Picoodle Image Hosting

Vertigen....

Vertigen es el que sempre sento quan arriben aquestes dates, tothom corre d’aquí cap allà, comprant regals preparant menjars, festes i trobades, sopars, berenars,…L’any s’acaba, sembla que el mon s’acabi…

Però en realitat, tot continua, la vida segueix amb les seves coses bones i les dolentes. Sovint tinc tendència a fer un repàs de totes les coses dolentes que em passen i en faig una llarga llista. Un dia el Ferran em va dir:

- Però segur que avui t’ha passat alguna cosa bona!

I es veritat que tots els dies també te’n passen de coses bones. El millor que et pot passar cada dia es poder compartir un bon record amb algú altre, un company, el teu company, els teus fills, els teus amics, el pare, la mare,…

Ara, mirar enrere em fa vertigen, molts anys, molta feina, la família,… mirar endavant també me’n fa!

Avui he rebut una carta d’una noia fantàstica que ha fet les practiques amb mi, senzilla i molt ben escrita em donava les gracies pel temps que hem compartit i jo també li vull agrair. Ha estat un començament de curs difícil i encara no hem remuntat, però el temps ho posa tot al seu lloc. Al seu costat ha estat més fàcil. El Ferran té raó sempre hi ha coses bones per recordar.

Ja fa dies que aquest article ronda per l’ordinador, potser fa vertigen penjar-lo, ara però és un bon moment, aprofito per desitjar bones festes i que aconseguim un munt de moments alegres!

Moments màgics…

Per que s’esgoten tots els bitllets de la loteria del dia 11-11-11? Per que, fins i tot, fan un programa de televisió sobre els números i que volen dir? Per què hi ha mags que fan màgia, si tots sabem,que només és una il•lusió? Per que té tant d’èxit el pensament màgic?

En aquest programa podeu escoltar un especialista que parla amb molt de seny de tots aquests temes i t’ajuda a veure-ho més clar:



Ja sabia quan vaig comprar el numero que no em tocaria, igual que se que el colom del barret del mag no desapareix i qui son els tres Reis de l’Orient,…

Però... i les bones estones que m’he passat pensant que en faria de tants diners, per acabar convençuda que millor que no et toquin mai perquè son masses mals de cap. En els moments de crisi, molts potser busquem solucions màgiques als problemes o potser només busquem una estona d’il•lusió per ser una mica més feliços.Les crisis son moments de canvi i ens haurien de servir per crèixer com a societat i com a persones, buscar solucions estimula el pensament i fa aflorar molts sentiments.

Aquests dies veure el telenotícies, escoltar la radio o llegir el diari et fa veure encara el dia més trist i més plujós del que esta. Escoltar politics pedants i malcarats, que diuen parlar en nom de tots, i no escoltar ni una cosa on et puguis sentir identificada fa patir. (Qui deu votar senyores i senyors tan desagradables i poc respectuosos, creguts i prepotents?…em posen els pelets de punta!)

Així que, tal com va tot, tornaré a jugar a la grossa de Nadal, faré la carta als Reis de l’Orient que porten coses a la gent (això sí, en català encara que faci faltes) i buscaré estones per compartir amb els que més estimo, moments màgics que no vull deixar escapar.

Maria y yo

El dimarts o el dimecres vam quedar-nos atrapats en aquesta pellicula-documental, tendre i real, (tan lluny de les pelis americanes que sovint trien els meus fills, i que ells veuen, mentre el seu pare i/o jo dormitem al sofà).

El millor de tot és que la vam veure i comentar tots quatre, vam anar deixant trossets de pensaments en l'aire i vam gaudir amb complicitat del que veiem. Vam compartir les alegries i dificultats amb la Maria i vam concloure que per ser feliç cal sobretot ganes de viure i que hi ha moltes maneres de viure feliç! Tota una lliçó per tots quatre!

Per Lucia...

Aquest curs ha començat amb els colors menys alegres, amb penes i amb tristesa, però cal continuar, plorar i tornar a riure perque la vida es així!

La vida com sempre no dona descans, però quan la mort arriba en una vida tan jove dol dins, molt endins...Crec que ha de passar molt de temps per a que puqui escoltar aquesta cançó sense plorar, però ara em cal plorar i recordar,....Era la seva cançó i li agradava molt:

L'estiu s'acaba,...

Ja han passat els esperats dies d'estiu, de calor, de descans, una mica més de tot perquè encara que la feina s'aturi, la vida no. Y a la vida per sort sempre hi ha moments de tot. Les vacances no sempre son un oasis de pau i tranquil·litat, hi ha moments feliços i alegres, plàcids i lluminosos, ... i també baralles i tensions , avorriment i mal humor. Per això avui tinc un sentiment ambivalent tristesa, pel temps de gaudir que ha passat i curiositat pel nou curs que encetem. Avui com cada any i sempre abans de començar l'escola, des de petita, he endreçat les llibretes, he passat per la papereria, m'he entretingut mirant-ho tot com si mai no ho haguès vist i he comprat un bolígraf nou i ... ja està demà comencem! Tots els meus millors desitjos per tots en aquest començament de curs!

