TRES SETMANES CONFINADA, LA COVID-19, LA DISTÀNCIA I L'ESCOLA

Fa tres setmanes a les tres de la tarda em van dir que el nostre alumnat no tornava l'endemà a l'escola. Una hora i mitja després em van dir que nosaltres tampoc. Tots confinats, tancats i aïllats en una tarda.

Si ja fa molts dies, tres setmanes que estic a casa. Surto al carrer el temps just per anar a comprar, si trobo algú conegut paro, pregunto com està a metres de distància i m'acomiado amb els ulls. Trepitjo el carrer amb il·lusió de retrobar certa normalitat, quan em pregunten com estic dic que bé, però no és veritat. Estic envoltada de malaltia i de por. 

Un cop tancats a casa la por es fa més gran, un refredat és un misteri, contactar amb un metge una aventura, la malaltia creix al meu voltant i tot és cada cop més complicat.
Estic tancada, aïllada però fem mans i manigues per sostenir la meva família, la parella, els fills, els pares grans, la germana, les amigues i a distància intentem fer-nos costat.

Després d'uns quants dies en xoc no sé com endreçar aquesta nova realitat. Amb una situació canviant contínuament, ensenyament comença a donar senyals de vida amb missatges erràtics i tots opinem sobre que passarà amb aquest curs. Llegeixo moltes opinions d'experts i de no experts, i la veritat és que no sé que pensar.

M'hi poso i començo a treballar telemàticament, amb el meu ordinador compartit a casa amb la família, la meva tauleta i el meu mòbil. Comparteixo angoixes i neguits amb les companyes. I en mig de tant de caos, en uns dies, obro canals de comunicació, plataformes de treball, des de casa i tot de nou. Fàcil no és però ho intento tant com puc.

En aquesta situació se'm fa difícil buscar l'equilibri entre la professió i la persona. Potser soc massa prudent però sempre he intentat ser molt curosa amb la intimitat de cada família. Si no he rebut algun senyal que em doni permís per irrompre en el seu fràgil equilibri en aquests moments tan delicats, no ho fet.

El temps passa i els missatges d'ànim, de calma, d'afecte i entre tots ho farem tot es comencen a trencar. El patiment dels que m'envolten comença a desbordar el silenci i la tranquil·litat que necessito. Visc una situació que no havia conegut mai i faig el que puc.

Porto tres setmanes a casa i tothom parla d'aspectes de la vida dels infants que hi son present sempre: de la bretxa social, la bretxa digital, les desigualtats culturals del nostre alumnat, dels diferents models d'escola que també divideixen ..., i ara l'escola on és? Doncs l'escola està tancada i jo tancada a casa. 

Tancada a casa he d'intentar sostenir famílies, atendre desigualtats, resoldre situacions de mancances de tota mena sense saber ni com, ni com serà rebut? Perdoneu però no sé com fer-ho. Fa molts anys que treballo de mestra a l'escola pública i sempre he treballat tant com he pogut. M'he format i he intentat treballar amb il·lusió durant trenta-un anys. Però a distància, tancada a casa, lluny dels meus i de tot, encara no he après a fer-ho. Faig el que puc i com puc. I potser no és prou però no en sé més. Potser en aquesta situació busco trobar cert equilibri entre allò que és la meva professió i la meva privacitat. 

La feina d'anys de construir una idea d'escola l'he de refer en dies. Grabo vídeos, faig teletreball, videoconferències amb els fills, amb els pares, amb els amics, amb les companyes, amb la noia de pràctiques ... Amb tothom que m'ho ha demanat i jo he pogut.

Però no n'hi ha prou perquè alguna entitat que sovint està sostenint d'alguna manera la societat, l'escola, ara no ho pot fer com ho fa sempre i això és un drama. Ara que els nens i nenes no poden estar confinats cinc, sis, vuit o nou hores a l'escola, com fan sovint, i gaudir amb sort de dues o tres hores amb la família, tot trontolla. Ho entenc, a sota els meus peus i al meu voltant també tot trontolla. Ara és la família qui ha d'acompanyar els seus fills i jo com pugui des de la meva professió intentaré ajudar a distància. No des d'una certa distància no, des d'un confinament dur i dolorós per tots.

Continuaré gravant vídeos, contestant correus, agraint comentaris al blog de les famílies que s'esforcen per compartir aquesta situació tan estranya, treballant hores davant l'ordinador esbrinant com funciona això de les plataformes, tancaré l'avaluació, faré el seguiment de les pràctiques a distància...

I sobretot continuaré confiant en les famílies. La majoria de nens i nenes tenen una família que se'ls estimen i que sé que fan el millor per ells i elles. Ens farà molta il·lusió retrobar-nos, abraçar-nos i estar junts un altre cop a l'escola, però no dubto que la majoria de nens i nenes estan on millor poden estar ara, amb la seva família. Insisteixo com sempre quan faig de mestre i parlo amb les famílies: la família és el més important per qualsevol infant, és el seu referent, l'anclatge afectiu, la seguretat, la fermesa, l'amor sense límits, la comprensió infinita,...

Segur que hi ha situacions molt complicades que se m'escapen fins i tot quan estic a l'escola. A vegades he de buscar ajut especialitzat que ara és més complicat de trobar però a distància quan pugui intentaré acompanyar.

Son les quatre de la matinada, estic confinada, tancada, aïllada i una mica més trista, però no patiu perquè demà serà un altre dia. Em llevaré amb un somriure, donaré les gràcies per estar viva, desconnectaré el mòbil, l'ordinador, la tauleta i la xarxa. M'abraçaré a la meva famíla i continuaré treballant.