dilluns, 31 de desembre de 2012

Un nou any!

Aquestes festes són clarament un moment iniciàtic: des del punt de vista religiós recorda un  naixement, l'inici d'una nova vida, d'una nova religió. Un nou any comença ple de bons desitjos,  anhels i propòsits.

Pels infants també es un moment iniciàtic, desprès de viure  el nadal com un moment ple de màgia  arriba el moment de descobrir que tot es una gran il·lusió, entrem en el mon dels adults i descobrim que la màgia cal cultivar-la perquè per si mateixa no existeix, una mica com l'amor.

I ens dol veure l'expressió de la seva cara davant el pare o la mare amb el regal del tió sota el braç que no ha tingut temps d'amagar i la gran pregunta: I els reis?, i el Pare Noel? i el Tió? i ...el "ratolí Perez" també? I nosaltres amb els ulls lluents li diem que si amb el cap i li donem un petó de benvinguda al mon dels grans. Intentem consolar la seva decepció i la nostra, ell per haver estat enganyat pels que més estima, i nosaltres per no haver-lo pogut  retenir més temps innocent, també l'intentem convencer que ara serà millor perquè s'ha fet gran i podrà participar amb nosaltres fent màgia.

Començar alguna cosa nova es sempre un moment crític, però engrescador i enriquidor per això us desitjo:

Bon any nou, ple de moments iniciàtics per tots!

Aquest article el vaig preparar ahir al matí i avui volia afegir una foto més engrescadora, però en el repàs de l'any masses flames s'han apagat, ara toca encendre'n una per recordar-los i dessitjar-nos un bon any!


diumenge, 30 de desembre de 2012

Francesco Tonucci

Aquest hauria de ser l'article del novembre però aquest curs tot va una mica endarrerit, no només per les retallades, també per tot plegat.

No volia però deixar passar la necessitat de compartir les idees de Francesco Tonucci. Fa molts anys, des de la dècada dels seixanta, que intenta explicar-les i posar-les en pràctica. Els seus llibres i els seus dibuixos són imprescindibles per entendre moltes de les dificultats que es troba el mon de l'educació en aquests moments. El que més m'agrada es com des de la seva visió de pensador i psicopedagog es capaç d'analitza l'escola des del punt de vista del nen.

He aprofitat aquests dies per llegir algun article i escoltar una conferencia que he trobat a YouTube, i també, recordar alguns dibuixos, val la pena escoltar-lo i llegir entre línies:

http://www.eldiario.es/diarieducacio/francesco_tonucci-entrevista_6_67253290.html

Durant un temps aquesta es una aposta que vam fer i que no hem estat capaços de fer creixa dins l'educació. Quan vaig començar pensava que aniríem cap aquí, el nen com a centre del seu desenvolupament, els seus interessos i les seves necessitats. Darrerament hem tornat a prioritzar programacions fetes per adults, continguts llunyans i avaluacions per cobrir necessitat de la societat que delega en l'escola tot el que li pertoca però no es capaç de transmetre. Ara la Màxima preocupació es: quan aprenen a llegir i si ho fan millor o pitjor que abans. Cada  cop fem àlbums més i més gruixuts però....tenim un munt de continguts curriculars, fins i tot els procediments i els valors són curriculars però....acumulem un munt de fracàs escolar i pensem que es el fracàs dels nens o dels nois, jo crec que es el fracàs del sistema rígid i encontillat i d'uns mestres rígids i encotillats.

El que més em costa de pair es el menys preu a  les situacions més lliures d'aprenentatge i a les  més creatives: els tallers, els racons, la música, la psicomotricitat, les converses, el fang, els llenguatges artístics, que es converteixen en pur tràmit per acabar fent el realment important (per alguns):la lecto-escriptura.

Com podem substituir un treball de fang lliure diferent i creatiu, fet per cadascú, producte d'unes sensacions i sentiments, per un retallable fotocopiat?

Com podem renunciar ni a un sol taller amb l'excusa que es una situació més lúdica que no pas d'aprenentatge curricular, perquè em pregunto, seure dos hores a llegir i escriure li faran més profit que estar una tarda fent escola, formant part d'un grup, esforçant-se per alguna cosa, al jardí o a l'hort o creant una maqueta o rentant la roba de les nines o col·laborant amb la revista de l'escola o explicant un conte als més petits?