Aquesta serà la imatge de casa meva demà al matí. (Una mica d'humor sempre ho fa tot més fàcil)

El MIBA

Hem visitat el nou Museu d'idees i invents de Barcelona i l'entrada a estat molt sorprenent pr mi: un munt d'objectes diversos endreçats per colors...

Es clar! Els colors ens permeten distingir, conèixer, descobrir i gaudir dels objectes. Els colors ens permeten ordenar els objectes. És molt curiós veure com tot un seguit d'objectes molt diversos, que utilitzem tot sovint sense dona'ls massa importància, prenen coherència en ser endreçats per colors. Formen part d'un conjunt i es fan mirar, és llavors quan descobrim la seva curiosa forma, el seu diseny tan adequat per la seva funció. Pots estar molta estona davant d'aquest aparador sense parar de descobrir idees...

Però hem vingut a veure el museu, i val la pena entrar i gaudir de l'espai. No es massa gran però enganxa, es curiós i divertit. El seu tó entre irònic i reivindicatiu es molt estimulant, els nois s'ho han passat bé i els més grans també. I jo sense camara!

EL MON DE COLORS

Ja sabeu que jo soc de les que penso que els colors ens fan obrir els ulls i viure la vida amb més alegria. Quan miro un paissatge hi veig una fotografia, m'agrada quan obro la nevera plena de fruita i verdura amb tots els seus colors,... Sovint els pensaments i els sentiments tenen colors.

La casualitat fa que coincidim amb d'altres persones que també ho veuen amb ulls de molts colors. Aquests dies estic llegint un llibre que m'ha deixat la meva germana, el mon groc de l'Albert Espinosa. Tot un seguit de consells elaborats amb tota la sabiesa que les circumstàncies difícils ajuden a fer sortir. Tot gira al voltant del color groc, un color molt viu i vital. Val la pena llegir-lo.

Inteligència...

El dilluns a la nit, fent zapping, vam aturar-nos al canal 33. Vam escoltar una part del programa singulars. Parlava una metgesa de 92 anys, Teresa Guardiola, amb una inteligencia, claredat i senzillesa que ens va seduir fins el final. El video es una mica llarg però val la pena.



Suposo que d'això se'n diu tenir el cap ben amoblat!

La senzillesa

La senzillesa es un valor a vegades poc apreciat. A mí sovint m'agraden les coses senzilles sense complicacions. Aquests dos mesos he anat atabalada amb la feina i la primavera que sempre em descarrega les piles. Quan més feina tinc menys capaç em sento de fer-la i en canvi necessito badar i badar.

Hi ha dues coses però que volia penjar per compartir-les:

Una es un escrit de Gianfranco Zavalloni, del seu llibre “La pedagogía del caracol. Por una escuela lenta i no violenta”. Llegiu-lo més d'un cop:

Simplificar es más difícil
Complicar és fàcil, simplificar és difícil. para complicar basta con añadir todo aquello que se desee: colores, formas, acciones, decoraciones, personajes, ambientes llenos de cosas. Todo el mundo es capaz de complicar. Solo algunos son capaces de simplificar. Para simplificar hay que quitar, y para quitar hay que saber què quitar, tal como hace el escultor cuando a golpe de cincel quita de la masa de piedra todo aquel material que està de màs. Teòricamente cualquier masa de piedra puede tener en su interior una escultura preciosa. ¿Cómo se hace entonces para saber cuàndo hay que parar de quitar, sin estropear la escultura? Quitar en lugar de añadir significa reconocer la esencia de las cosas y comunicarlas en su esencia. Este proceso nos lleva más allà del tiempo i de las modas... La simplificación es el signo de la inteligencia, un antiguo proverbio chino dice: “Lo que no se puede decir en pocas palabras, tampoco se puede decir en muchas”

Es genial. Fer les coses senzilles per tothom sempre m'ha semblat una bona manera de fer-nos la vida fàcil. Sovint volen sofisticar la senzillesa i en diem minimalisme o d'altres paraules semblants, però la senzillesa real no es deixa enganyar. Cal buscar l'essencial i reduir molt tot allò que és superficial o innecessari, acumular ens carrega la nostra motxilla i se'ns fa més difícil caminar.

De tornada de colonies vaig pensar en les flors del camp:

Les flors de camp sencilles i tendres, creixen amb la perfecció d'allò que durarà només una estona però que serà bonic i màgic en la memòria.

