Parlem del paper dels mestres i de les mestres

Des de la llunyania d'estar fa dos anys fora de l'escola, però encara sense desconnectar del tot, miro d'entendre com ha anat canviant tot i per què estem on estem.

En aquest blog hi ha unes quantes reflexions sobre l'escola i l'educació dels infants. I no renego de res del que he anat escrivint. Crec que totes i cadascuna són vàlides i fruit de diferents moments de la meva pràctica educativa. Per parlar de l'escola, primer hem de pensar què és l'escola.

I, què és l'escola per a mi? L'escola és un lloc on vivim nombroses experiències en comunitat, aprenem a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a conèixer els altres i a conèixer el món que ens envolta. I ho fem tots junts, en un mateix espai i en un mateix moment.

Ara bé, tot això es pot fer de moltes maneres, tot canvia i evoluciona. Hem sentit la necessitat de canviar les maneres, la metodologia, els currículums... però hem sabut cap a on? Teníem clara la meta? Hem arribat on volíem?

Al llarg dels cursos hem anat canviant el llenguatge per fer-lo més respectuós amb la diversitat i els canvis socials. Hem apropat la mirada per poder acompanyar a tots els infants i les famílies en les seves necessitats. Ens hem multiplicat físicament per atendre totes les situacions que anaven sorgint. Hem creat xarxa amb els companys per treballar braç a braç, ajudar-nos i consolar-nos en molts moments.

I potser, amb la distància, ara veig que aquí ens hem perdut. Volíem ser més propers que alguns mestres que havíem conegut, més respectuosos, volíem mirar l'individu un per un... Però això ens ha allunyat de la idea de comunitat, un grup de persones que conviuen en un lloc i un temps amb un propòsit comú, i amb un mestre.

L'escola no és un hospital, ni una consulta mèdica, ni un lloc de teràpies individuals. Ni un nucli petit com la família, on els membres adults es poden relacionar un a un amb els seus infants. Es cert que hi ha d'haver llocs i espais per fer un treball individual amb l'infant. Evidentment, hem d'apropar-nos a cada individu i procurar atendre les seves necessitats. Però l'escola és una comunitat i cal treballar pel grup, com a tasca prioritària. El mestre ha de liderar l'evolució de la seva classe, implementar les metodologies adequades per al seu alumnat, perquè aquest maduri com a persona, com a ésser social i com a ciutadà del món.

Quan el mestre o la mestra aconsegueix un grup cohesionat, capaç de conviure, d'ajudar-se, d'acompanyar-se, quan aquest grup diposita en l'adult de referència l'autoritat perquè els guiï en el seu procés d'aprenentatge en un ambient de calma, respecte i il·lusió, en aquest moment podem començar a créixer i aprendre.

Arribats al punt en què al mestre se li exigeix una atenció individualitzada, amb una diversitat infinita a l'aula, la tasca principal es desdibuixa i es perd el sentit del paper dels mestres a l'aula. Si la meva atenció està centrada a resoldre una sola situació al llarg de tot el dia o necessito tot el temps del món per mirar infant per infant, no puc fer la meva tasca envers el grup del qual tinc tota la responsabilitat. La inclusió o el respecte a la diversitat són positius, però han acabat absorbint bona part de l'energia i dels recursos de les escoles fins al punt de desdibuixar la seva funció comunitària.

Són faves comptades: 5 hores lectives al dia entre 20 alumnes són 15 minuts per infant al dia (amb patis, descansos, entrades i sortides inclosos).

Torno a repetir: la prioritat a l'escola no pot ser treballar individualment (si fem això necessitem més mans, moltes més mans), la tasca del mestre és fer que el grup funcioni com a marc de convivència i d'aprenentatge. I per això és molt important que se li reconegui la seva autoritat com a professional per part de tots els estaments.

És cert que algunes famílies posen en qüestió la nostra professionalitat, però no només. Tots els estaments: els psicòlegs de referència fan més cas a una queixa de la família que a una observació de la tutora; al Departament corren per la visita d'una família i ignoren el que l'escola demana curs rere curs; els metges dilaten diagnòstics davant casos que s'han detectat precoçment a l'escola, perquè ja se sap que els mestres ens esverem de seguida; i podríem continuar: amb els periodistes, tertulians, etc.

I aquí sí que crec que hem de recuperar el focus, potenciar la feina del tutor de grup, el treball de les dinàmiques de grup, la importància de la tutoria de grup i potenciar la comunitat com a eina d'aprenentatge. En una societat cada cop més individualista, on cadascú es mira el melic i el dels seus estimats, la comunitat perd sentit. Potser l'escola com l'hem entès fins ara també.

Cal trobar un equilibri viable que no ens faci triar entre l'individu o la comunitat. L'escola ha de saber atendre cada infant, però sense deixar de ser, abans que res, una comunitat d'aprenentatge compartit.

Parlant d'inclusió amb el cor a la ma

https://pixabay.com/es/illustrations/amor-corazones-diversidad-compasi%C3%B3n-10175788/

En aquest blog ja he parlat altres vegades d'inclusió, de diversitat, d'alteritat i de reconèixer's a un mateix i a l'altre en la diferència. En teoria i en el paper, tot s'aguanta; per això quan vam conèixer l'esborrany i el posterior decret d'inclusió, hi vam creure. També vam ser realistes. Sabíem que les condicions en les quals iniciàvem aquest camí no eren bones. Pels volts de 2017 ja hi havia moltes mancances de personal, recursos i materials a les escoles i costava sacrificis individuals i col·lectius tirar endavant els projectes educatius de les escoles. (Quin gran parany: la vocació, la feminització de la professió i el paternalisme de les institucions)

Entre juny i juliol, amb el curs a punt d'acabar i sense gairebé temps de pensar, es va començar a implantar la inclusió. Es va comunicar que arribarribaria un grup d'alumnes amb necessitats educatives especials a una USEE de les moltes que havien creat des del Departament d'Ensenyament.