A vegades penso que no tots els mestres compartim  de veritat aquesta filosofia, amb la boca petita tots, però en el fons no volem canviar res que ens faci sortir del grup, la classe i la rutina que coneixem i ens dona seguretat (i parlo en plural perque jo també hi soc). Per això he gaudit tant veient els dibuixos de Tonucci, i escoltant-lo, m'ha agradat escoltar algunes idees que de vegades intueixes però que ell es capaç d'expressar amb tanta senzillesa i claredat.

L'ensenyament sovint es debat entre el passat i el més passat, enlloc d'evolucionar cap endavant, que en farem de l'obsessió pel currículum?







dilluns, 24 de desembre de 2012

Bon Nadal!



Un missatge ple de bons desitjos per aquestes festes i pel proper any 2013. Un petó molt fort i de regal una cançó:

CAMINS


Camins, que ara s'esvaeixen 

Camins que hem de fer sols 
Camins vora les estrelles 
Camins que ara no hi son 
Van deixar-ho tot el cor encès pel món 
Per les parets de la mort sobre la pell 
Eren 2 ocells de foc sembrant tempestes 
Ara som 2 fills del Sol en aquest desert 
Mai no es massa tard per tornar a començar, 
per sortir a buscar el teu tresor 
Camins, somnis i promeses 
Camins que ja son nous 
No es senzill saber cap on has de marxar, 
pren la direcció del teu cor 
Mai no es massa tard per tornar a començar, 
per sortir a buscar el teu tresor 
Camins que ara s'esvaeixen 
Camins que has de fer sol 
Camins vora les estrelles 
Camins que ja son nous

Sopa de cabra


Silvia Tubau

diumenge, 28 d’octubre de 2012

UFF, UFFF, UFFFFF,....

Aquesta setmana pensava un títol per començar a escriure algun article pel blog i la veritat es que només podia pensar: Ufff.... quin començament de curs. Avui li explicava els nostres neguits a una amiga que també és mestre i m'ha recomenat aquest article.

Interessant per pensar, que estem fent amb l'escola? Tots: mestres, pares, administració, ... Volem continuar pensant que l'escola és com una bombolla aïllada de la realitat a on no hi passa res de res i tot continua igual? Algú creu realment, amb la que esta caient, que tot pot continuar com sempre dins de l'escola? Com a mestres encara pensem que dins de l'aula no passa res i que podem amb tot perquè tenim vocació? Vocació de que, de màrtirs? Sovint ens cauen per tot arreu, l'administarció ens colla, els pares s'esveren, la societat ens fa responsables de moltes coses,...

 Diari ara
Suplement Criatures
27-10.2012

Potser ens cal explicar-nos més, sortir i parlar en lloc de continuar dins de la nostra pròpia bombolla!

diumenge, 30 de setembre de 2012

Petits moments per recordar...

L'estiu s'ha acabat i també el mes de setembre, el temps passa ràpid, cad cop més (ja m'ho deien les meves avies i jo no m'ho creia). Però encara queden records que m'agrada compartir, petits moments d'un estiu especial: matins plens de sol, passejades pel camp, petites finestres que amaguen grans histories, detalls de façanes plenes d'enginy, capvespres lluents, festes i gresques,...calor,...,amor,...









dimecres, 11 de juliol de 2012

Somnis...

Somiar avui és molt difícil però potser és de les poques coses que són gratis. Un trist començament per una reflexió sobre els somnis. Ens costa somiar i em fan patir els joves perquè no se com es pot transmetre il·lusió pel futur arrossegant pessimisme i tristesa. Ara, amb els temps de crisi, sovint la paraula gratis ens fa moure,es igual el que sigui un berenar ple de calories i greixos o un regal inservible, ... Jo continuo preferint els somnis de la gent que te les coses clares, si més no en la seva manera de viure la vida. Somien i lluiten pel seu somni. Poc a poc s'hi acosten sense preses, amb tranquil·litat, constància i esforç.

