Parlant d'immersió

(Imatge de  la web Viquipèdia L'enciclopèdia lliure entrada Català)

Les dades i les estadístiques són ara molt importants per crear opinió i desfermar tot un seguit d'idees a favor i en contra de diferents situacions o fets que succeeixen en la nostra societat actual. Les dades actuals sobre l'ús del català no són bones. El català perd empenta. Segurament és el moment de la història que més gent coneix el català, els anys d'immersió ho han fet possible. La gent jove escolaritzada al país la coneix la llengua. Una altra cosa és que l'utilitzi o en senti la necessitat de parlar-la. Això ja no depèn de l'escola. 

Penseu que en l'època de la immersió més militant que jo vaig viure els anys 80 fèiem coses que ara es considerarien gairebé fora de la llei. Catalanitzàvem els noms dels infants, no contestàvem si no ens parlaven en català, sempre parlàvem en català amb infants, famílies, metges, serveis...

Amb el pas del temps i l'evolució de la societat, a l'escola vam anar trobant un punt d'equilibri per poder garantir una comunicació real, assertiva i respectuosa amb les persones i utilitzar el català com a llengua vehicular. Però que ningú aprofiti això per pensar que no es fa bé la immersió. Si més no a totes les escoles que conec sempre s'ha utilitzat el català com a llengua vehicular i d'aprenentatge de la comunitat educativa.

Però la salut de la llengua depèn de molts factors externs a l'escola: dinàmiques socials que fan canviar la manera de comunicar-nos.

Per un costat els catalanoparlants cada vegada som menys i menys militants. Si ho proveu, veure que en la majoria dels casos en les interaccions habituals amb la gent jove que treballa al comerç, a la sanitat... coneixen l'idioma i sovint si tu prens la iniciativa en català, et contesten en català o segur que t'entenen.

És cert que ha augmentat la complexitat de la nostra societat i que amb la globalització s'ha multiplicat el nombre de procedències dels nous catalans i les seves famílies. Això no ha estat mai un problema a la nostra terra. Un país que s'ha reinventat tantes vegades com ha pogut, sovint amenaçat, sovint al costat dels perdedors però amb una identitat forta i consolidada. Què ens passa doncs ara?

Hi ha una idea que va impregnant en moltes de les noves capes de la societat que s'estan establint aquí. Quina necessitat hi ha d'aprendre el català, de parlar-lo i de cuidar-lo? Quina necessitat hi ha que els fills aprenguin el català? Un idioma petit que ni els catalans fan servir massa. Per a què, si tots parlem castellà o anglès? Fins i tot aquests nouvinguts de classe mitjana alta que venen a viure aquí perquè els agrada el clima, el menjar, la ciutat, i els costums són els primers que troben innecessari aprendre la llengua del país. Amb l'anglès i el castellà creuen que ja en tenen prou.

Els fa por que els fills vagin a escoles on només es parla el català. Pors similars a les que van injectar partits polítics com Ciutadans, denunciant a tort i a dret escoles i entitats per "l'ús excessiu del Català a Catalunya", en tots els àmbits que van poder. 

Però tot i aquest panorama no gaire esperançador, mirem una mica enrere.

La generació dels meus avis va aprendre el català al carrer per la necessitat de comunicar-se amb els veïns. 

La generació dels meus pares no va poder aprendre el català a l'escola, tot era en castellà, però el van conservar en l'àmbit familiar, d'amistats i per comunicar-se amb tot el teixit social que no es va rendir davant les dificultats. 

La meva generació va viure a cavall de l'escola en castellà i l'empenta de la militància per donar-li un lloc al català en la vida pública, en els llocs oficials, vam veure l'impuls de la ràdio en català, la televisió i els diaris. 

La generació dels meus fills ha viscut en una societat que, havent donat per fet que el català havia recuperat un lloc a l'escola i al món públic, va descuidar la militància que requereix ser guardià d'una llengua minoritària i minoritzada. Amb tot el món als seus peus, persones d'arreu venen a viure al nostre país i molts dels nostres fills i filles se'n van a viure a altres llocs del món i la seva llengua de comunicació sovint és l'anglès, sobretot socialment i professionalment.

I ara què? Podem lluitar contra molins de vent com el Quixot, podem submergir-nos en un munt de baralles incòmodes on podem prendre mal, però també cal continuar amb el que sempre ha funcionat, utilitzar el català sempre que puguem, donar-li un lloc a la nostra vida i a la dels que ens envolten.

I això us ho diu una superpecadora que més sovint del que m'agradaria canvio d'idioma perquè així sembla que fas la vida més fàcil a tothom, i que fins i tot algun company m'ha cridat l'atenció per ser  massa fàcil canviant de llengua.

Això no és cap estudi! Només és parlar per parlar i tornar a fer bullir l'olla. Perquè parlar-ne i parlar-ne en català continua sent el més important!