I així es va iniciar la inclusió el setembre de 2017, amb un bonic decret ple de bones intencions, una taula de mestre i una pissarra, deu alumnes amb necessitats greus i permanents, deu famílies amb moments i necessitats molt diferents, una mestra d'atenció a la diversitat, una tècnica d'educació especial (el que en diuen educadores, personal laboral) i algunes hores de vetlladors. Sense formació ni general, ni específica per al professorat. I, com sempre, amb la famosa llibertat de centre: "Fes-ho com vulguis, però fes-ho bé".

I ens hi vam llençar de cap, amb tot el nostre convenciment, coneixement i tot l'amor i sensibilitat que vam saber. Vam apostar per tenir els alumnes pràcticament sempre dins del grup de referència perquè no volíem de cap manera tenir una aula a part amb un grup segregat de la resta de l'escola (això no és inclusió encara que ho vulguin vendre així). I tots, treballadors, famílies i infants, vam anar aprenent.

Vam aprendre a optimitzar -més aviat, a esprémer- els recursos que teníem, vam aprendre que els infants amb necessitats educatives permanents necessiten una mirada constant i propera i que requereixen molt més personal del que disposàvem. Que no necessitàvem copets a l'esquena de psicòlogues, fisioterapeutes, logopedes, inspectores, serveis mèdics perquè ho estàvem fent molt bé. No necessitàvem només que ens diguessin què havíem de fer, necessitàvem que s'arremanguessin i també ells treballessin directament amb l'alumnat. Que fort quan una professional que t'hauria d'ajudar et diu: "No sé com t'ho fas a classe, jo no puc treballar a teràpia amb aquests infants en sessions individuals, així que he decidit fer sessions d'acompanyament a la família". Vam aprendre que estàvem sols davant un repte majúscul, que cada cop s'anava fent més gran.

I la societat va anar canviant i van aparèixer a l'escola un munt de noves realitats que requerien moltes mirades individuals, nous idiomes, noves cultures, nous estils de família... Calia incloure tothom i atendre'ls amb una mirada el més propera possible (D'això cal també parlar-ne amb una mica de perspectiva: quina és la funció del mestre?)

I les famílies també van aprendre que l'administració no els havia dit la veritat, que el seu fill o filla no tindria tot el dia una persona de suport per ell sol. Que gaudir de la vida en una escola ordinària, cosa amb la qual estic totalment d'acord, ens faria a tots créixer com a persones i viure en uns valors molt més humans que la segregació. Però això no convertiria l'infant en un altre diferent, no desapareixerien les seves necessitats, ni modificaria les seves capacitats. No evitaria el procés familiar d'acceptar la seva realitat i treballar a partir d'ella.

Però les institucions no van escoltar i la pilota es va anar fent més gran. No va recolzar les decisions dels mestres, de les direccions, no va ser flexible en les adaptacions dels infants i les famílies que necessitaven molt més temps per assolir petites fites i processos més llargs i complexos d'aprenentatge. Va practicar el "t'ho menges amb patates i ja t'apanyaràs".

Les famílies han anat obrint els ulls i cada vegada més decebudes i reivindicatives reclamen els seus drets. Els mestres ja no donen més de si. Després d'anys a l'escola, no recordo cursos tan angoixants com els dos darrers de la meva vida laboral. La feina a l'escola sempre ha estat intensa, física i mentalment, però no fins al punt al qual hem arribat. Patint perquè no em fessin mal i per les companyes que veies sortir dia sí, dia també amb empentes, morats, mossegades, exhaustes i derrotades, amb l'esperança d'un repòs reparador per tornar-hi l'endemà. Si sona molt dur, però així ho vaig viure. I algunes es van trencar i han necessitat temps per recompondre's.

No tinc una solució màgica, però comencem per intentar entendre el que s'ha viscut i s'està vivint aquests darrers anys dins dels centres educatius i no ho banalitzem. Inclusió, sí, però no només amb una taula de mestre i una pissarra, i un copet a l'esquena.

Parlant d'immersió

(Imatge de  la web Viquipèdia L'enciclopèdia lliure entrada Català)

Les dades i les estadístiques són ara molt importants per crear opinió i desfermar tot un seguit d'idees a favor i en contra de diferents situacions o fets que succeeixen en la nostra societat actual. Les dades actuals sobre l'ús del català no són bones. El català perd empenta. Segurament és el moment de la història que més gent coneix el català, els anys d'immersió ho han fet possible. La gent jove escolaritzada al país la coneix la llengua. Una altra cosa és que l'utilitzi o en senti la necessitat de parlar-la. Això ja no depèn de l'escola. 

Penseu que en l'època de la immersió més militant que jo vaig viure els anys 80 fèiem coses que ara es considerarien gairebé fora de la llei. Catalanitzàvem els noms dels infants, no contestàvem si no ens parlaven en català, sempre parlàvem en català amb infants, famílies, metges, serveis...

