dilluns, 13 de juliol de 2020

Quatre mesos confinats, darrere d'una mascareta.


Fa quatre mesos justos que vaig marxar de la feina una tarda pensant que tornaria quinze dies més tard.


Si miro enrere sembla molt lluny. Aquest temps ha passat a voltes a poc a poc, a voltes molt ràpid. He viscut moments de tota mena, neguit, pau, tristor, agraïment, alegria, angoixa ...

Quan tot es va capgirar no era conscient que encara ara, quatre mesos després, estaria a casa. Primer vaig patir una sobredosi d'informació, volia saber per intentar entendre. A poc a poc vaig establir una petita rutina, com unes vacances forçades en un espai petit però estimat, càlid i agradable. Vaig compartir aquests moments amb la família i ho vam gaudir amb respecte, cadascú va trobar el seu temps i el seu espai.

En aquesta estranya realitat el que més trobava a faltar era tota la gent important que quedava fora d'aquest petit mon nou, per sort ens comunicàvem per diferents canals virtuals però faltava la mirada, el contacte...

I va tornar l'escola, l'escola virtual. Una manera peculiar de mantenir el contacte amb els alumnes i les famílies. Una petita flama per continuar aprenent tots, i per refermar que és la vida la que més ensenya, la que més educa. Tot un repte per la comunitat educativa: alumnat, família, mestres... que ha posat en evidència les virtuts i les mancances d'escola i de la societat en general. Em queda una reflexió mes a fons sobre aquest tema però caldrà continuar observant cap a on anem i deixar reposar sentiments i emocions.

Les meves rutines canvien i s'omplen de tasques davant de l'ordinador, es feia difícil que això no envaís tot. He vist la meva imatge atrapada dins la pantalla en vídeos que tot i que estan fets amb il·lusió, tant de bo, no calgui tornar a fer-ne us. Calia preservar temps per perdre, per moure'm, per caminar, per llegir, per pintar, per veure pel·lícules, per parlar amb les persones estimades, per mirar als ulls a les persones properes...

I també a poc a poc vaig començar a sortir al carrer amb l'alegria de veure les amigues, d'anar de botigues i de compartir el carrer. Tapada amb mascareta.

I ara segueixo intentant fer vida amb mascareta. La mascareta és una mena de barrera que em recorda la distància física, la llunyania imposada per la pandèmia però com a mínim em deixa compartir mirades amb la gent. Compartim espais públics i molt sovint evitem tocar-nos, esquivem els cossos com mai ho havíem fet.

La mascareta també és un recordatori de la gran incertesa. Ja fa temps que la velocitat dels canvis en el món en què vivim em posa davant del repte d'acceptar-la. Aquesta malaltia de la COVID-19 m'ha obligat a intentar aprendre a viure el dia a dia intensament encara que sigui confinada o darrere d'una mascareta amb tot el neguit, pau, tristor, agraïment, alegria, angoixa... Perquè el que avui creus impossible potser demà ho és.

"Jo avui ja sé què regalar-me.
Tot allò que no vaig fer per agradar-me.
Ara només vull que em mani el cor.
Jo avui ja sé que he d'escoltar-me.
I dir-me tot allò que em cal per superar-me.
No penso deixar que res ho espatlli.
(...)"
 
Miki Núñez - Celebrem (La Marató de TV3 2019)


dissabte, 11 d’abril de 2020

Mestre: mestre, assistent social, psicoleg, treballadora famíliar, logopeda, enfermera, metge, .....

Llegeixo articles i entrevistes de pegagocs i pedagogues, professors d'universitat, periodistes de molt renom en el nostre món educatiu i amb alguns hi estic d'acord i amb d'altres no.

