dilluns, 13 de juliol de 2020

Quatre mesos confinats, darrere d'una mascareta.


Fa quatre mesos justos que vaig marxar de la feina una tarda pensant que tornaria quinze dies més tard.


Si miro enrere sembla molt lluny. Aquest temps ha passat a voltes a poc a poc, a voltes molt ràpid. He viscut moments de tota mena, neguit, pau, tristor, agraïment, alegria, angoixa ...

Quan tot es va capgirar no era conscient que encara ara, quatre mesos després, estaria a casa. Primer vaig patir una sobredosi d'informació, volia saber per intentar entendre. A poc a poc vaig establir una petita rutina, com unes vacances forçades en un espai petit però estimat, càlid i agradable. Vaig compartir aquests moments amb la família i ho vam gaudir amb respecte, cadascú va trobar el seu temps i el seu espai.

En aquesta estranya realitat el que més trobava a faltar era tota la gent important que quedava fora d'aquest petit mon nou, per sort ens comunicàvem per diferents canals virtuals però faltava la mirada, el contacte...

I va tornar l'escola, l'escola virtual. Una manera peculiar de mantenir el contacte amb els alumnes i les famílies. Una petita flama per continuar aprenent tots, i per refermar que és la vida la que més ensenya, la que més educa. Tot un repte per la comunitat educativa: alumnat, família, mestres... que ha posat en evidència les virtuts i les mancances d'escola i de la societat en general. Em queda una reflexió mes a fons sobre aquest tema però caldrà continuar observant cap a on anem i deixar reposar sentiments i emocions.

Les meves rutines canvien i s'omplen de tasques davant de l'ordinador, es feia difícil que això no envaís tot. He vist la meva imatge atrapada dins la pantalla en vídeos que tot i que estan fets amb il·lusió, tant de bo, no calgui tornar a fer-ne us. Calia preservar temps per perdre, per moure'm, per caminar, per llegir, per pintar, per veure pel·lícules, per parlar amb les persones estimades, per mirar als ulls a les persones properes...

I també a poc a poc vaig començar a sortir al carrer amb l'alegria de veure les amigues, d'anar de botigues i de compartir el carrer. Tapada amb mascareta.

I ara segueixo intentant fer vida amb mascareta. La mascareta és una mena de barrera que em recorda la distància física, la llunyania imposada per la pandèmia però com a mínim em deixa compartir mirades amb la gent. Compartim espais públics i molt sovint evitem tocar-nos, esquivem els cossos com mai ho havíem fet.

La mascareta també és un recordatori de la gran incertesa. Ja fa temps que la velocitat dels canvis en el món en què vivim em posa davant del repte d'acceptar-la. Aquesta malaltia de la COVID-19 m'ha obligat a intentar aprendre a viure el dia a dia intensament encara que sigui confinada o darrere d'una mascareta amb tot el neguit, pau, tristor, agraïment, alegria, angoixa... Perquè el que avui creus impossible potser demà ho és.

"Jo avui ja sé què regalar-me.
Tot allò que no vaig fer per agradar-me.
Ara només vull que em mani el cor.
Jo avui ja sé que he d'escoltar-me.
I dir-me tot allò que em cal per superar-me.
No penso deixar que res ho espatlli.
(...)"
 
Miki Núñez - Celebrem (La Marató de TV3 2019)


dissabte, 11 d’abril de 2020

Mestre: mestre, assistent social, psicoleg, treballadora famíliar, logopeda, enfermera, metge, .....

Llegeixo articles i entrevistes de pegagocs i pedagogues, professors d'universitat, periodistes de molt renom en el nostre món educatiu i amb alguns hi estic d'acord i amb d'altres no.

Mestre, segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, les dues primeres accepcions:

1. Persona que ensenya una ciència, un art o un ofici o té el títol per a fer-ho.

2. Persona de qui hom és deixeble, de qui hom pren norma, ensenyament.

Mestre segons una part de la societat que aquests dies escriu molts articles, comparteix opinions i carrega damunt dels mestres una responsabilitat que per mi queda molt lluny de les nostres possibilitats:

-Mestre, mestre d'atenció a la diversitat, assistent social, psicòleg, treballadora familiar, logopeda, infermera, metge, animador social, monitor de lleure, músic, artista, informàtic, expert en sexualitat, en alimentació, en circulació, mediador social...

I segur que em deixo unes quantes coses més que, segons alguns, hauríem de carregar a la motxilla.

Busquem una mica d'equilibri. Pensem quan escrivim quina mena d'expectatives creem en els que ho llegeixen, siguin mestres o no. 

Els mestres som persones, no ens omnipotents. No carreguem damunt dels mestres l'educació dels infants, la situació social de cada família, la situació econòmica del país, el confinament... Siguem realistes, els mestres dins de l'escola treballem en equip i carregem, entre tots, aquesta pressió social i ja és prou feixuc. A casa, sols, aquests missatges d'omnipresència poden ser molt aclaparadors. No em deixa de sorprendre que molts de nosaltres compartim aquests articles i els contraris. Contradiccions del col·lectiu divers i a vegades erràtic del que formo part. 

