UN MES DELIRANT

Aquest ha estat un mes delirant, no hem parat ni un moment, tant a la feina com a casa. Un seguit d'aconteixements anaven passant al meu voltant i no podia fer res més que anar fent. Jo que, crec, soc constant però lenta no tenia temps d'aturar-me a pensar i si vols escriure alguna cosa primer has de tenir temps per reposar, per recordar, per pair el que vols comunicar i per escriure alguna cosa decent. Per tant avui, últim dia del mes i a les 22:46 de la nit aquest article improvitzat es publicara de qualsevol manera, potser sense revisar i la seva lectura també serà com un delirí.

Aquesta paraula ja fa un parell de dies que em volta pel cap i per fi avui desprès de la conversa del dinar li he trobat tot el sentit, aquest ha estat un mes delirant. Colònies, la festa de l'escola, l'article per la revista de l'escola, la primavera (la sang altera), la constatació que el meu fill petit ja és adolescent, o pre..., les sortides de cap de setmana (el maig i el juny tothom té una necessitat imperiosa de quedar i sortir, mentre jo continuo tenint la mateixa necessitat imperiosa de parar i reposar, si potser i em deixen al sofà), la casa,...

Tot plegat ja ho dit delirant, com una pel·lícula dels Monty Python. De les seves pel·lícules la meva predilecte és La vida de Brien. La vaig redescobrir per nadal, la vaig veure amb els meus fills i vam riure junts, un plaer adonar-te'n que les coses que realment son especials ho son per totes les generacions i que compartim un sentit de l'humor similar, no igual perquè ells gaudeixen amb algunes coses que a mi se'm fan difícils de digerir.


La cançó del final de la pel·licula es la meva música d'avís de missatge:
 
Avui dinant comentàvem un article del diari Ara sobre Guardiola i la vida de Brien i, de sobte, tot ha començat a tenir més sentit i he pensat que amb caràcter d'ugència calia escriure l'article del més encara que fos delirant.

Quan he obert el blog, he visitat com sempre els blogs amics, una repassada ràpida per veure si ha canviat alguna cosa, sense aprofundir massa perquè no hi ha temps, i quina sorpresa quan m'he trobat amb un premi!

És aquest: 
 

MOLTES GRÀCIES JORDI per fer confiança a aquest jove projecte que sovint compartim en les estones del menjador.

MOLTES GRÀCIES JORDI per fer que aquest article arribes a temps per no tancar el mes en blanc.

Ara tinc una tasca molt delicada que es donar aquest premi a cinc blogs més. Em comprometo ha dedicar un temps a pensar entre informe i informe i reunió de pares aquest cap de setmana per preparar la meva llista i acabar de complir amb els requisits del premi.

GRÀCIES JORDI i A TOTS, si és que hi ha algú més a part de la meva mare i del Jordi que llegiu aquesta pàgina! i perdoneu si repeteixo la paraula delirant masses cops, quant no tens temps de repassar ja se sap tot cola...

(Una referència al significat del premi que m'ha semblat interessant:
http://lacuevadellobo.blogspot.com.es/2012/05/premio-liebster-blog.html)

I LA HISTORIA ES TORNA A REPETIR...

Cal completar la historia del famós llibre que vaig trobar al Mercat de Sant Antoni. Aquests dies, quan la mare donava un cop d'ull al blog, em va explicar que també ella anava al mercat amb els seus pares i que un dia, quan ella  tenia quinze o setze anys, van trobar un llibre que la meva avia havia llegit abans de la guerra, si es clar era "Paddy lo mejor a falta de un chico". L'avia li va  recomanar i el van comprar! Aquest es el pobre llibre que va patir  la pèrdua de l'últim full. Casualitats?...

Records...

El passat sol ser un misteri que tots volem descobrir: busquem, esbrinem, intuïm, imaginem,... cadascú té formes diferents d'acostar-se al passat. Els historiadors col•leccionen fets i busquen teories per explicar-los, els antiquaris col•leccionen objectes per preservar-los del pas de temps, els cineastes reprodueixen històries del passat i recreen moments de la història,...
 
Sovint, el passat ens pot ser tan i tan atraient, que tot idealitzant-lo, preferiríem haver viscut en aquella època admirada abans que en la nostra actual. Hi ha moments de la historia que per diferents motius em fascinen (masses pel•lícules segurament...): l’antic Egipte amb Cleopatra, les festes de Lluis XlV, l’oest americà, ....

