Feliç 2014!

BON NADAL

La mirada...

He estat buscant la definició de mirada al diccionari i cap de les que he trobat m'han agradat prou per utilitzar-les com a introducció del que volia compartir en aquest article. 

La mirada:  Acció de mirar.(Mirar: tr Aplicar el sentit de la vista a una persona o cosa, per veure-la.)

Però per a mi la mirada és alguna cosa més que la mera acció de veure alguna cosa, de dirigir la vista cap a un lloc concret. Mirar te implícita una intenció de veure allò que tens al davant, la necessitat de fer-ho teu d'alguna manera, de processar aquell moment i endreçar-lo en algun racó de tu mateix i que inevitablement et fa canviar. Un procés que sovint ens fa ser una mica diferents de com erem abans. He anat trobant i recollint idees que feien referència a la mirada i que suggerien quelcom més intens en el fet de mirar.

"Escric per relacionar-me amb les persones, amb el món. El món no és poètic però si que ho pot ser la nostre mirada sobre tot el que ens envolta" Maria José Orobitg.

Valeri Farras

Podriem dir el mateix de la pintura, la fotografia,...

"Els quadres del pare (Valeri Farras) parlen de vida, colors,  traços ferms i contundents, llum, passió i d’una manera peculiar de percebre i sentir. No pinta el que hi ha, pinta el que veu i vol veure i a través de la seva mirada ens transporta al seu món." Roser Farras

Durant un temps vaig pensar que la mirada era allò que veia a traves de la càmara de fotografiar i feia moltes fotografies. Però tot i que algunes valien la pena, va arribar un moment que allò ja no era suficient perquè no podia copsar amb la fotografia tot allò que havia sentit en aquell moment que volia immortalitzar, i vaig decidir deixar de fotografiar (tot i que encara en faig moltes) i mirar més, llegir més, pintar més, gaudir més i confiar més en les  imatges dels meus records.

Mirades diferents sobre una mateixa realitat donen lloc a discursos totalment diferents sobre una mateixa cosa. Per exemple descobrir Arno Stern em va fer rebre els dibuixos dels meus alumnes des d'un punt de vista totalment diferent i la meva mirada va canviar. No tan sols això, va canviar també la meva mirada sobre l'infant i la meva relació amb ells.

Una mirada diferent al mon del nen i les joguines ens pot fer passar una estona tan divertida com aquesta:

La mirada d'una persona es un pou d'informació, a vegades tan profunt que fa por caure-hi a dins. Hi ha mirades tan intenses que gairebé hi veus l'ànima i mirades tan senzilles i tendres que emocionen. La mirada ens ajuda a comunicar-nos, rebre i donar mirades, sovint, és un gran regal.

Mirar, per mi no és només observar, és més que això. És fer passar tot allò que veus pel filtre de la teva historia, de les teves emocions i sentiments, de les teves experiències i records, de les teves capacitats i aptituds, dels teus interessos i afectes, de les idees,... Per això cada mirada és diferent, tan diferent com ho es cadascú de nosaltres, diferent, especial i únic.

Nova imatge!!!

Estic treient-li una mica la pols al blog i em venia de gust un canvi d'imatge, potser encara torni a canviar no estic massa convençuda. Li donaré un temps per anar fent proves.

Per fi...

Per fi una tarda a casa amb l'ordinador per a mi sola, o no, ja veurem quan arribin els meus fills. Aquests dos mesos sempre son mogudets, cal recuperar el ritme i tothom necessita coses urgents i al moment. Sovint l'energia s'esgota i cal deixar algunes coses aparcades per un altre moment. Aquest cop li ha tocat al blog. He anat fent una mica de feina, i he anat buscant per la xarxa alguns blogs que fossin interessants i que mereixin, segons el meu criteri, un premi. Els premis sobretot ens ajuden a mantenir una mica més viva  la flama
d'aquests espais virtuals, on aboquem temps, esforços i il·lusions per compartir quelcom que ens agrada amb algú i saber que aquest algú existeix és fonamental.