Mestre, segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, les dues primeres accepcions:

1. Persona que ensenya una ciència, un art o un ofici o té el títol per a fer-ho.

2. Persona de qui hom és deixeble, de qui hom pren norma, ensenyament.

Mestre segons una part de la societat que aquests dies escriu molts articles, comparteix opinions i carrega damunt dels mestres una responsabilitat que per mi queda molt lluny de les nostres possibilitats:

-Mestre, mestre d'atenció a la diversitat, assistent social, psicòleg, treballadora familiar, logopeda, infermera, metge, animador social, monitor de lleure, músic, artista, informàtic, expert en sexualitat, en alimentació, en circulació, mediador social...

I segur que em deixo unes quantes coses més que, segons alguns, hauríem de carregar a la motxilla.

Busquem una mica d'equilibri. Pensem quan escrivim quina mena d'expectatives creem en els que ho llegeixen, siguin mestres o no. 

Els mestres som persones, no ens omnipotents. No carreguem damunt dels mestres l'educació dels infants, la situació social de cada família, la situació econòmica del país, el confinament... Siguem realistes, els mestres dins de l'escola treballem en equip i carregem, entre tots, aquesta pressió social i ja és prou feixuc. A casa, sols, aquests missatges d'omnipresència poden ser molt aclaparadors. No em deixa de sorprendre que molts de nosaltres compartim aquests articles i els contraris. Contradiccions del col·lectiu divers i a vegades erràtic del que formo part. 

I a la resta de la societat li podem donar una falsa sensació de normalitat, com si l'escola fos un mestre des de casa seva davant un ordinador i del mòbil. Crec que ens equivoquem si volem donar aquesta imatge. Potser és el moment de remarcar el valor de l'escola com a grup de treball, com a lloc de trobada de les persones i de creació compartida de coneixement.

L'escola està tancada. Ara tot el que funciona és gràcies a l'esforç individual de cada mestre des de casa seva, amb les seves eines i els seus coneixements. Gràcies a la seva voluntat tossuda d'arribar fins allà on pot en la distància. No posem més pressió a sobre d'un col·lectiu que sovint ja en té molta.

dissabte, 4 d’abril de 2020

TRES SETMANES CONFINADA, LA COVID-19, LA DISTÀNCIA I L'ESCOLA


Fa tres setmanes a les tres de la tarda em van dir que el nostre alumnat no tornava l'endemà a l'escola. Una hora i mitja després em van dir que nosaltres tampoc. Tots confinats, tancats i aïllats en una tarda.

Si ja fa molts dies, tres setmanes que estic a casa. Surto al carrer el temps just per anar a comprar, si trobo algú conegut paro, pregunto com està a metres de distància i m'acomiado amb els ulls. Trepitjo el carrer amb il·lusió de retrobar certa normalitat, quan em pregunten com estic dic que bé, però no és veritat. Estic envoltada de malaltia i de por. 

Un cop tancats a casa la por es fa més gran, un refredat és un misteri, contactar amb un metge una aventura, la malaltia creix al meu voltant i tot és cada cop més complicat.
Estic tancada, aïllada però fem mans i manigues per sostenir la meva família, la parella, els fills, els pares grans, la germana, les amigues i a distància intentem fer-nos costat.

Després d'uns quants dies en xoc no sé com endreçar aquesta nova realitat. Amb una situació canviant contínuament, ensenyament comença a donar senyals de vida amb missatges erràtics i tots opinem sobre que passarà amb aquest curs. Llegeixo moltes opinions d'experts i de no experts, i la veritat és que no  que pensar.

M'hi poso i començo a treballar telemàticament, amb el meu ordinador compartit a casa amb la família, la meva tauleta i el meu mòbil. Comparteixo angoixes i neguits amb les companyes. I en mig de tant de caos, en uns dies, obro canals de comunicació, plataformes de treball, des de casa i tot de nou. Fàcil no és però ho intento tant com puc.

En aquesta situació se'm fa difícil buscar l'equilibri entre la professió i la persona. Potser soc massa prudent però sempre he intentat ser molt curosa amb la intimitat de cada família. Si no he rebut algun senyal que em doni permís per irrompre en el seu fràgil equilibri en aquests moments tan delicats, no ho fet.