I a la resta de la societat li podem donar una falsa sensació de normalitat, com si l'escola fos un mestre des de casa seva davant un ordinador i del mòbil. Crec que ens equivoquem si volem donar aquesta imatge. Potser és el moment de remarcar el valor de l'escola com a grup de treball, com a lloc de trobada de les persones i de creació compartida de coneixement.

L'escola està tancada. Ara tot el que funciona és gràcies a l'esforç individual de cada mestre des de casa seva, amb les seves eines i els seus coneixements. Gràcies a la seva voluntat tossuda d'arribar fins allà on pot en la distància. No posem més pressió a sobre d'un col·lectiu que sovint ja en té molta.

dissabte, 4 d’abril de 2020

TRES SETMANES CONFINADA, LA COVID-19, LA DISTÀNCIA I L'ESCOLA


Fa tres setmanes a les tres de la tarda em van dir que el nostre alumnat no tornava l'endemà a l'escola. Una hora i mitja després em van dir que nosaltres tampoc. Tots confinats, tancats i aïllats en una tarda.

Si ja fa molts dies, tres setmanes que estic a casa. Surto al carrer el temps just per anar a comprar, si trobo algú conegut paro, pregunto com està a metres de distància i m'acomiado amb els ulls. Trepitjo el carrer amb il·lusió de retrobar certa normalitat, quan em pregunten com estic dic que bé, però no és veritat. Estic envoltada de malaltia i de por. 

Un cop tancats a casa la por es fa més gran, un refredat és un misteri, contactar amb un metge una aventura, la malaltia creix al meu voltant i tot és cada cop més complicat.
Estic tancada, aïllada però fem mans i manigues per sostenir la meva família, la parella, els fills, els pares grans, la germana, les amigues i a distància intentem fer-nos costat.

Després d'uns quants dies en xoc no sé com endreçar aquesta nova realitat. Amb una situació canviant contínuament, ensenyament comença a donar senyals de vida amb missatges erràtics i tots opinem sobre que passarà amb aquest curs. Llegeixo moltes opinions d'experts i de no experts, i la veritat és que no  que pensar.

M'hi poso i començo a treballar telemàticament, amb el meu ordinador compartit a casa amb la família, la meva tauleta i el meu mòbil. Comparteixo angoixes i neguits amb les companyes. I en mig de tant de caos, en uns dies, obro canals de comunicació, plataformes de treball, des de casa i tot de nou. Fàcil no és però ho intento tant com puc.

En aquesta situació se'm fa difícil buscar l'equilibri entre la professió i la persona. Potser soc massa prudent però sempre he intentat ser molt curosa amb la intimitat de cada família. Si no he rebut algun senyal que em doni permís per irrompre en el seu fràgil equilibri en aquests moments tan delicats, no ho fet.

El temps passa i els missatges d'ànim, de calma, d'afecte i entre tots ho farem tot es comencen a trencar. El patiment dels que m'envolten comença a desbordar el silenci i la tranquil·litat que necessito. Visc una situació que no havia conegut mai i faig el que puc.

Porto tres setmanes a casa i tothom parla d'aspectes de la vida dels infants que hi son present sempre: de la bretxa social, la bretxa digital, les desigualtats culturals del nostre alumnat, dels diferents models d'escola que també divideixen ..., i ara l'escola on és? Doncs l'escola està tancada i jo tancada a casa. 

Tancada a casa he d'intentar sostenir famílies, atendre desigualtats, resoldre situacions de mancances de tota mena sense saber ni com, ni com serà rebut? Perdoneu però no  com fer-ho. Fa molts anys que treballo de mestra a l'escola pública i sempre he treballat tant com he pogut. M'he format i he intentat treballar amb il·lusió durant trenta-un anys. Però a distància, tancada a casa, lluny dels meus i de tot, encara no he après a fer-ho. Faig el que puc i com puc. I potser no és prou però no en  més. Potser en aquesta situació busco trobar cert equilibri entre allò que és la meva professió i la meva privacitat. 

La feina d'anys de construir una idea d'escola l'he de refer en dies. Grabo vídeos, faig teletreball, videoconferències amb els fills, amb els pares, amb els amics, amb les companyes, amb la noia de pràctiques ... Amb tothom que m'ho ha demanat i jo he pogut.

Però no n'hi ha prou perquè alguna entitat que sovint està sostenint d'alguna manera la societat, l'escola, ara no ho pot fer com ho fa sempre i això és un drama. Ara que els nens i nenes no poden estar confinats cinc, sis, vuit o nou hores a l'escola, com fan sovint, i gaudir amb sort de dues o tres hores amb la família, tot trontolla. Ho entenc, a sota els meus peus i al meu voltant també tot trontolla. Ara és la família qui ha d'acompanyar els seus fills i jo com pugui des de la meva professió intentaré ajudar a distància. No des d'una certa distància no, des d'un confinament dur i dolorós per tots.