Amb el pas del temps i l'evolució de la societat, a l'escola vam anar trobant un punt d'equilibri per poder garantir una comunicació real, assertiva i respectuosa amb les persones i utilitzar el català com a llengua vehicular. Però que ningú aprofiti això per pensar que no es fa bé la immersió. Si més no a totes les escoles que conec sempre s'ha utilitzat el català com a llengua vehicular i d'aprenentatge de la comunitat educativa.

Però la salut de la llengua depèn de molts factors externs a l'escola: dinàmiques socials que fan canviar la manera de comunicar-nos.

Per un costat els catalanoparlants cada vegada som menys i menys militants. Si ho proveu, veure que en la majoria dels casos en les interaccions habituals amb la gent jove que treballa al comerç, a la sanitat... coneixen l'idioma i sovint si tu prens la iniciativa en català, et contesten en català o segur que t'entenen.

És cert que ha augmentat la complexitat de la nostra societat i que amb la globalització s'ha multiplicat el nombre de procedències dels nous catalans i les seves famílies. Això no ha estat mai un problema a la nostra terra. Un país que s'ha reinventat tantes vegades com ha pogut, sovint amenaçat, sovint al costat dels perdedors però amb una identitat forta i consolidada. Què ens passa doncs ara?

Hi ha una idea que va impregnant en moltes de les noves capes de la societat que s'estan establint aquí. Quina necessitat hi ha d'aprendre el català, de parlar-lo i de cuidar-lo? Quina necessitat hi ha que els fills aprenguin el català? Un idioma petit que ni els catalans fan servir massa. Per a què, si tots parlem castellà o anglès? Fins i tot aquests nouvinguts de classe mitjana alta que venen a viure aquí perquè els agrada el clima, el menjar, la ciutat, i els costums són els primers que troben innecessari aprendre la llengua del país. Amb l'anglès i el castellà creuen que ja en tenen prou.

Els fa por que els fills vagin a escoles on només es parla el català. Pors similars a les que van injectar partits polítics com Ciutadans, denunciant a tort i a dret escoles i entitats per "l'ús excessiu del Català a Catalunya", en tots els àmbits que van poder. 

Però tot i aquest panorama no gaire esperançador, mirem una mica enrere.

La generació dels meus avis va aprendre el català al carrer per la necessitat de comunicar-se amb els veïns. 

La generació dels meus pares no va poder aprendre el català a l'escola, tot era en castellà, però el van conservar en l'àmbit familiar, d'amistats i per comunicar-se amb tot el teixit social que no es va rendir davant les dificultats. 

La meva generació va viure a cavall de l'escola en castellà i l'empenta de la militància per donar-li un lloc al català en la vida pública, en els llocs oficials, vam veure l'impuls de la ràdio en català, la televisió i els diaris. 

La generació dels meus fills ha viscut en una societat que, havent donat per fet que el català havia recuperat un lloc a l'escola i al món públic, va descuidar la militància que requereix ser guardià d'una llengua minoritària i minoritzada. Amb tot el món als seus peus, persones d'arreu venen a viure al nostre país i molts dels nostres fills i filles se'n van a viure a altres llocs del món i la seva llengua de comunicació sovint és l'anglès, sobretot socialment i professionalment.

I ara què? Podem lluitar contra molins de vent com el Quixot, podem submergir-nos en un munt de baralles incòmodes on podem prendre mal, però també cal continuar amb el que sempre ha funcionat, utilitzar el català sempre que puguem, donar-li un lloc a la nostra vida i a la dels que ens envolten.

I això us ho diu una superpecadora que més sovint del que m'agradaria canvio d'idioma perquè així sembla que fas la vida més fàcil a tothom, i que fins i tot algun company m'ha cridat l'atenció per ser  massa fàcil canviant de llengua.

Això no és cap estudi! Només és parlar per parlar i tornar a fer bullir l'olla. Perquè parlar-ne i parlar-ne en català continua sent el més important!

Mestre: mestre, assistent social, psicoleg, treballadora famíliar, logopeda, enfermera, metge, .....

Llegeixo articles i entrevistes de pegagocs i pedagogues, professors d'universitat, periodistes de molt renom en el nostre món educatiu i amb alguns hi estic d'acord i amb d'altres no.

Mestre, segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, les dues primeres accepcions:

1. Persona que ensenya una ciència, un art o un ofici o té el títol per a fer-ho.

2. Persona de qui hom és deixeble, de qui hom pren norma, ensenyament.

Mestre segons una part de la societat que aquests dies escriu molts articles, comparteix opinions i carrega damunt dels mestres una responsabilitat que per mi queda molt lluny de les nostres possibilitats:

-Mestre, mestre d'atenció a la diversitat, assistent social, psicòleg, treballadora familiar, logopeda, infermera, metge, animador social, monitor de lleure, músic, artista, informàtic, expert en sexualitat, en alimentació, en circulació, mediador social...

I segur que em deixo unes quantes coses més que, segons alguns, hauríem de carregar a la motxilla.

Busquem una mica d'equilibri. Pensem quan escrivim quina mena d'expectatives creem en els que ho llegeixen, siguin mestres o no. 

Els mestres som persones, no ens omnipotents. No carreguem damunt dels mestres l'educació dels infants, la situació social de cada família, la situació econòmica del país, el confinament... Siguem realistes, els mestres dins de l'escola treballem en equip i carregem, entre tots, aquesta pressió social i ja és prou feixuc. A casa, sols, aquests missatges d'omnipresència poden ser molt aclaparadors. No em deixa de sorprendre que molts de nosaltres compartim aquests articles i els contraris. Contradiccions del col·lectiu divers i a vegades erràtic del que formo part. 