A mi m'agrada acostar-me al passat passejant pel Mercat de Sant Antoni els diumenges, les paradetes plenes de llibres, discs i pòsters amb olor a vell em recorden les passejades dels diumenges amb els pares. Jo llavors no arribava gairebé a veure res, les taules eren massa altes per mi i la gent em barrava la vista, però recordo el sobres de cromos de les col•leccions de moda, els cromos de picar amb cares antigues plenes de flors que desprès de jugar amb la meva germana guardava en una capseta petita de plàstic blava per sota i amb la tapa transparent, o els còmics de Mortadelo i Filemón que em compraven i em llegia només arribàvem a casa, els retallables de vestidets per nines de paper que portaven el meu nom o els calendaris de cartera amb flors, cotxes, l’horòscop o l’escut del Barça, que encara conservo. La passejada s'acabava a “Els Tres Toms” a la cantonada de la Ronda Sant Antoni i la Ronda Sant Pau, tot menjant unes tapes d’olives i xampinyons, i prenent una Coca-Cola!

Ara he descobert que al meu fill petit també li agrada anar-hi, mirem videojocs i cartes de màgic, de paradetes de cromos només en queden dos o tres i no podem donar la volta al mercat perquè encara esta en obres, però l'olor a llibre vell encara la pots sentir, ells llibres amuntegats esperen que algú els aixequi per trobar just un títol que portes anys buscant i que per fi has trobat!

Sí, això passa. Un dels llibres que més m'agradava era "Paddy, lo mejor a falta de un chico", una novel•leta rosa anglesa dels anys trenta que tenia la meva mare per casa i que he descobert mirant per Internet que també en van fer una pel•lícula en blanc i negre. Aquesta pobre les havia passat de tots colors, fins i tot havia perdut l'últim full (la llegenda familiar diu que potser la meva germana o jo en la nostre tendre infància havíem acabat estripant-la). Ja us podeu imaginar quin disgust quan arribes al final d'una novel•leta rosa i no pots llegir com acaba, si es clar el noi es queda amb la noia, però... Per molt que la meva mare me l'expliques no era el mateix. Un diumenge passejant pel mercat la meva parella i jo, que tot just començàvem a sortir, ens vam aturar davant d'unes piles de llibres força antics, mentre ell mirava manuals de mecànica, jo vaig començar a fullejar uns vells quaderns de novel•les romàntiques amb uns dibuixos molt típics de l'època que em van cridar l’atenció, podeu imaginar que vaig trobar a sota del tercer! Sí: "Paddy, lo mejor a falta de un chico". Primer vaig fer un crit: Mira!!! Desprès vaig buscar frenèticament si tenia l’últim full, a la fi m'havia fet a la idea que aquella novel•la no tenia final i quan vaig descobrir que sí, que tenia l’últim full i podia llegir el final, no sabia si fer-ho en aquell mateix moment o esperar a arribar a casa i començar des del començament. Evidentment vaig comprar el llibre i el vaig guardar en un lloc ben segur!

Vaig pensar en el passat veient l’ultima pel•lícula de Woody Allen, recordant converses de gent gran que diuen que abans tot era millor. No totes les seves cintes m’agraden sovint les trobo massa histriòniques, però aquesta te moments que semblava un conte de fades i mi els contes de fades si que m’agraden. A Paris, la ciutat amb mil encants, a mitjanit tot es torna màgic. El protagonista encisat pels anys vint viu una aventura increïble. De totes maneres em quedo amb una de les frases del protagonista de la pel•lícula en el moment que la noia que viu en els seus estimats anys vint li confessa que a ella li agradaria més viure en el esbojarrat fi del segle anterior, i ell en un moment de lucidesa li diu, mes o menys, que si això fos així i visques en aquell moment enyoraria un altre temps passat i que el millor es gaudir del present! Tenir bons records del passat i consevar coses que ens hi lliguen es bonic, però sobretot visca el present!

Adolescència

Ara ho entenc tot!

Más vídeos en Antena3

LA NOSTRA MOTXILLA...

Sovint els adults parlem d'una motxilla imaginaria que portem a l'esquena carregada de moltes coses: sentiments, experiències, records, sensacions, il·lusions,... En aquesta part d'un article de la revista infància explica molt bé que es la motxilla que cadascú porta a l'esquena, només en una curta estona de camí entre casa i l'escola i ja la tenim plena de coses (Cliqueu damunt de l'article per poder llegir-lo, la foto ha quedat molt petita):

Us imagineu com deuen anar algunes motxilles de plenes! Quan arribem a l'escola ja hem viscut tot això, tan ells com nosaltres! Tan de bo ho sabéssim aprofitar! Jo intento fer endreça sovint de la meva motxilla, cal aprofitar i guardar totes les coses bones i deixar espai per les noves. Com que el camí no s'atura, necessitem espai per continuar vivint.