Continuaré gravant vídeos, contestant correus, agraint comentaris al blog de les famílies que s'esforcen per compartir aquesta situació tan estranya, treballant hores davant l'ordinador esbrinant com funciona això de les plataformes, tancaré l'avaluació, faré el seguiment de les pràctiques a distància...

I sobretot continuaré confiant en les famílies. La majoria de nens i nenes tenen una família que se'ls estimen i que  que fan el millor per ells i elles. Ens farà molta il·lusió retrobar-nosabraçar-nos i estar junts un altre cop a l'escola, però no dubto que la majoria de nens i nenes estan on millor poden estar ara, amb la seva família. Insisteixo com sempre quan faig de mestre i parlo amb les famílies: la família és el més important per qualsevol infant, és el seu referent, l'anclatge afectiu, la seguretat, la fermesa, l'amor sense límits, la comprensió infinita,...

Segur que hi ha situacions molt complicades que se m'escapen fins i tot quan estic a l'escola. A vegades he de buscar ajut especialitzat que ara és més complicat de trobar però a distància quan pugui intentaré acompanyar.

Son les quatre de la matinada, estic confinada, tancada, aïllada i una mica més trista, però no patiu perquè demà serà un altre dia. Em llevaré amb un somriure, donaré les gràcies per estar viva, desconnectaré el mòbil, l'ordinador, la tauleta i la xarxa. M'abraçaré a la meva famíla i continuaré treballant.

dimarts, 14 de gener de 2020

dimarts, 7 de gener de 2020

Nous desitjos per compartir!

Ja han passat les festes de Nadal però el repte és que els bons desitjos ens acompanyin tot l'any!




dijous, 24 d’octubre de 2019

Veure passar la vida

Quina màgia té la vida, la vivim amb tota la intensitat del nadó i de l'infant, amb alegries i tristors, riures i plors extremats sense temps per perdre ni distreure's del camí que estan iniciant. Estridència

I quan les forces i la vida creix et llences de cap, aprofites el temps, cremes la nit, escrius a les parets, corres per la platja, saltes al buit i nedes a contracorrent. Turbulència.

A poc a poc la vida et crida a l'ordre, s'equilibra i guanyes temps, sensibilitat, intensitat i comoditat, tendresa i calma. Experiència.

I a la fi la vida et guanya, el món es fa petit, et mous lentament i mires per una finestra. El temps abans ple, el ritme a cops frenètic i les emocions desbordades, ara passen davant teu i tu els deixes passar sense rancor, sense pensar-hi, sense esperar res més que la mort. Finitud.

Oda a l'alegria de viure

L'alegria de viure i de conviure,
d'abraçar i ser abraçat,
L'alegria d'estimar, de ser estimat,
de cuidar i ser cuidat.

L'alegria d'escriure,
de pensar i d'estar.
L'alegria de caminar, moure't i nedar,
prendre el sol i escoltar el mar,
riure i somriure,
dormir i somiar.
L'alegria de compartir,
de llegir i pintar,
parlar i escoltar,
acompanyar i ser acompanyat.

L'alegria de viure i de conviure,
d'abraçar i ser abraçat,
L'alegria d'estimar, de ser estimat,
de cuidar i ser cuidat.

L'alegria d'una petita història,
cinc minuts mullant-te amb la pluja,
una trucada inesperada,
una llarga migdiada,
una decisió presa des del cor,
un desig acomplert,
escoltar-te,
estimar-te,
repensar-te,
respectar-te.

L'alegria de viure i de conviure,
d'abraçar i ser abraçat,
L'alegria d'estimar, de ser estimat,
de cuidar i ser cuidat.


dijous, 6 de setembre de 2018

Passejada per l'Estany, divendres 31 d'agost. Racó pel record.









Avui s'acaba el mes d'agost, a l'Estany s'aixeca un dia gris i surto a passejar sola per acomiadar-me de les vacances, d'aquests dies a ritme pausat, dolç i tranquil.


Són les dotze però tothom està a casa, els carrers buits et conviden a amarar-te de sensacions, desar records, retenir pensaments,...


La boira, la fresca, la remor dels arbres. Respirar, respirar, respirar,... Pensar, pensar, pensar,... Refer un camí tants cops trepitjat i trobar uns coneguts, xerrar i tornar al camí. Només la fressa de les fulles dels arbres i les teves passes. Colors per no oblidar mai, natura per sentir-te més humà, silenci per poder escoltar,...  
      