I a la resta de la societat li podem donar una falsa sensació de normalitat, com si l'escola fos un mestre des de casa seva davant un ordinador i del mòbil. Crec que ens equivoquem si volem donar aquesta imatge. Potser és el moment de remarcar el valor de l'escola com a grup de treball, com a lloc de trobada de les persones i de creació compartida de coneixement.

L'escola està tancada. Ara tot el que funciona és gràcies a l'esforç individual de cada mestre des de casa seva, amb les seves eines i els seus coneixements. Gràcies a la seva voluntat tossuda d'arribar fins allà on pot en la distància. No posem més pressió a sobre d'un col·lectiu que sovint ja en té molta.

TRES SETMANES CONFINADA, LA COVID-19, LA DISTÀNCIA I L'ESCOLA

Fa tres setmanes a les tres de la tarda em van dir que el nostre alumnat no tornava l'endemà a l'escola. Una hora i mitja després em van dir que nosaltres tampoc. Tots confinats, tancats i aïllats en una tarda.

Si ja fa molts dies, tres setmanes que estic a casa. Surto al carrer el temps just per anar a comprar, si trobo algú conegut paro, pregunto com està a metres de distància i m'acomiado amb els ulls. Trepitjo el carrer amb il·lusió de retrobar certa normalitat, quan em pregunten com estic dic que bé, però no és veritat. Estic envoltada de malaltia i de por. 

Un cop tancats a casa la por es fa més gran, un refredat és un misteri, contactar amb un metge una aventura, la malaltia creix al meu voltant i tot és cada cop més complicat.
Estic tancada, aïllada però fem mans i manigues per sostenir la meva família, la parella, els fills, els pares grans, la germana, les amigues i a distància intentem fer-nos costat.

Després d'uns quants dies en xoc no sé com endreçar aquesta nova realitat. Amb una situació canviant contínuament, ensenyament comença a donar senyals de vida amb missatges erràtics i tots opinem sobre que passarà amb aquest curs. Llegeixo moltes opinions d'experts i de no experts, i la veritat és que no sé que pensar.

M'hi poso i començo a treballar telemàticament, amb el meu ordinador compartit a casa amb la família, la meva tauleta i el meu mòbil. Comparteixo angoixes i neguits amb les companyes. I en mig de tant de caos, en uns dies, obro canals de comunicació, plataformes de treball, des de casa i tot de nou. Fàcil no és però ho intento tant com puc.

En aquesta situació se'm fa difícil buscar l'equilibri entre la professió i la persona. Potser soc massa prudent però sempre he intentat ser molt curosa amb la intimitat de cada família. Si no he rebut algun senyal que em doni permís per irrompre en el seu fràgil equilibri en aquests moments tan delicats, no ho fet.

El temps passa i els missatges d'ànim, de calma, d'afecte i entre tots ho farem tot es comencen a trencar. El patiment dels que m'envolten comença a desbordar el silenci i la tranquil·litat que necessito. Visc una situació que no havia conegut mai i faig el que puc.

Porto tres setmanes a casa i tothom parla d'aspectes de la vida dels infants que hi son present sempre: de la bretxa social, la bretxa digital, les desigualtats culturals del nostre alumnat, dels diferents models d'escola que també divideixen ..., i ara l'escola on és? Doncs l'escola està tancada i jo tancada a casa. 

Tancada a casa he d'intentar sostenir famílies, atendre desigualtats, resoldre situacions de mancances de tota mena sense saber ni com, ni com serà rebut? Perdoneu però no sé com fer-ho. Fa molts anys que treballo de mestra a l'escola pública i sempre he treballat tant com he pogut. M'he format i he intentat treballar amb il·lusió durant trenta-un anys. Però a distància, tancada a casa, lluny dels meus i de tot, encara no he après a fer-ho. Faig el que puc i com puc. I potser no és prou però no en sé més. Potser en aquesta situació busco trobar cert equilibri entre allò que és la meva professió i la meva privacitat. 

La feina d'anys de construir una idea d'escola l'he de refer en dies. Grabo vídeos, faig teletreball, videoconferències amb els fills, amb els pares, amb els amics, amb les companyes, amb la noia de pràctiques ... Amb tothom que m'ho ha demanat i jo he pogut.

Però no n'hi ha prou perquè alguna entitat que sovint està sostenint d'alguna manera la societat, l'escola, ara no ho pot fer com ho fa sempre i això és un drama. Ara que els nens i nenes no poden estar confinats cinc, sis, vuit o nou hores a l'escola, com fan sovint, i gaudir amb sort de dues o tres hores amb la família, tot trontolla. Ho entenc, a sota els meus peus i al meu voltant també tot trontolla. Ara és la família qui ha d'acompanyar els seus fills i jo com pugui des de la meva professió intentaré ajudar a distància. No des d'una certa distància no, des d'un confinament dur i dolorós per tots.

Continuaré gravant vídeos, contestant correus, agraint comentaris al blog de les famílies que s'esforcen per compartir aquesta situació tan estranya, treballant hores davant l'ordinador esbrinant com funciona això de les plataformes, tancaré l'avaluació, faré el seguiment de les pràctiques a distància...

I sobretot continuaré confiant en les famílies. La majoria de nens i nenes tenen una família que se'ls estimen i que sé que fan el millor per ells i elles. Ens farà molta il·lusió retrobar-nos, abraçar-nos i estar junts un altre cop a l'escola, però no dubto que la majoria de nens i nenes estan on millor poden estar ara, amb la seva família. Insisteixo com sempre quan faig de mestre i parlo amb les famílies: la família és el més important per qualsevol infant, és el seu referent, l'anclatge afectiu, la seguretat, la fermesa, l'amor sense límits, la comprensió infinita,...