El temps passa i els missatges d'ànim, de calma, d'afecte i entre tots ho farem tot es comencen a trencar. El patiment dels que m'envolten comença a desbordar el silenci i la tranquil·litat que necessito. Visc una situació que no havia conegut mai i faig el que puc.

Porto tres setmanes a casa i tothom parla d'aspectes de la vida dels infants que hi son present sempre: de la bretxa social, la bretxa digital, les desigualtats culturals del nostre alumnat, dels diferents models d'escola que també divideixen ..., i ara l'escola on és? Doncs l'escola està tancada i jo tancada a casa. 

Tancada a casa he d'intentar sostenir famílies, atendre desigualtats, resoldre situacions de mancances de tota mena sense saber ni com, ni com serà rebut? Perdoneu però no  com fer-ho. Fa molts anys que treballo de mestra a l'escola pública i sempre he treballat tant com he pogut. M'he format i he intentat treballar amb il·lusió durant trenta-un anys. Però a distància, tancada a casa, lluny dels meus i de tot, encara no he après a fer-ho. Faig el que puc i com puc. I potser no és prou però no en  més. Potser en aquesta situació busco trobar cert equilibri entre allò que és la meva professió i la meva privacitat. 

La feina d'anys de construir una idea d'escola l'he de refer en dies. Grabo vídeos, faig teletreball, videoconferències amb els fills, amb els pares, amb els amics, amb les companyes, amb la noia de pràctiques ... Amb tothom que m'ho ha demanat i jo he pogut.

Però no n'hi ha prou perquè alguna entitat que sovint està sostenint d'alguna manera la societat, l'escola, ara no ho pot fer com ho fa sempre i això és un drama. Ara que els nens i nenes no poden estar confinats cinc, sis, vuit o nou hores a l'escola, com fan sovint, i gaudir amb sort de dues o tres hores amb la família, tot trontolla. Ho entenc, a sota els meus peus i al meu voltant també tot trontolla. Ara és la família qui ha d'acompanyar els seus fills i jo com pugui des de la meva professió intentaré ajudar a distància. No des d'una certa distància no, des d'un confinament dur i dolorós per tots.

Continuaré gravant vídeos, contestant correus, agraint comentaris al blog de les famílies que s'esforcen per compartir aquesta situació tan estranya, treballant hores davant l'ordinador esbrinant com funciona això de les plataformes, tancaré l'avaluació, faré el seguiment de les pràctiques a distància...

I sobretot continuaré confiant en les famílies. La majoria de nens i nenes tenen una família que se'ls estimen i que  que fan el millor per ells i elles. Ens farà molta il·lusió retrobar-nosabraçar-nos i estar junts un altre cop a l'escola, però no dubto que la majoria de nens i nenes estan on millor poden estar ara, amb la seva família. Insisteixo com sempre quan faig de mestre i parlo amb les famílies: la família és el més important per qualsevol infant, és el seu referent, l'anclatge afectiu, la seguretat, la fermesa, l'amor sense límits, la comprensió infinita,...

Segur que hi ha situacions molt complicades que se m'escapen fins i tot quan estic a l'escola. A vegades he de buscar ajut especialitzat que ara és més complicat de trobar però a distància quan pugui intentaré acompanyar.

Son les quatre de la matinada, estic confinada, tancada, aïllada i una mica més trista, però no patiu perquè demà serà un altre dia. Em llevaré amb un somriure, donaré les gràcies per estar viva, desconnectaré el mòbil, l'ordinador, la tauleta i la xarxa. M'abraçaré a la meva famíla i continuaré treballant.

dimarts, 14 de gener de 2020

dimarts, 7 de gener de 2020

Nous desitjos per compartir!

Ja han passat les festes de Nadal però el repte és que els bons desitjos ens acompanyin tot l'any!