Mirar, observar, buscar, somiar, donar un vol i tornar al poble. Sorolls de cuines, vida, olors, fusta que crema, menjars, vida, rialles i plors, vida. Records, records, records.





dimecres, 29 d’agost de 2018

La por

Entre el garbuix d'emocions i sentiments que aquest any s'han remogut dins meu la por ha estat molt present. Aquest poema que va escriure la meva germana és la millor manera de compartir aquesta emoció:



Del llibre:
https://neret.cat/llibres/follia/

dimecres, 15 d’agost de 2018

Els dimarts, el meu tiet i els extraterrestres


El dia 20 de Maig vaig compartir algunes estones de la festa de l'Orgull Boig, una diada festiva per fer una crida al reconeixement de la diversitat en la manera de sentir, a favor de la pluralitat i les diferents sensibilitats.

I vaig poder sentir també desconeixement, incomprensió, cert temor, intolerancia,... Gent que estava a la plaça i sense preguntar ni saber escridassava, insultava i agredia.

A les paradetes del matí davant la plaça Sant Jaume vaig trobar aquest llibre:



I el vaig comprar, un llibre clar i planer des del punt de vista del nebot, un nen que explica amb senzillesa situacions i sentiments envers el seu estimat tiet. Em va atrapar i em va connectar amb situacions viscudes. Les il·lustracions són divertides, tendres i properes. Un conte per compartir a casa, a l'escola, ...


Més informació:

https://serveiseducatius.xtec.cat/baixllobregat6/diversitat-en-xarxa/conducta/els-dimarts-el-meu-oncle-i-els-extraterrestres-la-visio-del-trastorn-bipolar-a-traves-dels-ulls-dun-nen/

https://www.youtube.com/watch?v=Wy2qSOOcZR8

http://grilleida.blogspot.com/2018/06/ressenya-els-dimarts-el-meu-tiet-i-els.html

http://www.bipolars.org/temes-importants/entrevista-didac-micalo-roger-ballabreda/

https://criatures.ara.cat/Contes-expliquen-Explicar-sindrome-Down_0_1114688541.html

http://www.tramuntanaeditorial.com/ca/cataleg/els-dimarts-el-meu-tiet-i-els-extraterrestres-1

dimecres, 1 d’agost de 2018

penjadacomunratpenatambullsdemussol



Feia temps que no compartia cap lloc nou per gaudir de la lectura de blogs, avui he enllaçat aquest:
  
                                              penjadacomunratpenatambullsdemussol


segur que trobarem comentaris interesants que ens ajudaran a reflexionar, el podrem llegir i rellegir, un plaer.

dimecres, 25 de juliol de 2018

Tot un any.....


Tot un any per tornar a connectar amb mi mateixa.
Tot un any per parlar de sentiments i emocions, per refer trencadisses i desconnexions, per mirar-me al mirall i redescobrir-me.
Tot un any per pensar, mirar enrera, mirar cap endins i escoltar amb serenor i tota la saviesa possible, per sanar.
Tot un any per buidar la motxilla i deixar lloc pel que vindrà.
Tot un any per continuar creixent en positiu, amb il·lusió i també amb calma i tranquil·litat.
Tot un any per veure créixer i gaudir a la meva gent.
Tot un any per intentar acceptar el procés de la vida, cada etapa, cada moment.
Tot un any per parlar de llibertat, de drets i deures, de dificultats i de rebel·lió, d'individus, de col·lectius i de societat.
Tot un any per a sorprendre'm, emocionar-me, plorar, riure i indignar-me, comprendre i somriure, cridar, enfadar-me i cantar, viure, conviure i compartir.
Tot un any per admirar els colors, el cel, la muntanya i el mar, escoltar els sons, la música i el soroll.
Tot un any... sense cap més propòsit que viure el dia a dia.
I el millor dels retorns, la complicitat de la persona que sempre està al meu costat, les paraules boniques dels fills, els agraïments dels pares, les abraçades de les amigues, la confiança de les companyes a la feina.



diumenge, 25 de juny de 2017

L’atenció a la diversitat a l’escola, una oportunitat per aprendre a créixer junts.

Un article de la revista de l'escola (http://www.patufet.cat/cop-dull/).
L’atenció a la diversitat a l’escola, una oportunitat per aprendre a créixer junts
Nous reptes ens fan repensar en la tasca escolar com un procés viu, en constant evolució, sempre molt a prop de l’alumnat i de les seves necessitats