Avui he tornat de colonies i aquestes colonies de 3 anys són una mica com la flor. Tot i que potser no formaran part dels seus records si que ho faran de la seva memòria més profunda, del seu bagatge emocional, de les emprentes que tot el que vivim deixa en la nostra persona.

Gaudir de la bellessa delicada de la flor, que creix decidida buscant la llum del sol, aprofitant tots els racons de la seva estructura per sobreviure...Gaudir veient creixer els nens i les nenes...es una experiencia esgotadora però també gratificant!

La senzillesa no és fàcil però m'agrada!

Excusas para no pensar.

Aquest mes estic començant a llegir aquest llibre. M'agrada l'exercici que fa de parlar de cientifics amb teories diferents respecte les que jo vaig estudiar. Me n'adono de la distància i el temps que ha passat des de llavors fins ara, i com jo he perdut el fil de moltes coses que m'interesaven com la ciència.

Es molt important mantenir el contacte amb el mon cièntific per aprendre a canviar teories i maneres de pensar. Tot just he començat i resulta que l'homa no es va tornar sedentari quan va aprendre a cultivar sino que primer va ser sedentari i llavors va aprendre a aprofitar aquest recurs, el big-ben ja no es una única explossió sino un seguit infinit que es repeteix i crea nous universos,...

M'interesen les seves teories sobre educació i el treball dels sentiments. Tot i que no es una lectura ràpida de moment penso que es molt interassant, per fer-nos pensar. Com ell diu:

“Si no nos movemos, no generamos neuronas“

El mateix discurs de sempre....

"Els nois d'avui només estimen el luxe, estan plens de manies i menyspreen l'autoritat. Contradiuen els pares, són golafres i falten al respecte als seus mestres."

Us sona d'alguna cosa aquest discurs. Quan vaig llegir aquestes frases en una circular de l'escola dels meus fills que parlava sobre "Valors en família", em va venir al cap el meu fill i els adolescents d'ara. I vaig recordar les xerrades dels meus pares quan jo també era adolescent i segurament les que tots els adolescents han escoltat en un moment o altre.

Sabeu que es el més impressionant? Que aquest escrit, si les fonts no m'enganyen, té més de 2500 anys, es de Sòcrates.

I potser no es aquesta l’essència de l'adolescència?. Potser tots els adolescents són així perquè no poden ser d'una altre manera. Cadascun amb la seva carrega vital te uns trets semblants: han de marcar distancia amb la generació dels seus pares, han de deixar de ser nens i nenes per començar a ser homes i dones, i això es prou difícil per tots...

A casa aquest es un discurs recurrent, com a professors sovint ens sentim agredits pels adolescents, envoltats de provocacions. Com a pares vivim amb sorpresa i por les transformacions dels nostres fills.

Em consola que la vida d'alguna manera es repeteix des de fa milers d'anys i que a la llarga ens en sortim prou bé.


Potser encara hi ha una part de mi que no vol deixar de ser adolescent i per això llegeixo compulsivament a l'estiu llibres per adolescents com els de Federico Moccia i mirant series per adolescent com "El barco". Per sort alguna part de nosaltres segueix sent nen, adolescent, jove... no deixem marxar del tot aquestes parts de la nostra vida i per això a vegades se'm fa difícil reconèixer l'edat que tinc, el temps corre més lentament en el meu interior que en el mon.

Tan fàcil que sembla...

Tan fàcil que sembla fer tot això escrit en un full i tan difícil quan un ho intenta tot sol enfrontant-se als seus propis pensaments.

Aquest nadal vaig ensopegar amb aquest llibre quan buscava una lectura fàcil per anar pel metro. No us negaré que les fotografies de Bardem i Julia Roberts van fer que m'hi fixes més que en d'altres i tenia una avantatge: tot i que havia vist el tràiler al cinema, no havia vist la pel.lícula.

És senzill trobar punts en comú amb la protagonista, moments de la NOSTRA vida en que ens hem sentit soles, tristes, desesperades, com una cosa molt petita que no val per res, insegures, segures que l'estem espifiant,.... Podríem seguir fins l'infinit, però no he marxat un any a l'aventura, ni he conegut italians fantàstics, brasilenys tan atents, ni he parlat amb Deu.

Us he de reconèixer que el primer i el tercer capítol fan més per mi, menjar i estimar son dos plaers que m'encanten. El segon se'm va fer més pesat, i es que jo, tot i l'escola de monges, no soc gaire de resar ni parlar amb algú que no tinc davant meu (això últim ja em costa prou). Parlar amb mi mateixa potser ho faig més sovint del que voldria.

Ara estic esperant trobar la pel·lícula al vídeo club per fer la típica comparació i acabar decidint que la novel·la sempre es millor que la versió pel cinema, etc, etc... o potser amb en Bardem de protagonista la pel·lícula guanya algun punt.