Som-hi doncs:

http://encenentlaimaginacio.blogspot.com.es/ un blog que he descobert pel facebook. Vaig quedar totalment enganxada a ell després de llegir la teoria de les peces soltes (http://encenentlaimaginacio.blogspot.com.es/2013/10/la-teoria-de-les-peces-soltes.html).

http://diaadia.escolacongresindians.com/ un blog que descriu un model d'escola molt interessant, on hi cap tota la comunitat educativa: els nens, les families i els mestres.

http://ferdemestres.blogspot.com.es/ un recull de recursos gairebé infinit.

http://raconssomniscolors.blogspot.com.es/ un blog personal i http://unpolsimdesal.blogspot.com.es/ un blog de mestre de la mateixa persona senzills i propers.

El millor premi!

Moltes gràcies Àgata per aquest premi que em fas arribar des del teu blog Receptes amb vida.

Segurament que Pensaments de color és un blog força versàtil perquè el que escric depen molt del que em passa o el que sento i això acostuma a ser força canviant...

Aquest és un blog petit, va néixer amb vocació de ser-ho per això les vostres visites son el millor premi.

És un blog pels amics i gaudeixo amb cadascuna de les entrades, dels comentaris i dels premis, perquè sé que cada visita és una lectura senzilla i afectuosa d'algú proper. Ara em cal posar fil a l'agulla i buscar cinc blogs per compartit aquest premi! M'hi poso ben aviat.

El 26è curs.

Més o menys fa 25 anys que faig de mestre, mig curs a munt,  mig curs avall, les primeres substitucions cobrint baixes i malalties, el primer curs sencer, l'oposició, la primera escola,... Però de fet porto gairebé tota la vida dins de l'escola, vaig començar als quatre anys i ja no ho deixat: el parvulari l'escola de primària, el batxillerat, el COU, la universitat i la feina. Quaranta-cinc anys tornant cada setembre a l'escola i encara tinc la mateixa sensació agre-dolça: tristesa pel final de les vacances, dels temps sense horaris i sense tantes obligacions, de badar un dia sencer... i per una altre part el retrobament amb els companys i els alumnes.

Quan miro enrere tinc molts records d'alumne (els deixarem per un altre post) i dels 25 cursos de mestre, de cada escola una sensació.

A l'escola de pràctiques vaig descobrir que fer de mestre no era per a mi. Per primer cop tota sola en un p4 vaig passar-me tota la tarda treient abrics i bufandes i esbrinant de qui eren, com es deien els nens i penjant-los al seu penjador. Quan vaig acabar va entrar la companya per dir-me que ja podíem començar a recollir. Vaig arribar a casa i li vaig dir a la meva mare que havia de pensar molt seriosament si volia acabar la carrera perquè això no era per a mi. Però vaig continuar i no va anar tant malament.

A l'escola d'adults tot va ser molt fàcil i vaig començar a creure en mi mateixa.

A la primera escola vaig obrir el meu mon, vaig aprendre a viure, vaig conèixer gent, vaig fer amics, vaig viatjar, vaig treure’m el carnet de conduir i vaig tenir el meu primer cotxe, em vaig fer gran.

A la segona escola vaig estar de pas entre primària i secundaria.

A l'institut vaig descobrir que treballar en equip és molt important, que per treballar en equip calen moltes hores de xerrar, compartir, discutir, conversar, explicar,... un objectiu comú a on arribar, ganes de fer-ho i confiança en que s'aconseguirà,... (i que ser mestre no es el mateix que professor)

La tercera escola va ser un salt mortal enrere sense red, amb les meves companyes vaig començar a aprendre a fer de mestre d'infantil, vaig fer de mare i de mestre i amigues per sempre.

A la quarta escola he après a estimar la feina i a gaudir-la, a creure en l'escola que vull.

I ara un nou setembre per encetar...

Lectures d'aquest estiu...