Al llarg dels últims cursos s’ha parlat molt de l’educació inclusiva i de l’atenció a la diversitat, el Departament  d’Ensenyament ha presentat un nou decret sobre l’escola inclusiva, han  augmentat les USSE o SIEI (diferents maneres d’anomenar alguns recursos de suport a l’educació inclusiva), s’ha proposat la reconversió de les escoles d’educació especial en centres de serveis i recursos als centres ordinaris... S’ha obert un debat dins i fora de la comunitat educativa des del convenciment que en una aposta pedagògica cap a la inclusió no n’hi ha prou amb bones intencions, calen els recursos necessaris perquè les escoles puguin atendre la diversitat amb qualitat i garanties d’èxit.
A finals de juny ens trobem amb la notícia que a  diferents escoles de l’Hospitalet se’ls assignarà una USEE de primària. Nosaltres som una d’aquestes escoles. Sense gaire temps per reflexionar sobre l’encaix d’aquest recurs en el nostre projecte, la nostra prioritat ha estat continuar atenent les necessitats de tot el nostre alumnat dins de l’escola. Hem continuat treballant, com hem fet sempre, des d’una perspectiva inclusiva, amb tots els recursos que tenim a l’abast per tal de conèixer, acollir, acompanyar el procés d’adaptació i atendre les necessitats de cadascun dels nostres alumnes i les seves famílies, amb les seves peculiaritats (siguin o no reconegudes, perquè tots tenim necessitats pròpies que cal tenir en compte).
No deixem, però, de reclamar aquells recursos que creiem necessaris: la figura de l’educador que, amb molt esforç, finalment s’ha reconvertit en mitja jornada més de mestre i l’augment de les hores de vetllador o d’auxiliar d’educació especial que encara ens manquen per poder atendre les necessitats de l’escola, que han augmentat tant a primària com a infantil aquest curs. Aquesta tasca ha implicat tots els estaments: la direcció, el consell escolar, l’assemblea de mestres, alguna comissió de pares, l’AMPA... La resposta de l’Administració davant la necessitat de recursos sovint és molt tèbia, esgrimint la manca de pressupostos, fa petites passes que no resolen les mancances que patim.
D’altra banda, immersos en aquesta feina tan intensa hem hagut de treballar a la vegada aspectes que creiem fonamentals perquè aquest nou repte sigui una tasca reeixida: la formació del professorat, el treball en equip per elaborar una proposta treballada, coherent i consensuada, el traspàs a la comunitat educativa per fer-los partícips i corresponsables del projecte... Quan el Departament d’Ensenyament vol implementar iniciatives noves hauria de preveure com facilitar la formació, el temps i els mitjans adequats per poder posar unes bones bases i tirar endavant cada projecte que proposa. Nosaltres, però, continuem buscant diferents maneres d’abordar totes les vessants d’aquesta situació.
Davant de nous i vells reptes l’escola està en constant evolució i necessita repensar i posar en valor tot allò que ens pot ajudar a entendre millor la nostra tasca. Per això sovint busquem  moments de la nostra història que ens situen en el temps i ens fan sentir que formem part d’un projecte que ja fa gairebé cinquanta anys uns mestres, pares, mares, nens i nenes van posar en marxa per lluitar per aconseguir una escola pública i de qualitat per a tothom...
Anant enrere vam retrobar el treball titulat “La socialització de l’alumnat amb necessitats educatives específiques a mesura que es fan grans”, que va escriure Montserrat Company i Prats, mestra fundadora de l’escola, regidora d’ensenyament a l’Ajuntament de l’Hospitalet i entusiasta de l’educació,  el curs 1993-1994 després d’una llicència d’estudis. Hi fa molt d’èmfasi en el treball per assumir la funció tutorial i compartir la responsabilitat del mestratge que implica a tota la nostra escola.
Aquest treball en equip ha de girar al voltant d’alguns dels paradigmes que suposen el repte del treball inclusiu dins del centre i que, per tant, fan referència a tot l’alumnat:
  • Tots som únics i diversos.
  • La diversitat  de comportaments i capacitats és un factor dinàmic i enriquidor per tot el grup. “ (Montserrat Companys i Prats, 1993-94.  “La socialització de l’alumnat amb necessitats educatives específiques a mesura que es fan grans”, pàg. 9)
  • La socialització permet adquirir la capacitat d’establir relacions positives amb el context social més proper: família, escola, classe, lleure... i el procés de construcció d’aquest aprenentatge genera les condicions favorables per a nous aprenentatges.
  • La funcionalitat dels aprenentatges dins d’un projecte socialitzador basat en la construcció  i l’intercanvi de coneixements i actituds, en un entorn afectiu i acollidor, que desenvolupi les competències necessàries per a la vida.