Segur que hi ha situacions molt complicades que se m'escapen fins i tot quan estic a l'escola. A vegades he de buscar ajut especialitzat que ara és més complicat de trobar però a distància quan pugui intentaré acompanyar.

Son les quatre de la matinada, estic confinada, tancada, aïllada i una mica més trista, però no patiu perquè demà serà un altre dia. Em llevaré amb un somriure, donaré les gràcies per estar viva, desconnectaré el mòbil, l'ordinador, la tauleta i la xarxa. M'abraçaré a la meva famíla i continuaré treballant.

Compartir idees, compartir amistad.

Quan algú pot expressar amb tanta claredat i en primera persona unes idees que comparteixo, només puc donar-li les gracies i compartir-les amb tots vosaltres:

https://www.social.cat/opinio/11249/fer-sentir-la-nostra-veu?fbclid=IwAR2hnCjVaWI-Ip_J7MYTheciBs89qhkupk_jVqjl86GHA6Hn9spc4graF9c#.XhRMZVoYeXo.facebook



Moltes gràcies Gerard!

Els dimarts, el meu tiet i els extraterrestres

El dia 20 de Maig vaig compartir algunes estones de la festa de l'Orgull Boig, una diada festiva per fer una crida al reconeixement de la diversitat en la manera de sentir, a favor de la pluralitat i les diferents sensibilitats.

I vaig poder sentir també desconeixement, incomprensió, cert temor, intolerancia,... Gent que estava a la plaça i sense preguntar ni saber escridassava, insultava i agredia.

A les paradetes del matí davant la plaça Sant Jaume vaig trobar aquest llibre:

I el vaig comprar, un llibre clar i planer des del punt de vista del nebot, un nen que explica amb senzillesa situacions i sentiments envers el seu estimat tiet. Em va atrapar i em va connectar amb situacions viscudes. Les il·lustracions són divertides, tendres i properes. Un conte per compartir a casa, a l'escola, ...


Més informació:

https://serveiseducatius.xtec.cat/baixllobregat6/diversitat-en-xarxa/conducta/els-dimarts-el-meu-oncle-i-els-extraterrestres-la-visio-del-trastorn-bipolar-a-traves-dels-ulls-dun-nen/

https://www.youtube.com/watch?v=Wy2qSOOcZR8

http://grilleida.blogspot.com/2018/06/ressenya-els-dimarts-el-meu-tiet-i-els.html

http://www.bipolars.org/temes-importants/entrevista-didac-micalo-roger-ballabreda/

https://criatures.ara.cat/Contes-expliquen-Explicar-sindrome-Down_0_1114688541.html

http://www.tramuntanaeditorial.com/ca/cataleg/els-dimarts-el-meu-tiet-i-els-extraterrestres-1

Un tipus d'escola...

Hi ha molts tipus d'escola, moltes maneres d'entendre l'educació, molts camins per caminar en el mon de l'ensenyament. Cadascú ha de mirar, escoltar, i triar. En el post anterior hi havia un enllaç a l'Escola Epiqueia, una manera d'entendre l'educació dels infants. En aquest podeu veure un vídeo sobre l'Escola dels Encants, una altre manera d'educar:
L'escola dels Encants 2016 from escola dels encants on Vimeo.

En el fons hi ha una filosofia que ressona en totes dues històries i a mi m'agradaria que expliquessin com hi han arribat a aquest moment, en quina practica han anat forjant aquests projectes. Els seus origens. Aquestes escoles amb "metodologies noves" que sovint son de nova creació no han sortit del no res, els seus mestres hauran viscuts en espais educatius diversos, hauran treballat en d'altres escoles, hauran visitat altres escoles, hauran recollit d'altres experiències per poder crear el seu propi projecte, d'això en parlen poc, a mi m'agradaria saber-ne més!.

Fem suc de taronja...

http://www.palmacentro.com/blog/2012/06/01/fira-i-jornades-de-la-taronja-soller/

Sovint faig el repàs de diferents aspectes de la meva tasca a l'escola i compto i recompto els moments difícils amb els nens i nenes, els companys amb els que no m'hi entenc, l'administració que m'aclapara, els pares que no m'escolten...

No cal dir que dia a dia els somriures dels nens i les nenes quan et veuen, les abraçades espontànies, fortes i sinceres, et fan sentir útil i feliç. Però avui vull compartir perquè, després de 27 cursos, hi ha moments màgics que fan que encara segueixi creient en la bondat i la necessitat del que fem.

Fa uns dies vam parlar amb una companya de sorprendre als nostres alumnes i vaig pensar "ho has de fer". Intento sovint motivar els meus alumnes amb jocs, materials nous,.. però ells saben que és més del mateix, més proper a les seves expectatives, més divertit però a la fi més del mateix. No te sentit continuar fent sempre les mateixes  coses dins i fora de l'aula.

http://www.palmacentro.com/blog/2012/06/01/fira-i-jornades-de-la-taronja-soller/
Aquella setmana vaig decidir que amb el grupet de segon faríem suc de taronja. Vaig planificar la feina: vaig comprar el que necessitàvem, vaig demanar el taller de cuina, vaig verificar els estris, vaig preveure el vocabulari que treballaríem, que escriuríem, que buscaríem, fotografies, faríem un resum per compartir amb els companys de la classe,...