A mi em costa somiar, soc massa pràctica i la vida encara me n'ha fet més de pràctica. Es cert que sovint tens il·lusions i fins i tot algunes les arribes a poder realitzar, però no soc gaire perseverant ni tampoc m'ho treballo massa. Però admiro molt la gent que te somnis, que hi creu fermament en ells i que lluitant molt per aconseguir-los amb paciència ho aconsegueixen.  Et fan viure els seus somnis i compartir la seva il·lusió i et sents feliç de renunciar al teu per ajudar a aconseguir el seu. Estar junts en alguna cosa et fa sentir part de la persona  que estimes. Gràcies Rafa!

diumenge, 3 de juny de 2012

Premis liebster blog...

Com podeu veure, amb el "subidon" del premi m'he permès un nou "look" i he canviat l'aparença una mica "retro" anys seixanta per aquesta més "kitsch". Tan és, els colors sempre hi son, cridaners o suaus ens fan conèixer el mon, gaudir-lo amb plenitud i estimar-lo, ens fan viure experiències a partir dels sentits que desperten moments inolvidables.

Però ja n'hi ha prou de tant donar voltes, toca premiar cinc blogs favorits per correspondre com cal al amable gest d'estació de servei.  He decidit no donar-li masses voltes i fer allò que el cor et demana sense fer passar tota la informació pel cevell, això sempre alenteix el procés i no garantitza millors resultats.La primera impressió acostuma a ser la bona, encara que no serveixi per prendre decisions, estableix un feeling (avui em venen al cap moltes paraules que fem servir a la nostra parla informal "entre comillas" i que pertanyen a d'altres llengües, això també deu ser per la globalització!) especial que ho fa tot més senzill.

Ja  hi som, un altre cop donant voltes, anem als premis (es per donar-li una mica d'emoció):

El primer premi es per Petons amb gust un blog de cuina força personal que recull alguna cosa més que receptes i pertany a la persona que em va acostar al mon dels blogs fins caure-hi de quatre potes.

Un altre es per un blog de fotografia que va ser dels primers que vaig conèixer, precisament buscant fotografies de colors pel fotolog, abans que el substituíssim pel facebook, i m'hi vaig quedar enganxada: Montse, una mica de tot.

Amb aquest hem salto una de les bases però per poc, té algun seguidor de més, es diu procoleccionismo, hi podeu trobar tot tipus de col·leccions fins i tot de les més estranyes.  

El següent està dedicat a l'ensenyament i es diu Des de l'escola, es de l'autor del llibre "L'educació lenta", Joan Domènech, ara en època de crisi en que l'educació rep mals tractes molt sovint, la seva mirada serena i sovint esperançada és encoratjadora.

I per acabar hem costa triar entre tot un seguit de blogs que visito sovint o de tant en tant per trobar noves idees, cançons, treballs,... però finalment serà per... Jugar i jugar, educació, joc, estètica, lectures,...

Les bases són:
1.- copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho ha atorgat.
2.- nomenar als teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.
3.- demanar i esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blocs.




dijous, 31 de maig de 2012

UN MES DELIRANT

Aquest ha estat un mes delirant, no hem parat ni un moment, tant a la feina com a casa. Un seguit d'aconteixements anaven passant al meu voltant i no podia fer res més que anar fent. Jo que, crec, soc constant però lenta no tenia temps d'aturar-me a pensar i si vols escriure alguna cosa primer has de tenir temps per reposar, per recordar, per pair el que vols comunicar i per escriure alguna cosa decent. Per tant avui, últim dia del mes i a les 22:46 de la nit aquest article improvitzat es publicara de qualsevol manera, potser sense revisar i la seva lectura també serà com un delirí.


Aquesta paraula ja fa un parell de dies que em volta pel cap i per fi avui desprès de la conversa del dinar li he trobat tot el sentit, aquest ha estat un mes delirant. Colònies, la festa de l'escola, l'article per la revista de l'escola, la primavera (la sang altera), la constatació que el meu fill petit ja és adolescent, o pre..., les sortides de cap de setmana (el maig i el juny tothom té una necessitat imperiosa de quedar i sortir, mentre jo continuo tenint la mateixa necessitat imperiosa de parar i reposar, si potser i em deixen al sofà), la casa,...


Tot plegat ja ho dit delirant, com una pel·lícula dels Monty Python. De les seves pel·lícules la meva predilecte és La vida de Brien. La vaig redescobrir per nadal, la vaig veure amb els meus fills i vam riure junts, un plaer adonar-te'n que les coses que realment son especials ho son per totes les generacions i que compartim un sentit de l'humor similar, no igual perquè ells gaudeixen amb algunes coses que a mi se'm fan difícils de digerir.