Una lectura que havia encetat i amb el final de curs no havia pogut acabar

En vint-i-quatre hores! M'agrada molt i molt com escriu la Silvia Soler, tant si és comedia com no. Vaig gaudir tan com amb "Petons de diumenge",  vides properes, llocs quotidians,...

Un llibre que li van regalar al Ferran i que li vaig demanar per llegir, una bona lectura amb una història interessant explicada d'una manera molt sorprenent!

També una lectura compartida amb el Ferran, sense tan d'entusiasme per la seva part (era una de les lectures obligatories del curs).

La última de l'estiu abans de vacances, es com una serie americana d'aquelles que hi passa de tot i més, però em va enganxar, així que...

Ara estic a la segona part i encara en queda una tercera!

Racons d'aquest estiu...

Moments d'estiu.

Petits, mitjans i grans dols!

Quan ens trobem en moments molt difícils i hem de passar períodes de grans perdues som capaços de reconèixer el dol, estudiar-lo, preparar-lo, assumir-lo i fins i tot superar-lo. La majoria ho entén i t'acompanya.

Però a la vida hi ha molts dols diferents.

L'Anna em deia un dia que havia llegit un llibre de Josep Maria Espinàs que parlava de la jubilació i de les petites jubilacions que anem fent al llarg de la vida abans de la gran jubilació que deu ser morir.

Doncs jo crec que també hi ha petits, mitjans i grans dols. Però els petits i els mitjans a vegades no els reconeixem i els patim sense estudis, ni preparacions, i costen d'assumir i de superar-los.

No sempre son situacions dolentes: perdre aquell nen de la foto que s'ha convertit en un jove a voltes desconegut, canviar de casa, no compartir les mateixes idees amb un amic, perdre cabell, etc... es normal, es el que ha de ser, però dol. A mi em dol.  Aquests dols em fan plorar tan fort o més que les grans pèrdues. En les grans pèrdues el dolor es tan profund que no em surten les llàgrimes. El dol no en te gairebé res de racional, més aviat es un conjunt de sentiments i emocions que costen d'escriure i ordenar i que més poc a poc o més ràpid, anem processant i reconduint perquè allò que sentim no faci tant de mal. Perquè inevitablement fa mal.

Ara puc escriure tot això i algú pot pensar que li faria vergonya compartir aquestes idees, però només són paraules, pensaments escrits un darrera l'altre que m'ajuden a situar algunes coses que em passen pel cap. Vol ser un discurs racional. Un altre cosa és compartir sentiments i emocions des de dins, des del cor o des de l'estomac. Abans evitava compartir  aquestes situacions però he après que cal estar, sentir i compartir amb les persones que estimes i no tenir por de fer-ho.

Els dols petits i mitjans es passen com pots, amb els recursos que tens, llegint llibres, xerrant o no. Amb sort et fas fort i aprens una mica de cada situació.

Aprendre a treballar per alguna cosa més que per diners.

El dijous 20 de juny em van regalar la Vanguardia, generalment no compro gaires diaris, soc més de tele i de radio (la televisió va arribar a casa abans que jo i això marca una generació) però m’agrada llegir-los, sobretot a l’estiu amb calma, del començament al final.

A la contra d’aquell dia hi ha una entrevista a JonhLanchester de Luis Amiguet, un escriptor que no coneixia però que fa un anàlisi curt i clar de la nostra societat. Algunes frases que fan pensar:

“Nos está haciendo falta ya una nueva ola, como la hippy, u otro 68, que no sólo ignore la obsesión economicista, sino que también se ría de ella con creatividad y humor.”

“Para progresar hay que aprender a trabajar por algo más que por dinero.”