Com cada dilluns al matí ens vam trobar al passadís, jo portava una bossa de taronges a la ma i em van preguntar: "que farem? que farem?...", "Penseu, penseu,..."

En arribar al taller de cuina vam posar les taronges damunt de la taula i vam començar a pensar, a parlar, a compartir experiències: " a mi no me gusta la naranja..." "podem tallar-les i menjar-les" "podemos hacer zumo"...

Finalment la sessió va avançant i quan gairebé teníem el suc fet un d'ells va confessar que mai no havia fet suc, i fins i tot que mai l'havia provat! Aleshores  dos companys més també van dir que ells no pensaven ni provar-lo. Cadascú tenia davant el seu got amb dos dits de suc i al final tots se'l van beure. Primer uns, que després van animar als altres, i fins i tot algú li va oferir al més reticent que s'hi poses sucre,...

La sessió va sortir rodona: els havia sorprès, havien fet quelcom nou per ells, havien provat alguna cosa que no coneixien i havien fet una cosa que els seus companys no podien  ni imaginar!

El millor però va venir l'endemà, tots contents em van venir a trobar i em van dir amb tu fem coses diferents que ells no saben (i per tant, volien dir amb la seva expressió radiant a la cara, nosaltres els podem explicar alguna cosa que ells no coneixen, per un cop sabem més que ells). Seguretat, autoestima, felicitat, satisfacció,...

I encara més, alguns d'ells em van dir que a la tarda quan van arribar a casa havien fet suc de taronja amb la família.

A la sortida de l'escola un dels nens que és rus es va acostar amb la seva mare i em va dir amb el seu mig castellà-català amb accent rus: "Ahir vam fer suc de tarronja" i la mare va repetir amb un somriure: "si, si, t-a-r-r-o-n-j-a".


Amb una cosa tan senzilla havíem aconseguit traspassar les parets de l'escola i que ells fossin els protagonistes!

Idees sobre educació ...

Aquest trimestre vaig assistir a dues de les tres converses: Referències per repensar l'educació: Aprendre amb sentit alCosmocaixa. El 29 de gener: Aprendre avui, un repte multidimensional Carles Parellada Enrich, Carmina Bosch Grau i Maria Puig Rovira i el 5 de febrer: El concepte de competència i la personalització de l’aprenentatge Àngel Pérez Gómez i

Marta Utset Canal . Em vaig perdre la primera el 22 de gener: Sentit i significat. Poden coincidir? 

L'últim dia un dels coordinadors de les converses, el David Vilalta, va dir que el millor que podíem fer era marxar i oblidar tot el que havíem sentit, no intentar recordar i reproduir el que havíem vist sinó confiar que tota aquella experiència s'hauria convertit en un aprenentatge que hauríem integrat i que d'una manera o d'altre apareixeria en el nostre dia a dia.

Aquesta idea ja l’havíem compartit amb una mestre de l’escola que em va deixar dos llibres “Modelos de familias” i “Por qué los niños se mueven tanto? Ella em va dir: llegeix-los i desprès oblida’ls, formaran part de la teva nova manera de veure els nens i les famílies i de la teva manera d’acompanyar-los.

Aquesta és la clau de la formació dels mestres, escoltar, experimentar, viure intensament, llegir, mirar, observar, omplir-nos de sensacions i emocions per poder compartir.

D’aquestes converses he recollit frases, paraules, idees,...:  

La plasticitat del cervell és permanent.(Neurociència)

L’experiència condiciona el cervell i no al reves.

La rellevància de l’inconscient en l’aprenentatge.

La primacia de les emocions.

Si no hi ha emoció i interès no hi ha aprenentatge.

La pedagogia de l’esforç.

Calen contextos rics i crear xarxes d’intercanvi d’experiències dins de l’aula.

Les competències son un conjunt de sistemes de comprensió i d’acció, recursos i estratègies en la vida personal, social i professional.

Saber i voler, enginy i reflexió.

Coneixements, habilitats i actituds.

Cada curs es diferent únic, hi ha vivències diferents i el repetidor no repeteix.

Vida d’escola, historia d’aula. Narració.

Horari en blanc. Temps individual. Espais d’experiències.

Fer, pensar, comunicar.

Poder, voler, saber.

Dialogar.

Sentit i significat.

Interaccions.

Globalització.

Complexitat, autenticitat, compromís, esforç, motivació, autoregulació i reflexió, cultura, valors, documentació.

Menys quantitat i més profunditat.

Empremtes.

Modelatge i autonomia.

Aprenentatge entre iguals.

Moltes coses no es poden controlar dins de l’aula, però estan passant: confiança, incertesa, espai per a que passin.

Acceptació de cadascú com és: creatius, acompanyants, imitadors, repetitius,... Respecte. Tranquil·litat. Benestar.

I moltes més....

Aprendre a treballar per alguna cosa més que per diners.

El dijous 20 de juny em van regalar la Vanguardia, generalment no compro gaires diaris, soc més de tele i de radio (la televisió va arribar a casa abans que jo i això marca una generació) però m’agrada llegir-los, sobretot a l’estiu amb calma, del començament al final.

A la contra d’aquell dia hi ha una entrevista a JonhLanchester de Luis Amiguet, un escriptor que no coneixia però que fa un anàlisi curt i clar de la nostra societat. Algunes frases que fan pensar:

“Nos está haciendo falta ya una nueva ola, como la hippy, u otro 68, que no sólo ignore la obsesión economicista, sino que también se ría de ella con creatividad y humor.”

“Para progresar hay que aprender a trabajar por algo más que por dinero.”