La cançó del final de la pel·licula es la meva música d'avís de missatge:
 
Avui dinant comentàvem un article del diari Ara sobre Guardiola i la vida de Brien i, de sobte, tot ha començat a tenir més sentit i he pensat que amb caràcter d'ugència calia escriure l'article del més encara que fos delirant.

Quan he obert el blog, he visitat com sempre els blogs amics, una repassada ràpida per veure si ha canviat alguna cosa, sense aprofundir massa perquè no hi ha temps, i quina sorpresa quan m'he trobat amb un premi!

És aquest: 

 http://3.bp.blogspot.com/-k2Xz79BC1L0/T8Oaf8AGMwI/AAAAAAAAFRE/L4OUrz3bjAM/s1600/liebster+award.jpg

MOLTES GRÀCIES JORDI per fer confiança a aquest jove projecte que sovint compartim en les estones del menjador.

MOLTES GRÀCIES JORDI per fer que aquest article arribes a temps per no tancar el mes en blanc.

Ara tinc una tasca molt delicada que es donar aquest premi a cinc blogs més. Em comprometo ha dedicar un temps a pensar entre informe i informe i reunió de pares aquest cap de setmana per preparar la meva llista i acabar de complir amb els requisits del premi.

GRÀCIES JORDI i A TOTS, si és que hi ha algú més a part de la meva mare i del Jordi que llegiu aquesta pàgina! i perdoneu si repeteixo la paraula delirant masses cops, quant no tens temps de repassar ja se sap tot cola...

(Una referència al significat del premi que m'ha semblat interessant:
http://lacuevadellobo.blogspot.com.es/2012/05/premio-liebster-blog.html)

diumenge, 8 d’abril de 2012

I LA HISTORIA ES TORNA A REPETIR...

Cal completar la historia del famós llibre que vaig trobar al Mercat de Sant Antoni. Aquests dies, quan la mare donava un cop d'ull al blog, em va explicar que també ella anava al mercat amb els seus pares i que un dia, quan ella  tenia quinze o setze anys, van trobar un llibre que la meva avia havia llegit abans de la guerra, si es clar era "Paddy lo mejor a falta de un chico". L'avia li va  recomanar i el van comprar! Aquest es el pobre llibre que va patir  la pèrdua de l'últim full. Casualitats?...

diumenge, 18 de març de 2012

Records...

El passat sol ser un misteri que tots volem descobrir: busquem, esbrinem, intuïm, imaginem,... cadascú té formes diferents d'acostar-se al passat. Els historiadors col•leccionen fets i busquen teories per explicar-los, els antiquaris col•leccionen objectes per preservar-los del pas de temps, els cineastes reprodueixen històries del passat i recreen moments de la història,...
 
Sovint, el passat ens pot ser tan i tan atraient, que tot idealitzant-lo, preferiríem haver viscut en aquella època admirada abans que en la nostra actual. Hi ha moments de la historia que per diferents motius em fascinen (masses pel•lícules segurament...): l’antic Egipte amb Cleopatra, les festes de Lluis XlV, l’oest americà, ....

A mi m'agrada acostar-me al passat passejant pel Mercat de Sant Antoni els diumenges, les paradetes plenes de llibres, discs i pòsters amb olor a vell em recorden les passejades dels diumenges amb els pares. Jo llavors no arribava gairebé a veure res, les taules eren massa altes per mi i la gent em barrava la vista, però recordo el sobres de cromos de les col•leccions de moda, els cromos de picar amb cares antigues plenes de flors que desprès de jugar amb la meva germana guardava en una capseta petita de plàstic blava per sota i amb la tapa transparent, o els còmics de Mortadelo i Filemón que em compraven i em llegia només arribàvem a casa, els retallables de vestidets per nines de paper que portaven el meu nom o els calendaris de cartera amb flors, cotxes, l’horòscop o l’escut del Barça, que encara conservo. La passejada s'acabava a “Els Tres Toms” a la cantonada de la Ronda Sant Antoni i la Ronda Sant Pau, tot menjant unes tapes d’olives i xampinyons, i prenent una Coca-Cola!