"El hombre no nació para servir al mercado, sinó al revés"

Davant d’aquestes reflexions i d’algunes que ens fèiem aquest cap de setmana sobre els adolescents, valors, inquietuds, … em sorgeix un dubte que arrossego ja fa un temps: aquesta societat d’ara es fruit dels setanta i dels vuitanta, els que vam viure tot allò hem educat aquestes noves generacions, com ho hem fet?, quins valors hem compartit? quins compromisos hem pres? quins models hem donat?... Potser viure èpoques de bonança ens va aburgesar ràpidament i com a societat ens hi vam emmirallar i vam perdre el nord, però sempre som a temps de refer il·lusions i camins.

Com que no he pogut accedir de cap manera a l’edició de la Vanguardia us poso l’enllaç a una pàgina en la que està l’article complert:

http://www.factorhuma.org/index.php?option=com_content&view=article&id=10330%3Ahay-que-aprender-a-trabajar-por-algo-mas-que-por-dinero&catid=4%3Anoticias&Itemid=11&lang=es

Pensant en els mestres...

Aquest podria ser l'article del maig, però ha estat un mes confús i gris, amb el dessig d'un estiu ple de color, uns quants pensaments per anar fent.

http://www.facebook.com/pages/Educaci%C3%B3-i-les-TIC/241708495880476

Potser algú ha llegit un dels posts d'aquest blog: "Pensant en l'escola", sobre diferents concepcions de l'escola segons com ens la mirem.

Allà deia: Per mi l'escola es una part de les nostres vides. 

Ara torno a tenir la necessitat de dir-ho. No se que ens passa als mestres, escolto una conversa que em fa sentir tristesa i impotència. Com potser  que una mestra, és igual que sigui d'infantil, de primària o de l'ESO, digui que no esta fent la seva feina perquè el seu grup el que necessita és treball d'hàbits? Que no pot ensenyar el que hauria d'ensenyar perquè les families no fan la seva feina? Que les coses importants no es poden treballar perquè els nens no ens fan cas?

Podem veure el nen com un got buit que cal omplir de coneixements o com una persona complerta, petita però capaç d'aprendre per si mateixa i de construir-se com a futur membre adult de la societat.  Jo comparteixo aquesta segona idea. 

Quin és per a mi el paper del mestre?  Acompanyar i ajudar en la mesura del possible als nens i nenes i a les families en aquest procés de creixement. Compartir les estones de vida que tenim a l'escola per a que siguin prou rics per ajudar a cadascú a formar-se, sobretot com a persona, atenent les característiques pròpies, condicionades per la personalitat, la família,  la situació social, el grup...

Nosaltres hem d'atendre aquesta diversitat i adaptar-nos per tal de fer sortir el millor de tots, fins i tot de nosaltres mateixos. Això implica ser  model de tolerància, flexibilitat, respecte per les normes, esforç, companyonia, ... i moltes coses més. Per mi, si vivim més dins de l'escola i ensenyem menys, els nens aprendran  més i seran més feliços.

Per sort hi alguns més, a part dels clàssics (tot i que tinc una edat) que pensen com jo i m'agrada formar part d'aquest grup:

http://www.facebook.com/pages/Educaci%C3%B3-i-les-TIC/241708495880476

En aquesta pàgina de facebook en trobareu moltes més de frases i imatges més o menys afortunades però que com a mínim em fan pensar, si teniu una estona doneu-hi una volta!

Colors a la ciutat...

M'agraden els colors i trobo molt tendre guarnir els arbres de la ciutat amb aquests teixits a ma. El gris urbà sovint es menja tots els colors, els arbres que a la muntanya són tan verds aquí no tenen color, gairebé ni ens els mirem, formen part del mobiliari de la ciutat. Aquests petits detalls de color, teixits per diferents mans, em recorden la meva avia que sempre feia ganxet. Pel que sigui m'agraden!

http://www.lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/7393628

Viure en temps de descompte.

Recordeu la sensació estranya i a sovint d’impotència quan estàs veient un partit de màxima rivalitat,..., potser un Barça-Milan?

Tot va molt justet, però anem guanyant i al final del segon temps l’àrbitre allarga 3 minuts el joc. Els vius a tope, amb por, amb ràbia, amb il•lusió, amb esperança,...però sobretot intensament.