Aquests principis ens porten a organitzar la vida a l’escola al voltant de metodologies obertes i inclusives on cadascun dels alumnes del centre trobi el seu lloc, la motivació, els materials i el suport necessari per desenvolupar-se com a persona en el context més proper i, de retruc, en  la societat.
Organitzacions com els racons de lliure circulació a infantil, els racons intercicle a mitjans, les preguntes al cicle dels grans, els projectes, els tallers, els grups flexibles, la sala... són estratègies que anem millorant però que des de fa molt temps formen part  d’una manera de treballar més propera a les necessitats de l’alumnat. Obrir el treball del grup classe al nivell i al cicle ens permet ampliar las possibilitats d’aprendre entre iguals, compartir propostes i que cadascú pugui interaccionar, experimentar i construir coneixement, elaborar-lo, compartir-lo, exposar-lo... en funció de les seves necessitats, expectatives, habilitats i possibilitats.
I la tasca del dia a dia ens demostra que aquest és un camí que ens porta a compartir moments difícils, sí, però sobretot a compartir somriures i abraçades, a l’acceptació de l’altre tal com és, a compartir jocs i aprenentatges, a aprendre tots de tots, a empatitzar...  perquè tot forma part de l’educació i en aquests procés tots hi sortim guanyant.
Sempre hem parlat al llarg de tot l’article dels alumnes en el seu conjunt, de l’escola en la seva globalitat, de la comunitat educativa, amb tota la intenció perquè allò que fem ho fem per a tots en el sentit més ampli de la paraula tots, que no vol dir de la mateixa manera sinó de la manera més adequada per a cadascun. Per això pensem que l’atenció a la diversitat a l’escola és una oportunitat per aprendre a créixer junts.
I, per acabar, podem recuperar aquestes paraules de la Montserrat Companys que diu al final del seu treball:
“Hem après que no és possible establir un itinerari únic, ni una estratègia de suport o d’intervenció. Hem après que les diferències entre els alumnes amb greus discapacitats i amb importants problemes d’aprenentatge és gran i que demana respostes diferents. Hem après, per tant, que hem d’estar oberts a estratègies educatives diverses que haurem d’estructurar a mesura que la seva història escolar ens mostra la seva evolució...”( pàg. 147)
I compartir la seva visió quan diu:
“Estic contenta amb la feina feta tot i que sé que no està acabada i que cal treballar-la encara, hi ha moltes coses a corregir, altres a aprofundir, algunes a elaborar.[...] m’ha obert noves perspectives en el meu treball i ha actualitzat part de la formació. Crec que m’ha animat a seguir aprofundint en el tema.” (pàg. 163)
Perquè el més important és mantenir aquest esperit de treball i constància, de curiositat i ganes d’aprendre i la il·lusió per fer créixer el nostre projecte.
(Dedicat amb molt d’afecte a Montserrat Companys, amb qui no vaig poder compartir la tasca professional però sí gaudir de la seva herència a l’escola Patufet-Sant Jordi.)
Silvia
mestra d'escola

dimarts, 20 de juny de 2017

El relat de la imperfecció com a normalitat...




"El relat de la imperfecció com a normalitat". Aquesta frase que acabo de llegir en un article de l'Anna Manso en el suplement Criatures del diari Ara m'ha semblat una genialitat. Quan més gran em faig més crec que el perfeccionisme, la intransigència, la critica i mirar als altres amb una exigència desmesurada ens porta a llocs a on no vull anar. Així que per acabar el curs vull compartir aquest article:


Sobretot quan diu: " I com em sento de descansada i feliç de poder explicar que estem com un llum, que volem i dolem, que els grups de WhatsApp i la hiperprotecció ens duen pel camí del pedregar, que equivocar-se és imprescindible, que la perfecció mata i l’humor salva vides."

Ara que aquest curs tan intens acaba desitjo tenir més temps per gaudir, descansar, desconnectar i reconnectar i poder escriure en aquest blog petites històries i confidències.





dimecres, 11 de gener de 2017

Pensant en els altres.


En el taller d'iniciació a la pedagogia sistèmica ens van recomanar aquest documental per fer un treball i val molt poder veure'l. Reflexionant sobre el que havia vist vaig fer un petit escrit:

 "Al començament del taller vaig veure el documental “Pensant en els altres” i vaig triar algunes de les idees sobre l’educació que expressa el mestre i que crec que es relacionen amb temes que vam tractar al taller:
 • Anar a l’escola a ser feliços, només tenim una vida i hem de viure-la amb alegria.
 • La clau de viure feliç es aprendre a pensar en els altres de debò.
 • Escriure cartes d’uns pels altres, compartir pensaments, compartir emocions,...
 • Aprofitar cadascuna de les experiències viscudes dins i fora de l’escola per aprendre i créixer com a persones. ( La mort de l’avia d’una de les alumnes fa empatitzar i compartir moments semblants a la resta: la mort del pare d’un altre,...).
 • Crear un clima de confiança per poder expressar-se, esperant però que cadascú estigui preparat per fer-ho.
 • La feina més important es donar valor a la vida i donar valor a la seva personalitat individual, reafirmar els seus punts forts i els dels seus amics i a l'inrevés, crear lligams forts. (Sentir-se part d’un grup, resoldre els conflictes entre tots, evitar el menys preu, ser sincers, acceptar la responsabilitat de cadascun.)
 • Donar importància als seus sentiments.
 • Projectes comuns sense l’ajuda del mestre.
 • Saber escoltar i reconèixer els errors, els adults també.
 • Riure i plorar per aprendre. (Emoció per aprendre.)
 • Aprendre a pensar en els altres.