Llegir

Llegir és una d'aquelles coses que cadascú viu d'una manera diferent. Jo recordo llegir des de molt petita, la meva mare em llegia contes i més tard jo vaig començar a llegir. Llegia de tot: contes, los Cinco, Tintín, Torres de Mayorly, Mortadelo i Filemón, Lily,...A casa també hi havia de tot, des de l’Odissea fins a novel•les roses, revistes, còmics,... Amb el temps els estius es van omplir de Zane Grey i novel•les molt roses, Agatha Chistie i la col•lecció de “La cua de palla”, Èxode i al Este del Eden. A l’escola els clàssics, Pío Baroja, Valle-Inclán, Camilo José Cela i escriptors catalans, el Mecanoscrit del segon origen, Ramona Adéu o Mirall trencat, algunes pel•lícules també hem van portar a alguna historia com Matar a un ruiseñor.

En aquella època la lectura era compulsiva, tenia tot el temps del mon, asseguda hores al sofà podia començar i acabar una novel•la d'una sola atacada en una tarda. No hi havia res més important que aquella historia fantàstica en aquell mon imaginari que explicaven les pagines d'aquell llibre. Començar per la primera pàgina fins a l'última, ja podia caure el sostre!.

Llegir per estudiar, per aprendre, per gaudir, per viatjar, per conèixer, per evadir-se,...

Més tard ja no hi havia tant de temps, treballar, sortir, entrar i la llegir va quedar en un segon pla. De tant en tant una novel•la, un assaig sobre educació o algun llibre que hem passaven les amigues. Ja no tenia tot el temps del mon. La lectura era més selectiva, o m'agradava molt el que llegia o no m’agradava gens i abandonava sense pietat aquella historia encara que no hagués passat de la primera pàgina, que me l'haguessin recomanat molt o que fos una novel•la de culte. Hi havia escriptors amb sort i vaig llegir algunes novel•les de Noah Gordon o de Quim Monzó, El nom de la Rosa o El pequeño colegial, d'altres, com Terenci Moix o El pèndol de Foucault, van quedar al calaix per sempre.

Tenir parella, una casa i fills, i la feina, va acabar amb el meu temps per llegir. Un gran parèntesi que té poc sentit pels lector empedreïts que sempre tenen un moment per llegir. Envejava els que llegien a metro o a l'autobús, els que llegien a la consulta dels metges o abans d'anar a dormir. Jo no podia, el meu cap era ple d'altres coses que no hem deixaven submergir-me en la lectura com a mi m’agrada i si no podia ser així no ho volia de cap altre manera. Pocs llibres van aconseguir burlar aquesta situació, havien de ser curts, divertits i punyents, res que m’obligués a pensar o que requerís massa temps, tan sols algun estiu recuperava dos o tres dies per llegir i llegir.

Amb els anys, el temps i l'espai et va retornant i també les velles costums, encara que ja no és el mateix. Vaig començar amb El pijama de ratlles, me’l van regalar un estiu, desp`res dels primers capítols no podia esperar al final i me'l vaig llegir. Llavors vaig poder continuar fins el final. Si, havia recuperat la impaciència i hem tornava a enganxar a una historia, un vell costum de quan llegia novel•les roses, primer volia saber si acabava bé, es a dir si la noia es queda amb el noi sinó perquè llegir-la! En aquest cas el final es preveia tant dolent que necessitava tenir-ne la certesa per poder continuar la lectura. Em va passar el mateix amb Maldito karma, era tant hilarant tot plegat que el primer dia ja hem vaig llegir el final. El vaig abandonar en un calaix però aquest nadal l'he llegit i m'ho he passat molt bé.

Somric quan el meu fill llegeix llibres a pes: “mama, aquest té 500 pàgines” i fins i tot compte les que llegeix cada dia perquè el llibre li duri més, somric quan l'altre deixa llibres de 75 pàgines a mitges perquè no se'ls pot acabar, que diferents un de l'altre. Agraeixo la coincidència amb la noia de la recepció del metge quan diu que hi ha autors, en alguns coincidim, que no pot acabar o que un dels llibres de l'Albert Espinosa, Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, li ha sobtat i encantat com a mi.

I de sobte, com sempre, quan algun tema et ronda pel cap sorgeix algun comentari o alguna noticia que el reforça, i em trobo amb un article del Periódico que parla d’una mestre, Àngels Prats, que no pot llegir. Que difícil ha de ser aprendre a viure sense poder llegir!

Les il•lustracions son de Matilde Portalés, fa uns dibuixos genials.

Picoodle Image Hosting