"El hombre no nació para servir al mercado, sinó al revés"

Davant d’aquestes reflexions i d’algunes que ens fèiem aquest cap de setmana sobre els adolescents, valors, inquietuds, … em sorgeix un dubte que arrossego ja fa un temps: aquesta societat d’ara es fruit dels setanta i dels vuitanta, els que vam viure tot allò hem educat aquestes noves generacions, com ho hem fet?, quins valors hem compartit? quins compromisos hem pres? quins models hem donat?... Potser viure èpoques de bonança ens va aburgesar ràpidament i com a societat ens hi vam emmirallar i vam perdre el nord, però sempre som a temps de refer il·lusions i camins.

Com que no he pogut accedir de cap manera a l’edició de la Vanguardia us poso l’enllaç a una pàgina en la que està l’article complert:

http://www.factorhuma.org/index.php?option=com_content&view=article&id=10330%3Ahay-que-aprender-a-trabajar-por-algo-mas-que-por-dinero&catid=4%3Anoticias&Itemid=11&lang=es

Pensant en els mestres...

Aquest podria ser l'article del maig, però ha estat un mes confús i gris, amb el dessig d'un estiu ple de color, uns quants pensaments per anar fent.

http://www.facebook.com/pages/Educaci%C3%B3-i-les-TIC/241708495880476

Potser algú ha llegit un dels posts d'aquest blog: "Pensant en l'escola", sobre diferents concepcions de l'escola segons com ens la mirem.

Allà deia: Per mi l'escola es una part de les nostres vides. 

Ara torno a tenir la necessitat de dir-ho. No se que ens passa als mestres, escolto una conversa que em fa sentir tristesa i impotència. Com potser  que una mestra, és igual que sigui d'infantil, de primària o de l'ESO, digui que no esta fent la seva feina perquè el seu grup el que necessita és treball d'hàbits? Que no pot ensenyar el que hauria d'ensenyar perquè les families no fan la seva feina? Que les coses importants no es poden treballar perquè els nens no ens fan cas?

Podem veure el nen com un got buit que cal omplir de coneixements o com una persona complerta, petita però capaç d'aprendre per si mateixa i de construir-se com a futur membre adult de la societat.  Jo comparteixo aquesta segona idea. 

Quin és per a mi el paper del mestre?  Acompanyar i ajudar en la mesura del possible als nens i nenes i a les families en aquest procés de creixement. Compartir les estones de vida que tenim a l'escola per a que siguin prou rics per ajudar a cadascú a formar-se, sobretot com a persona, atenent les característiques pròpies, condicionades per la personalitat, la família,  la situació social, el grup...

Nosaltres hem d'atendre aquesta diversitat i adaptar-nos per tal de fer sortir el millor de tots, fins i tot de nosaltres mateixos. Això implica ser  model de tolerància, flexibilitat, respecte per les normes, esforç, companyonia, ... i moltes coses més. Per mi, si vivim més dins de l'escola i ensenyem menys, els nens aprendran  més i seran més feliços.

Per sort hi alguns més, a part dels clàssics (tot i que tinc una edat) que pensen com jo i m'agrada formar part d'aquest grup:

http://www.facebook.com/pages/Educaci%C3%B3-i-les-TIC/241708495880476

En aquesta pàgina de facebook en trobareu moltes més de frases i imatges més o menys afortunades però que com a mínim em fan pensar, si teniu una estona doneu-hi una volta!

Francesco Tonucci

Aquest hauria de ser l'article del novembre però aquest curs tot va una mica endarrerit, no només per les retallades, també per tot plegat.

No volia però deixar passar la necessitat de compartir les idees de Francesco Tonucci. Fa molts anys, des de la dècada dels seixanta, que intenta explicar-les i posar-les en pràctica. Els seus llibres i els seus dibuixos són imprescindibles per entendre moltes de les dificultats que es troba el mon de l'educació en aquests moments. El que més m'agrada es com des de la seva visió de pensador i psicopedagog es capaç d'analitza l'escola des del punt de vista del nen.

He aprofitat aquests dies per llegir algun article i escoltar una conferencia que he trobat a YouTube, i també, recordar alguns dibuixos, val la pena escoltar-lo i llegir entre línies:

http://www.eldiario.es/diarieducacio/francesco_tonucci-entrevista_6_67253290.html

Durant un temps aquesta es una aposta que vam fer i que no hem estat capaços de fer creixa dins l'educació. Quan vaig començar pensava que aniríem cap aquí, el nen com a centre del seu desenvolupament, els seus interessos i les seves necessitats. Darrerament hem tornat a prioritzar programacions fetes per adults, continguts llunyans i avaluacions per cobrir necessitat de la societat que delega en l'escola tot el que li pertoca però no es capaç de transmetre. Ara la Màxima preocupació es: quan aprenen a llegir i si ho fan millor o pitjor que abans. Cada  cop fem àlbums més i més gruixuts però....tenim un munt de continguts curriculars, fins i tot els procediments i els valors són curriculars però....acumulem un munt de fracàs escolar i pensem que es el fracàs dels nens o dels nois, jo crec que es el fracàs del sistema rígid i encontillat i d'uns mestres rígids i encotillats.

El que més em costa de pair es el menys preu a  les situacions més lliures d'aprenentatge i a les  més creatives: els tallers, els racons, la música, la psicomotricitat, les converses, el fang, els llenguatges artístics, que es converteixen en pur tràmit per acabar fent el realment important (per alguns):la lecto-escriptura.