 He intentat relacionar-les amb els tres ordres de l’amor que regulen els sistemes:
   1. El dret a la pertinença
   2. La jerarquia
   3. L’equilibri entre el donar i el rebre

 El mestre dona molta importància al grup i a les relacions fortes que s’estableixen entre els membres del sistema per tant es fonamental el dret a la pertinença.

 S’estableixen normes que donen identitat als integrants i la pertinença al sistema depèn del respecte a aquestes normes. Això genera lleialtats, com es veu en l’escena en que un dels companys es castigat i la resta del seu equip no està d’acord.

 Si es trenquen les normes pot generar por a perdre el dret a la pertinença i això genera mala consciència, com quan el mestre ha de treballa el tema d’alguns companys que es senten menyspreats dins del grup. En aquesta situació no hi ha equilibri entre el donar i el rebre."

divendres, 4 de novembre de 2016

Tot canvia a una velocitat....

Aquest estiu vaig tornar a remenar la capsa de fotografies i records dels meus avis. Hi vaig trobar fotografies i cartes dels rebesavis, dels avis, dels pares i alguna postal meva de quan era petita que ells guardaven.

Cartes escrites per explicar coses a distancia, llegides al cap del temps amb la distancia, quan el que s'explica ja ha passat lluny de on es recorda.

I llavors vaig rebre un missatge al mòbil immediat, curt i concret, proper, efímer,...

El mon sempre ha anat canviant i ara continua canviant com sempre, però a més velocitat.


divendres, 28 d’octubre de 2016

Una vida petita....



Vides petites,
vides molt petites,
vides com les nostres,
a cops grans, a cops petites.
En un mon tan gran 
cada cop la vida es més petita
però l'únic important.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Persones interessants, coses a millorar!

Trobar persones interessants al llarg de la vida es una de les millors coses que et pot passar.

Trobar persones amb les que pots compartir moments, idees, xerrades, pel·lícules, converses, abraçades, experiències, hores de treball, de lleure, d'alegries i de tristors.

Sovint estem envoltats de molta gent, però també tenim sensació de solitud, no es una sensació desagradable per a mi, fins i tot necessito moltes estones d'estar a soles amb mi mateixa. Aquests moments son els que em permeten intentar observar, gaudir, patir,... entendre el que passa al meu voltant i dins meu, processar tota la informació, pensar, escriure, pintar ... o buscar la calma, el blau intens o la música més plaent.

Totes les persones podem ser interessants per algú, i a la vegada tenim moltes coses a millorar. No som ni bons ni dolents. No hi crec en el be i el mal, tot depèn de les circumstancies i a on passa, dels cóms i dels perques.

Molts cops però em trobo persones molt poc interessants per mi amb les quals he de conviure i que difícil es fa! Soc una persona una mica poruga que a vegades em sento envoltada de persones porugues, la por paralitza masses vegades, les persones amb por sovint es mostren insegures i egoistes i em retornen una imatge de mi mateixa molt poc interessant. Per això penso que descobrir allò de màgic que tothom té, t’ajuda a reconèixer a l’altre i poder compartir parts de tu mateix amb ell.

M'agrada la gent que estima de veritat i em fa pessigolles al cor, la que es sincera de veritat, la que es sensible de veritat i em fa pessigolles a la consciencia, la que es molt intel·ligent i em fa pessigolles al cervell, la gent que estima la vida i la viu intensament i a la seva manera!

dissabte, 27 de febrer de 2016

Un tipus d'escola...

Hi ha molts tipus d'escola, moltes maneres d'entendre l'educació, molts camins per caminar en el mon de l'ensenyament. Cadascú ha de mirar, escoltar, i triar. En el post anterior hi havia un enllaç a l'Escola Epiqueia, una manera d'entendre l'educació dels infants. En aquest podeu veure un vídeo sobre l'Escola dels Encants, una altre manera d'educar:
L'escola dels Encants 2016 from escola dels encants on Vimeo.

En el fons hi ha una filosofia que ressona en totes dues històries i a mi m'agradaria que expliquessin com hi han arribat a aquest moment, en quina practica han anat forjant aquests projectes. Els seus origens. Aquestes escoles amb "metodologies noves" que sovint son de nova creació no han sortit del no res, els seus mestres hauran viscuts en espais educatius diversos, hauran treballat en d'altres escoles, hauran visitat altres escoles, hauran recollit d'altres experiències per poder crear el seu propi projecte, d'això en parlen poc, a mi m'agradaria saber-ne més!.

dijous, 25 de febrer de 2016

"Acollir la identitat de l'infant."

