dilluns, 13 de juliol del 2020

Quatre mesos confinats, darrere d'una mascareta.


Fa quatre mesos justos que vaig marxar de la feina una tarda pensant que tornaria quinze dies més tard.


Si miro enrere sembla molt lluny. Aquest temps ha passat a voltes a poc a poc, a voltes molt ràpid. He viscut moments de tota mena, neguit, pau, tristor, agraïment, alegria, angoixa ...

Quan tot es va capgirar no era conscient que encara ara, quatre mesos després, estaria a casa. Primer vaig patir una sobredosi d'informació, volia saber per intentar entendre. A poc a poc vaig establir una petita rutina, com unes vacances forçades en un espai petit però estimat, càlid i agradable. Vaig compartir aquests moments amb la família i ho vam gaudir amb respecte, cadascú va trobar el seu temps i el seu espai.

En aquesta estranya realitat el que més trobava a faltar era tota la gent important que quedava fora d'aquest petit mon nou, per sort ens comunicàvem per diferents canals virtuals però faltava la mirada, el contacte...

I va tornar l'escola, l'escola virtual. Una manera peculiar de mantenir el contacte amb els alumnes i les famílies. Una petita flama per continuar aprenent tots, i per refermar que és la vida la que més ensenya, la que més educa. Tot un repte per la comunitat educativa: alumnat, família, mestres... que ha posat en evidència les virtuts i les mancances d'escola i de la societat en general. Em queda una reflexió mes a fons sobre aquest tema però caldrà continuar observant cap a on anem i deixar reposar sentiments i emocions.

Les meves rutines canvien i s'omplen de tasques davant de l'ordinador, es feia difícil que això no envaís tot. He vist la meva imatge atrapada dins la pantalla en vídeos que tot i que estan fets amb il·lusió, tant de bo, no calgui tornar a fer-ne us. Calia preservar temps per perdre, per moure'm, per caminar, per llegir, per pintar, per veure pel·lícules, per parlar amb les persones estimades, per mirar als ulls a les persones properes...

I també a poc a poc vaig començar a sortir al carrer amb l'alegria de veure les amigues, d'anar de botigues i de compartir el carrer. Tapada amb mascareta.

I ara segueixo intentant fer vida amb mascareta. La mascareta és una mena de barrera que em recorda la distància física, la llunyania imposada per la pandèmia però com a mínim em deixa compartir mirades amb la gent. Compartim espais públics i molt sovint evitem tocar-nos, esquivem els cossos com mai ho havíem fet.

La mascareta també és un recordatori de la gran incertesa. Ja fa temps que la velocitat dels canvis en el món en què vivim em posa davant del repte d'acceptar-la. Aquesta malaltia de la COVID-19 m'ha obligat a intentar aprendre a viure el dia a dia intensament encara que sigui confinada o darrere d'una mascareta amb tot el neguit, pau, tristor, agraïment, alegria, angoixa... Perquè el que avui creus impossible potser demà ho és.

"Jo avui ja sé què regalar-me.
Tot allò que no vaig fer per agradar-me.
Ara només vull que em mani el cor.
Jo avui ja sé que he d'escoltar-me.
I dir-me tot allò que em cal per superar-me.
No penso deixar que res ho espatlli.
(...)"
 
Miki Núñez - Celebrem (La Marató de TV3 2019)


La millor versió de tú

A vegades llegeixes textos que et diuen coses que  ressonen  dins teu i els guardes. Al llarg de la vida els retrobes i prenen més sentit en...