dimarts, 29 de juliol de 2014

Stand by!

Si, ja fa un parell de mesos que els meus blogs estan en STAND BY. Suposo que vol dir  a l'espera de continuar trobant-li sentit a allò que hi escric. No ha sorgit una idea massa interessant o una necessitat de compartir quelcom. La intenció era publicar un article per més , i si en tenia ganes més, haver-me d'esforçar per fer-ho no era el plan, ni sentir que si no ho faig  estic faltant a algun compromís amb mi mateixa.

Per tant de moment poso el blog en mode STAND BY,  i així m'allibero dels meus compromisos amb mi mateixa. D'això es tractava quan vaig començar:

"Un lloc per compartir pensaments de tots colors: sobre l'escola i l'educació. Pensant com a dona, com a mare i com a mestre. Sentint les emocions de tots colors que el fluir de la vida ens porta."

I si el fluir em porta a parar, a reflexionar sense haver d'escriure i si potser es un moment vital en el que no necessito mostrar-me?. De moment és un STAND BY  i no un punt i final, però mai se sap, tot dona moltes voltes i potser ens tornem a trobar aquí aviat o no! 

diumenge, 4 de maig de 2014

Colors de primavera...

Sense massa temps per pensar i sense masses ganes d'escriure. Avui he sortit amb la camara i he decidit omplir els meus ulls dels colors de la primavera i la veritat és que aquest passeig a soles amb la camera ha estat tot un plaer.

Els ocells, les papapallones, les abelles i les flors, un paissatge magnífic, un plaer: els verds, grocs, blaus,...son tan intensos que arriben fins ben endins i no vols que mai s'acabin...








dilluns, 14 d’abril de 2014

La millor teràpia...

Una de les millors teràpies es poder riure's d'un mateix. Posar al limit la nostra capacitat de veure amb humor la vida segur que ens ajuda.

dissabte, 22 de febrer de 2014

Jane Eyre

Jane Eyre és una de les novel·les romàntiques que més cops dec haver llegit. Estava a casa, entre molts altres llibres i va ser lectura d'uns quants estius. Desprès vaig afegir Cims borrascosos, Orgull i perjudicis, Seny i sentiment i Emma,... Les germanes Brontë i Jane Austen es van convertir en les meves autores romàntiques de capçalera.

Per un costat em cridaven l'atenció aquestes escriptores. En l'època en que van viure la dona no era més que un objecte necessari dins la vida dels homes, útil per tirar la família endavant, tenir cura dels fills, treballar o formar part de la decoració de la casa segons la classe social de la que formaven part. Tot i les dificultats elles van escriure i fins i tot van tenir èxit. Parlaven amb valentia de la situació de la dona i les seves protagonistes eren senzilles però fortes i lluitadores, fidels a les seves idees. Envoltades de tots els condicionants socials del moment i per tant també sotmeses als convencionalismes.

Jane Eyre té un passat difícil i trist. Ella és jove i ha patit molt però encara té ganes de viure, és prou forta i prou ingènua per enamorar-se del senyor Rochester.  Un personatge que em tenia el cor robat, un home més gran que ella, també fort i atractiu, turmentat i cansat de viure, perdut en la seva pena i en la seva disbauxa. Fosc i complex, tot al contrari d'ella. Però a la vegada també està buscant una oportunitat de ser feliç.

La seva relació, els diàlegs i l'ambient obscur, ple de secrets, en un gran palau al mig del camp, lluny de tot, i amb un temps núvol i plujós, no em deixava aixecar els ulls de les planes del llibre.

Els records d'aquest llibre han tornat aquests dies que he retrobat la història veient la pel·lícula que feien per la televisió, com que ara tot ho repeteixen molts cops, he pogut veure-la dos cops en deu dies! Buscant informació per Internet hi ha moltes versions i, com que ja vaig néixer amb la tele a casa, segur que en dec haver vist unes quantes, tot i que algunes ni les recordo. Una de les que té més bones critiques és la dirigida per Robert Stevenson i produida per William Goetz, els protagonistes son Orson Welles i Joan Fontaine, un clàssic.

Però jo ara prefereixo la versió de Jane Eyre del 2011 és la sisena versió, dirigida per Cary Fukunaga i està protagonitzada per Mia Wasikowska i Michael Fassbender.


dilluns, 10 de febrer de 2014

Mandrejant amb les sabatilles d'estar per casa posades...

Mandrejant,...Gaire bé he passat el gener i començo el febrer mandrejant. Anar fent sense pressa, ocupada amb coses sovint intranscendents, poca cosa: rentar, endreçar, cuinar, planxar, anar al gimnàs, treballar, estar amb la família, veure la tele, parlar amb els companys, veure algun amic, escoltar la radio,... Cal un temps per endreçar-te tu mateix i, avui ho parlàvem amb una amiga, no es fàcil.

Sovint et passen tot de coses que no ets capaç d'endreçar i vas fent una pila molt gran d'emocions, sentiments, imatges, frases, amors i desamors, cançons, llibres, sopars, amics, berenars, discussions, somriures, visites al metge,...

Arriba un moment que la pila comença a trontollar, tot el seu contingut envaeix el teu espai vital i et sents ofegat i desorientat. Cal parar i escoltar-te, posar ordre tu sol a tot allò que et passa per poder continuar. No per "estar bé", no se que vol dir "estar bé". Sempre hi ha estones que estàs bé i d'altres que no, coses que acabes i d'altres que no, i n'engegues alguna més que no saps com anirà. No hi ha un moment en que tot estigui bé, sempre hi ha una mica de tot.

També hi ha noticies tristes, que sacsegen aquest petit mon personal, la mort de la periodista Tatiana Sisquella que sovint m'acompanyava els dissabtes i diumenges quan feia el programa El Suplement a Catalunya Radio, mentre plegava roba, planxava o cuinava. Els periodistes de radio acaben formant part del teva vida d'una manera molt més propera que els d'altres mitjans perquè amb ells pots compartir el més quotidià, ells estan amb tu mentre vas fent. Una noticia trista, una noia jove, una malaltia coneguda, un any difícil el 2007, una lluita compartida i un nus a la gola que no acaba de marxar.

Rellegir alguns articles dels que publicava al diari ARA és un petit homenatge a la seva feina i a la seva lluita, un dels que més m'agraden comença així:

Als meus amics

L'amic que sempre t'arrenca un somriure amb alguna anècdota mig real mig inventada. L'amiga que et truca només per saber com vas i no vol parlar de res en concret, però et té al telèfon 20 minuts. La que no truca mai, però saps que hi pensa. L'amic amb qui tens converses transcendentals, d'aquelles que només es poden tenir en la penombra, i l'amiga amb qui parles del dia a dia, de les revistes del cor i dels plans del cap de setmana. Les amigues d'anar a sopar cada tres mesos i que et fan pensar que ets una mica la protagonista de Sexo en Nueva York i les que van amb tu al gimnàs i et recorden que "ni sexo ni Nueva York ". (...)