li masses voltes i fer allò que el cor et demana sense fer passar tota la informació pel cevell, això sempre alenteix el procés i no garantitza millors resultats.La primera impressió acostuma a ser la bona, encara que no serveixi per prendre decisions, estableix un feeling (avui em venen al cap moltes paraules que fem servir a la nostra parla informal "entre comillas" i que pertanyen a d'altres llengües, això també

Aquest ha estat un mes delirant, no hem parat ni un moment, tant a la feina com a casa. Un seguit d'aconteixements anaven passant al meu voltant i no podia fer res més que anar fent. Jo que, crec, soc constant però lenta no tenia temps d'aturar-me a pensar i si vols escriure alguna cosa primer has de tenir temps per reposar, per recordar, per pair el que vols comunicar i per escriure alguna cosa decent. Per tant avui, últim dia del mes i a les 22:46 de la nit aquest article improvitzat es publicara de qualsevol manera, potser sense revisar i la seva lectura també serà com un delirí. Aquesta paraula ja fa un parell de dies que em volta pel cap i per fi avui desprès de la conversa del dinar li he trobat tot el sentit, aquest ha estat un mes delirant. Colònies, la festa de l'escola, l'article per la revista de l'escola, la primavera (la sang altera), la constatació que el meu fill petit ja és adolescent, o pre..., les sortides de cap de setmana (el maig i el juny tot

Cal completar la historia del famós llibre que vaig trobar al Mercat de Sant Antoni. Aquests dies, quan la mare donava un cop d'ull al blog, em va explicar que també ella anava al mercat amb els seus pares i que un dia, quan ella  tenia quinze o setze anys, van trobar un llibre que la meva avia havia llegit abans de la guerra, si es clar era "Paddy lo mejor a falta de un chico". L'avia li va  recomanar i el van comprar! Aquest es el pobre llibre que va patir  la pèrdua de l'últim full. Casualitats?...

El passat sol ser un misteri que tots volem descobrir: busquem, esbrinem, intuïm, imaginem,... cadascú té formes diferents d'acostar-se al passat. Els historiadors col•leccionen fets i busquen teories per explicar-los, els antiquaris col•leccionen objectes per preservar-los del pas de temps, els cineastes reprodueixen històries del passat i recreen moments de la història,...   Sovint, el passat ens pot ser tan i tan atraient, que tot idealitzant-lo, preferiríem haver viscut en aquella època admirada abans que en la nostra actual. Hi ha moments de la historia que per diferents motius em fascinen (masses pel•lícules segurament...): l’antic Egipte amb Cleopatra, les festes de Lluis XlV, l’oest americà, .... A mi m'agrada acostar-me al passat passejant pel Mercat de Sant Antoni els diumenges , les paradetes plenes de llibres, discs i pòsters amb olor a vell em recorden les passejades dels diumenges amb els pares. Jo llavors no arribava gairebé a veure res, les taules eren massa

Ara ho entenc tot! Más vídeos en Antena3

Sovint els adults parlem d'una motxilla imaginaria que portem a l'esquena carregada de moltes coses: sentiments, experiències, records, sensacions, il·lusions,... En aquesta part d'un article de la revista infància explica molt bé que es la motxilla que cadascú porta a l'esquena, només en una curta estona de camí entre casa i l'escola i ja la tenim plena de coses (Cliqueu damunt de l'article per poder llegir-lo, la foto ha quedat molt petita): Us imagineu com deuen anar algunes motxilles de plenes! Quan arribem a l'escola ja hem viscut tot això, tan ells com nosaltres! Tan de bo ho sabéssim aprofitar! Jo intento fer endreça sovint de la meva motxilla, cal aprofitar i guardar totes les coses bones i deixar espai per les noves. Com que el camí no s'atura, necessitem espai per continuar vivint.

Llegir és una d'aquelles coses que cadascú viu d'una manera diferent. Jo recordo llegir des de molt petita, la meva mare em llegia contes i més tard jo vaig començar a llegir. Llegia de tot: contes, los Cinco, Tintín, Torres de Mayorly, Mortadelo i Filemón, Lily,...A casa també hi havia de tot, des de l’Odissea fins a novel•les roses, revistes, còmics,... Amb el temps els estius es van omplir de Zane Grey i novel•les molt roses, Agatha Chistie i la col•lecció de “La cua de palla”, Èxode i al Este del Eden. A l’escola els clàssics, Pío Baroja, Valle-Inclán, Camilo José Cela i escriptors catalans, el Mecanoscrit del segon origen, Ramona Adéu o Mirall trencat, algunes pel•lícules també hem van portar a alguna historia com Matar a un ruiseñor. En aquella època la lectura era compulsiva, tenia tot el temps del mon, asseguda hores al sofà podia començar i acabar una novel•la d'una sola atacada en una tarda. No hi havia res més important que aquella historia fantàstica en aquell m