dimarts, 24 de gener del 2012

Llegir

Llegir és una d'aquelles coses que cadascú viu d'una manera diferent. Jo recordo llegir des de molt petita, la meva mare em llegia contes i més tard jo vaig començar a llegir. Llegia de tot: contes, los Cinco, Tintín, Torres de Mayorly, Mortadelo i Filemón, Lily,...A casa també hi havia de tot, des de l’Odissea fins a novel•les roses, revistes, còmics,... Amb el temps els estius es van omplir de Zane Grey i novel•les molt roses, Agatha Chistie i la col•lecció de “La cua de palla”, Èxode i al Este del Eden. A l’escola els clàssics, Pío Baroja, Valle-Inclán, Camilo José Cela i escriptors catalans, el Mecanoscrit del segon origen, Ramona Adéu o Mirall trencat, algunes pel•lícules també hem van portar a alguna historia com Matar a un ruiseñor.

En aquella època la lectura era compulsiva, tenia tot el temps del mon, asseguda hores al sofà podia començar i acabar una novel•la d'una sola atacada en una tarda. No hi havia res més important que aquella historia fantàstica en aquell mon imaginari que explicaven les pagines d'aquell llibre. Començar per la primera pàgina fins a l'última, ja podia caure el sostre!.

Llegir per estudiar, per aprendre, per gaudir, per viatjar, per conèixer, per evadir-se,...

Més tard ja no hi havia tant de temps, treballar, sortir, entrar i la llegir va quedar en un segon pla. De tant en tant una novel•la, un assaig sobre educació o algun llibre que hem passaven les amigues. Ja no tenia tot el temps del mon. La lectura era més selectiva, o m'agradava molt el que llegia o no m’agradava gens i abandonava sense pietat aquella historia encara que no hagués passat de la primera pàgina, que me l'haguessin recomanat molt o que fos una novel•la de culte. Hi havia escriptors amb sort i vaig llegir algunes novel•les de Noah Gordon o de Quim Monzó, El nom de la Rosa o El pequeño colegial, d'altres, com Terenci Moix o El pèndol de Foucault, van quedar al calaix per sempre.

Tenir parella, una casa i fills, i la feina, va acabar amb el meu temps per llegir. Un gran parèntesi que té poc sentit pels lector empedreïts que sempre tenen un moment per llegir. Envejava els que llegien a metro o a l'autobús, els que llegien a la consulta dels metges o abans d'anar a dormir. Jo no podia, el meu cap era ple d'altres coses que no hem deixaven submergir-me en la lectura com a mi m’agrada i si no podia ser així no ho volia de cap altre manera. Pocs llibres van aconseguir burlar aquesta situació, havien de ser curts, divertits i punyents, res que m’obligués a pensar o que requerís massa temps, tan sols algun estiu recuperava dos o tres dies per llegir i llegir.

Amb els anys, el temps i l'espai et va retornant i també les velles costums, encara que ja no és el mateix. Vaig començar amb El pijama de ratlles, me’l van regalar un estiu, desprès dels primers capítols no podia esperar al final i me'l vaig llegir. Llavors vaig poder continuar fins el final. Si, havia recuperat la impaciència i hem tornava a enganxar a una historia, un vell costum de quan llegia novel•les roses, primer volia saber si acabava bé, es a dir si la noia es queda amb el noi sinó perquè llegir-la! En aquest cas el final es preveia tant dolent que necessitava tenir-ne la certesa per poder continuar la lectura. Em va passar el mateix amb Maldito karma, era tant hilarant tot plegat que el primer dia ja hem vaig llegir el final. El vaig abandonar en un calaix però aquest nadal l'he llegit i m'ho he passat molt bé.

Somric quan el meu fill llegeix llibres a pes: “mama, aquest té 500 pàgines” i fins i tot compte les que llegeix cada dia perquè el llibre li duri més, somric quan l'altre deixa llibres de 75 pàgines a mitges perquè no se'ls pot acabar, que diferents un de l'altre. Agraeixo la coincidència amb la noia de la recepció del metge quan diu que hi ha autors, en alguns coincidim, que no pot acabar o que un dels llibres de l'Albert Espinosa, Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, li ha sobtat i encantat com a mi.

I de sobte, com sempre, quan algun tema et ronda pel cap sorgeix algun comentari o alguna noticia que el reforça, i em trobo amb un article del Periódico que parla d’una mestre, Àngels Prats, que no pot llegir. Que difícil ha de ser aprendre a viure sense poder llegir!

Les il•lustracions son de Matilde Portalés, fa uns dibuixos genials.

La millor versió de tú

A vegades llegeixes textos que et diuen coses que  ressonen  dins teu i els guardes. Al llarg de la vida els retrobes i prenen més sentit en...