Això és per mi viure en temps de descompte en la vida real, i aquest noi ho explica molt millor que jo, en primera persona:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/lluis-domingo-han-dado-tiempo-extra-quiero-ser-indiferente-nada-2364946

Deutes pendents: videos per escoltar i mirar.

Sovint vaig guardant enllaços de vídeos, articles, fotografies,... que em semblen interessants, que ajuden a pensar i a organitzar les idees pròpies per tal de tenir opinió pròpia sobre algunes coses. Però mai hi ha prou temps per repassar-los, escriure un comentari i penjar-los al blog, així que l'any passat no vaig poder posar aquests dos enllaços que son interessants i distrets de programa singulars sobre educació:


Xavier Melgarejo: millorar l'educació per millorar la societat
http://www.tv3.cat/videos/4368870/Xavier-Melgarejo-millorar-leducacio-per-millorar-la-societat

Ricard Jiménez i Pere Salvador: educant pares i mares

http://www.tv3.cat/videos/4347070/Ricard-Jimenez-i-Pere-Salvador-Educant-pares-i-mares

És bo recordar...

A la revista GUIX d'Infantil nº 67 es poden llegir uns quants articles que parlen sobre l'aprentatge de la lecto-escriptura. Planers i practics formen part de la secció Parlem de... sobre el programa de salut i cultura que promou el gust per la lectura Nascuts per llegir. Tots son molt interessants però hi ha alguns  paragrafs que ens ajuden a recordar coses importants per ajudar als nostres alumnes en el seu camí cap a la lectura i l'escriptura:

Interessant també repassar les teories de Leo Vigotsky per veure d'on venim i a on som!

QUANT SIGUI GRAN...

Aquest mes està sent molt productiu per aquest blog, tinc un parell d'articles amb el títol posat però les idees corren més que no pas jo. Avui estava escoltant la radio mentre baixava unes fotografies i he escoltat la Montserrat Carulla, m'agrada com explica la seva vida. Comparteixo algunes situacions i la manera de veure la vida com un camí en el que cal tirar endavant amb valentia i gaudint sempre del millor que t'ofereix. Fins i tot m'agren totes les cançons (encara que de música classica jo no n'escolto gaire, a casa si poses Edith Piaf ja et pregunten perque escoltes música classica!)

I d'ara en endavant....

Una altra cançó dels Manel:

14 de febrer 2013

Fa 20 anys que ens vam conèixer un diumenge 14 de febrer de calçotada i per sort no ha estat tan difícil com la cançó, estar plegats sempre és apassionant i complexe. Una cançó perque amb amor i entusiasme puguem gaudir de molts més anys junts:

Corrandes de la parella estable / Manels

Ens vam conèixer un dimecres fent cua al cine Arkadín
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Li vaig oferir un carmelo un vespre de Sant Medir
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Una amiga molt amiga venia massa sovint
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
"Vols venir", vaig preguntar-li, "a conèixer els meus padrins?"
Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

I ara ella porta els nens al cole i jo faig els plats de la nit,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo alimento els periquitos, ella rega el jardí,
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo sempre compro manxego malgrat ella és més de brie
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo sóc un fan de l'Astèrix i ella té tots els Tintins,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Prefereixo que no parli d'aquell nòvio de Paris,
que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo sóc de ballar la conga, ella es decanta més pel twist,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo dic "eps, un ron amb cola!" i ella vol carta de vins,
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Ella mira Kiarostami, jo sóc més de Jaques Tati,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo ja sé dos o tres coses, ella en sap quatre o cinc,
que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Ella no deixa que em rasqui quan em piquen els mosquits,
ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí.

Ella és reina de les festes, jo sóc un home avorrit,
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo la miro i m'espanto no fós que es canses de mi,
ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí.

Sorprenent!

La vida es una mica com aquesta flor de card plena d'espines però molt bonica!