Com podem substituir un treball de fang lliure diferent i creatiu, fet per cadascú, producte d'unes sensacions i sentiments, per un retallable fotocopiat?

Com podem renunciar ni a un sol taller amb l'excusa que es una situació més lúdica que no pas d'aprenentatge curricular, perquè em pregunto, seure dos hores a llegir i escriure li faran més profit que estar una tarda fent escola, formant part d'un grup, esforçant-se per alguna cosa, al jardí o a l'hort o creant una maqueta o rentant la roba de les nines o col·laborant amb la revista de l'escola o explicant un conte als més petits?

A vegades penso que no tots els mestres compartim  de veritat aquesta filosofia, amb la boca petita tots, però en el fons no volem canviar res que ens faci sortir del grup, la classe i la rutina que coneixem i ens dona seguretat (i parlo en plural perque jo també hi soc). Per això he gaudit tant veient els dibuixos de Tonucci, i escoltant-lo, m'ha agradat escoltar algunes idees que de vegades intueixes però que ell es capaç d'expressar amb tanta senzillesa i claredat.

L'ensenyament sovint es debat entre el passat i el més passat, enlloc d'evolucionar cap endavant, que en farem de l'obsessió pel currículum?

UFF, UFFF, UFFFFF,....

Aquesta setmana pensava un títol per començar a escriure algun article pel blog i la veritat es que només podia pensar: Ufff.... quin començament de curs. Avui li explicava els nostres neguits a una amiga que també és mestre i m'ha recomenat aquest article.

Interessant per pensar, que estem fent amb l'escola? Tots: mestres, pares, administració, ... Volem continuar pensant que l'escola és com una bombolla aïllada de la realitat a on no hi passa res de res i tot continua igual? Algú creu realment, amb la que esta caient, que tot pot continuar com sempre dins de l'escola? Com a mestres encara pensem que dins de l'aula no passa res i que podem amb tot perquè tenim vocació? Vocació de que, de màrtirs? Sovint ens cauen per tot arreu, l'administarció ens colla, els pares s'esveren, la societat ens fa responsables de moltes coses,...

 Diari ara

Suplement Criatures

27-10.2012

Potser ens cal explicar-nos més, sortir i parlar en lloc de continuar dins de la nostra pròpia bombolla!

Excusas para no pensar.

Aquest mes estic començant a llegir aquest llibre. M'agrada l'exercici que fa de parlar de cientifics amb teories diferents respecte les que jo vaig estudiar. Me n'adono de la distància i el temps que ha passat des de llavors fins ara, i com jo he perdut el fil de moltes coses que m'interesaven com la ciència.

Es molt important mantenir el contacte amb el mon cièntific per aprendre a canviar teories i maneres de pensar. Tot just he començat i resulta que l'homa no es va tornar sedentari quan va aprendre a cultivar sino que primer va ser sedentari i llavors va aprendre a aprofitar aquest recurs, el big-ben ja no es una única explossió sino un seguit infinit que es repeteix i crea nous universos,...

M'interesen les seves teories sobre educació i el treball dels sentiments. Tot i que no es una lectura ràpida de moment penso que es molt interassant, per fer-nos pensar. Com ell diu:

“Si no nos movemos, no generamos neuronas“

Magnífic article!

Una reflexió diferent sobre l'escola, amb il·lusió i nous motius per seguir treballant:

'Una migdiada de dotze anys'

Carles Capdevila / Periodista (Avui , 25 d'octubre 2009) Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just al contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure'n de catorze sense hora de tornar a casa. N'hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l'insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s'ha passat a la coca. Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l'embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit fins als llibres de socors per a pares d'adolescents de títols suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga . Els nens d'entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui. Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t'ensumes que s'han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l'estrès d'haver-los parit i ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l'accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys. Algú s'esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l'escola. I si arriben immadurs a primer d'ESO que ningú no pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d'haver fracassat educant els seus fills. No ho han ni intentat. Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l'educació és bastant més que un problema. Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per fer-ho per parlar dels mestres, i, sobretot sobretot, perquè la meva idea és -ho sento- parlar-ne bé. Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar-los per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d'educació (és el mínim que li escauria a un periodista aquesta setmana). Però n'estic fart que la paraula més utilitzada al costat d'escola sigui "fracàs" i al davant d'educació hi acostumi a aparèixer sempre el concepte "problema", i que "mestre" acostumi a compartir titular amb "vaga". L'escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l'educació és bastant més que un problema. De fet és l'única solució, però això ens ho tenim molt calladet, no fos cas. El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar-me el fet educatiu, la feina de criar-los, d'encarrilar-los, i, ves per on, ara m'estimo els mestres, els meus còmplices. Com no m'he d'estimar una gent que es dedica a educar els meus fills? Per això em dol que es malparli per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ne, és clar, sinó els que en són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se'ls imaginen en una platja de Hawaii són tancats en alguna escola d'estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats. Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-vos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar un dia a dia feixuc sense sentir l'estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, i a vegades ni tan sols els dels pares que us transferim la canalla però no l'autoritat. Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d'unes persones en qui no confia? Les lleis passen, i les pissarres deixen d'embrutar-nos els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i influència d'un bon mestre sempre marcarà la diferència: el que és capaç de penjar la motxilla d'un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat pel que li toca ensenyar-los, sinó pel que aprendran d'ell.

Gràcies a Carles Capdevila per la seva visió de l'educació, i per tantes bones estones que ens ha fet passar amb el seu programa de radio "Eduqueu les criatures":

http://www.catradio.cat/programa/938/Eduqueu-les-criatures