Ara he descobert que al meu fill petit també li agrada anar-hi, mirem videojocs i cartes de màgic, de paradetes de cromos només en queden dos o tres i no podem donar la volta al mercat perquè encara esta en obres, però l'olor a llibre vell encara la pots sentir, ells llibres amuntegats esperen que algú els aixequi per trobar just un títol que portes anys buscant i que per fi has trobat!

Sí, això passa. Un dels llibres que més m'agradava era "Paddy, lo mejor a falta de un chico", una novel•leta rosa anglesa dels anys trenta que tenia la meva mare per casa i que he descobert mirant per Internet que també en van fer una pel•lícula en blanc i negre. Aquesta pobre les havia passat de tots colors, fins i tot havia perdut l'últim full (la llegenda familiar diu que potser la meva germana o jo en la nostre tendre infància havíem acabat estripant-la). Ja us podeu imaginar quin disgust quan arribes al final d'una novel•leta rosa i no pots llegir com acaba, si es clar el noi es queda amb la noia, però... Per molt que la meva mare me l'expliques no era el mateix. Un diumenge passejant pel mercat la meva parella i jo, que tot just començàvem a sortir, ens vam aturar davant d'unes piles de llibres força antics, mentre ell mirava manuals de mecànica, jo vaig començar a fullejar uns vells quaderns de novel•les romàntiques amb uns dibuixos molt típics de l'època que em van cridar l’atenció, podeu imaginar que vaig trobar a sota del tercer! Sí: "Paddy, lo mejor a falta de un chico". Primer vaig fer un crit: Mira!!! Desprès vaig buscar frenèticament si tenia l’últim full, a la fi m'havia fet a la idea que aquella novel•la no tenia final i quan vaig descobrir que sí, que tenia l’últim full i podia llegir el final, no sabia si fer-ho en aquell mateix moment o esperar a arribar a casa i començar des del començament. Evidentment vaig comprar el llibre i el vaig guardar en un lloc ben segur!

Vaig pensar en el passat veient l’ultima pel•lícula de Woody Allen, recordant converses de gent gran que diuen que abans tot era millor. No totes les seves cintes m’agraden sovint les trobo massa histriòniques, però aquesta te moments que semblava un conte de fades i mi els contes de fades si que m’agraden. A Paris, la ciutat amb mil encants, a mitjanit tot es torna màgic. El protagonista encisat pels anys vint viu una aventura increïble. De totes maneres em quedo amb una de les frases del protagonista de la pel•lícula en el moment que la noia que viu en els seus estimats anys vint li confessa que a ella li agradaria més viure en el esbojarrat fi del segle anterior, i ell en un moment de lucidesa li diu, mes o menys, que si això fos així i visques en aquell moment enyoraria un altre temps passat i que el millor es gaudir del present! Tenir bons records del passat i consevar coses que ens hi lliguen es bonic, però sobretot visca el present!

dissabte, 25 de febrer de 2012

Adolescència

Ara ho entenc tot!

Más vídeos en Antena3

LA NOSTRA MOTXILLA...

Sovint els adults parlem d'una motxilla imaginaria que portem a l'esquena carregada de moltes coses: sentiments, experiències, records, sensacions, il·lusions,... En aquesta part d'un article de la revista infància explica molt bé que es la motxilla que cadascú porta a l'esquena, només en una curta estona de camí entre casa i l'escola i ja la tenim plena de coses (Cliqueu damunt de l'article per poder llegir-lo, la foto ha quedat molt petita):
Us imagineu com deuen anar algunes motxilles de plenes! Quan arribem a l'escola ja hem viscut tot això, tan ells com nosaltres! Tan de bo ho sabéssim aprofitar! Jo intento fer endreça sovint de la meva motxilla, cal aprofitar i guardar totes les coses bones i deixar espai per les noves. Com que el camí no s'atura, necessitem espai per continuar vivint.

dimarts, 24 de gener de 2012

Llegir

Llegir és una d'aquelles coses que cadascú viu d'una manera diferent. Jo recordo llegir des de molt petita, la meva mare em llegia contes i més tard jo vaig començar a llegir. Llegia de tot: contes, los Cinco, Tintín, Torres de Mayorly, Mortadelo i Filemón, Lily,...A casa també hi havia de tot, des de l’Odissea fins a novel•les roses, revistes, còmics,... Amb el temps els estius es van omplir de Zane Grey i novel•les molt roses, Agatha Chistie i la col•lecció de “La cua de palla”, Èxode i al Este del Eden. A l’escola els clàssics, Pío Baroja, Valle-Inclán, Camilo José Cela i escriptors catalans, el Mecanoscrit del segon origen, Ramona Adéu o Mirall trencat, algunes pel•lícules també hem van portar a alguna historia com Matar a un ruiseñor.