Idees per continuar reflexionant:

Donar temps a l'altre (Hi ha gent que mai té temps)
L'esser humà és contingent, vulnerable i fràgil.
Relacions d'alteralitat, saber tractar bé a l'altre.
Tenir cura i atendre a l'altre, tenir ma esquerra.
Ètica de l'acolliment: alteritat, incondicionalitat, gratuitat,...
La singularitat de l'infant, les diferents necessitats, estils, ritmes, predileccions,...
Acollir el nen tal com és: sencer i sincer.
Provocar aventures pedagògiques.
Acompanyar d'una manera educativa.
Treballar en comunitat però no tots igual, no tots alhora.
Quan el nen està actiu es singularitza.
Sensibilitat, imaginació, documentació, treball en equip,...

La reflexió, repensar i oblidar, compartir i observar, escriure i esborrar ens fa més humans, més propers.


Jornada a Blanquerna:


http://fpcee.blanquerna.url.edu/comunicacio/15-16/links/jornadaEdInfantil.pdf

Escola Epiquèia



dijous, 4 de febrer de 2016

Lluna, lluneta

Un d'aquests matins m'he llevat i la lluna encara hi era, allà a dalt del cel, rodona, blanca, quieta,... a punt de marxar per deixar passar el sol. Li he fet una foto i he trobat una cançó tendra i bonica com ella.

diumenge, 31 de gener de 2016

Construim




Construir: manipular, pensar, gaudir, crear, recrear, organitzar, encaixar, preparar, caure, creixer, provar i tornar a provar, ...

diumenge, 27 de desembre de 2015

Fem suc de taronja...




http://www.palmacentro.com/blog/2012/06/01/fira-i-jornades-de-la-taronja-soller/
Sovint faig el repàs de diferents aspectes de la meva tasca a l'escola i compto i recompto els moments difícils amb els nens i nenes, els companys amb els que no m'hi entenc, l'administració que m'aclapara, els pares que no m'escolten...

No cal dir que dia a dia els somriures dels nens i les nenes quan et veuen, les abraçades espontànies, fortes i sinceres, et fan sentir útil i feliç. Però avui vull compartir perquè, després de 27 cursos, hi ha moments màgics que fan que encara segueixi creient en la bondat i la necessitat del que fem.

Fa uns dies vam parlar amb una companya de sorprendre als nostres alumnes i vaig pensar "ho has de fer". Intento sovint motivar els meus alumnes amb jocs, materials nous,.. però ells saben que és més del mateix, més proper a les seves expectatives, més divertit però a la fi més del mateix. No te sentit continuar fent sempre les mateixes  coses dins i fora de l'aula.

http://www.palmacentro.com/blog/2012/06/01/fira-i-jornades-de-la-taronja-soller/
Aquella setmana vaig decidir que amb el grupet de segon faríem suc de taronja. Vaig planificar la feina: vaig comprar el que necessitàvem, vaig demanar el taller de cuina, vaig verificar els estris, vaig preveure el vocabulari que treballaríem, que escriuríem, que buscaríem, fotografies, faríem un resum per compartir amb els companys de la classe,...

Com cada dilluns al matí ens vam trobar al passadís, jo portava una bossa de taronges a la ma i em van preguntar: "que farem? que farem?...", "Penseu, penseu,..."

En arribar al taller de cuina vam posar les taronges damunt de la taula i vam començar a pensar, a parlar, a compartir experiències: " a mi no me gusta la naranja..." "podem tallar-les i menjar-les" "podemos hacer zumo"...

Finalment la sessió va avançant i quan gairebé teníem el suc fet un d'ells va confessar que mai no havia fet suc, i fins i tot que mai l'havia provat! Aleshores  dos companys més també van dir que ells no pensaven ni provar-lo. Cadascú tenia davant el seu got amb dos dits de suc i al final tots se'l van beure. Primer uns, que després van animar als altres, i fins i tot algú li va oferir al més reticent que s'hi poses sucre,...

La sessió va sortir rodona: els havia sorprès, havien fet quelcom nou per ells, havien provat alguna cosa que no coneixien i havien fet una cosa que els seus companys no podien  ni imaginar!

El millor però va venir l'endemà, tots contents em van venir a trobar i em van dir amb tu fem coses diferents que ells no saben (i per tant, volien dir amb la seva expressió radiant a la cara, nosaltres els podem explicar alguna cosa que ells no coneixen, per un cop sabem més que ells). Seguretat, autoestima, felicitat, satisfacció,...

I encara més, alguns d'ells em van dir que a la tarda quan van arribar a casa havien fet suc de taronja amb la família.

A la sortida de l'escola un dels nens que és rus es va acostar amb la seva mare i em va dir amb el seu mig castellà-català amb accent rus: "Ahir vam fer suc de tarronja" i la mare va repetir amb un somriure: "si, si, t-a-r-r-o-n-j-a".


Amb una cosa tan senzilla havíem aconseguit traspassar les parets de l'escola i que ells fossin els protagonistes!