En aquella època la lectura era compulsiva, tenia tot el temps del mon, asseguda hores al sofà podia començar i acabar una novel•la d'una sola atacada en una tarda. No hi havia res més important que aquella historia fantàstica en aquell mon imaginari que explicaven les pagines d'aquell llibre. Començar per la primera pàgina fins a l'última, ja podia caure el sostre!.

Llegir per estudiar, per aprendre, per gaudir, per viatjar, per conèixer, per evadir-se,...

Més tard ja no hi havia tant de temps, treballar, sortir, entrar i la llegir va quedar en un segon pla. De tant en tant una novel•la, un assaig sobre educació o algun llibre que hem passaven les amigues. Ja no tenia tot el temps del mon. La lectura era més selectiva, o m'agradava molt el que llegia o no m’agradava gens i abandonava sense pietat aquella historia encara que no hagués passat de la primera pàgina, que me l'haguessin recomanat molt o que fos una novel•la de culte. Hi havia escriptors amb sort i vaig llegir algunes novel•les de Noah Gordon o de Quim Monzó, El nom de la Rosa o El pequeño colegial, d'altres, com Terenci Moix o El pèndol de Foucault, van quedar al calaix per sempre.

Tenir parella, una casa i fills, i la feina, va acabar amb el meu temps per llegir. Un gran parèntesi que té poc sentit pels lector empedreïts que sempre tenen un moment per llegir. Envejava els que llegien a metro o a l'autobús, els que llegien a la consulta dels metges o abans d'anar a dormir. Jo no podia, el meu cap era ple d'altres coses que no hem deixaven submergir-me en la lectura com a mi m’agrada i si no podia ser així no ho volia de cap altre manera. Pocs llibres van aconseguir burlar aquesta situació, havien de ser curts, divertits i punyents, res que m’obligués a pensar o que requerís massa temps, tan sols algun estiu recuperava dos o tres dies per llegir i llegir.

Amb els anys, el temps i l'espai et va retornant i també les velles costums, encara que ja no és el mateix. Vaig començar amb El pijama de ratlles, me’l van regalar un estiu, desprès dels primers capítols no podia esperar al final i me'l vaig llegir. Llavors vaig poder continuar fins el final. Si, havia recuperat la impaciència i hem tornava a enganxar a una historia, un vell costum de quan llegia novel•les roses, primer volia saber si acabava bé, es a dir si la noia es queda amb el noi sinó perquè llegir-la! En aquest cas el final es preveia tant dolent que necessitava tenir-ne la certesa per poder continuar la lectura. Em va passar el mateix amb Maldito karma, era tant hilarant tot plegat que el primer dia ja hem vaig llegir el final. El vaig abandonar en un calaix però aquest nadal l'he llegit i m'ho he passat molt bé.

Somric quan el meu fill llegeix llibres a pes: “mama, aquest té 500 pàgines” i fins i tot compte les que llegeix cada dia perquè el llibre li duri més, somric quan l'altre deixa llibres de 75 pàgines a mitges perquè no se'ls pot acabar, que diferents un de l'altre. Agraeixo la coincidència amb la noia de la recepció del metge quan diu que hi ha autors, en alguns coincidim, que no pot acabar o que un dels llibres de l'Albert Espinosa, Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, li ha sobtat i encantat com a mi.

I de sobte, com sempre, quan algun tema et ronda pel cap sorgeix algun comentari o alguna noticia que el reforça, i em trobo amb un article del Periódico que parla d’una mestre, Àngels Prats, que no pot llegir. Que difícil ha de ser aprendre a viure sense poder llegir!

Les il•lustracions son de Matilde Portalés, fa uns dibuixos genials.