diumenge, 27 de desembre de 2015

Fem suc de taronja...




http://www.palmacentro.com/blog/2012/06/01/fira-i-jornades-de-la-taronja-soller/
Sovint faig el repàs de diferents aspectes de la meva tasca a l'escola i compto i recompto els moments difícils amb els nens i nenes, els companys amb els que no m'hi entenc, l'administració que m'aclapara, els pares que no m'escolten...

No cal dir que dia a dia els somriures dels nens i les nenes quan et veuen, les abraçades espontànies, fortes i sinceres, et fan sentir útil i feliç. Però avui vull compartir perquè, després de 27 cursos, hi ha moments màgics que fan que encara segueixi creient en la bondat i la necessitat del que fem.

Fa uns dies vam parlar amb una companya de sorprendre als nostres alumnes i vaig pensar "ho has de fer". Intento sovint motivar els meus alumnes amb jocs, materials nous,.. però ells saben que és més del mateix, més proper a les seves expectatives, més divertit però a la fi més del mateix. No te sentit continuar fent sempre les mateixes  coses dins i fora de l'aula.

http://www.palmacentro.com/blog/2012/06/01/fira-i-jornades-de-la-taronja-soller/
Aquella setmana vaig decidir que amb el grupet de segon faríem suc de taronja. Vaig planificar la feina: vaig comprar el que necessitàvem, vaig demanar el taller de cuina, vaig verificar els estris, vaig preveure el vocabulari que treballaríem, que escriuríem, que buscaríem, fotografies, faríem un resum per compartir amb els companys de la classe,...

Com cada dilluns al matí ens vam trobar al passadís, jo portava una bossa de taronges a la ma i em van preguntar: "que farem? que farem?...", "Penseu, penseu,..."

En arribar al taller de cuina vam posar les taronges damunt de la taula i vam començar a pensar, a parlar, a compartir experiències: " a mi no me gusta la naranja..." "podem tallar-les i menjar-les" "podemos hacer zumo"...

Finalment la sessió va avançant i quan gairebé teníem el suc fet un d'ells va confessar que mai no havia fet suc, i fins i tot que mai l'havia provat! Aleshores  dos companys més també van dir que ells no pensaven ni provar-lo. Cadascú tenia davant el seu got amb dos dits de suc i al final tots se'l van beure. Primer uns, que després van animar als altres, i fins i tot algú li va oferir al més reticent que s'hi poses sucre,...

La sessió va sortir rodona: els havia sorprès, havien fet quelcom nou per ells, havien provat alguna cosa que no coneixien i havien fet una cosa que els seus companys no podien  ni imaginar!

El millor però va venir l'endemà, tots contents em van venir a trobar i em van dir amb tu fem coses diferents que ells no saben (i per tant, volien dir amb la seva expressió radiant a la cara, nosaltres els podem explicar alguna cosa que ells no coneixen, per un cop sabem més que ells). Seguretat, autoestima, felicitat, satisfacció,...

I encara més, alguns d'ells em van dir que a la tarda quan van arribar a casa havien fet suc de taronja amb la família.

A la sortida de l'escola un dels nens que és rus es va acostar amb la seva mare i em va dir amb el seu mig castellà-català amb accent rus: "Ahir vam fer suc de tarronja" i la mare va repetir amb un somriure: "si, si, t-a-r-r-o-n-j-a".


Amb una cosa tan senzilla havíem aconseguit traspassar les parets de l'escola i que ells fossin els protagonistes!

diumenge, 10 de maig de 2015

Desig de xocolata...

Desig de xocolata és un llibre de la Care  Santos
que em va deixar el Jordi, podeu llegir el seu comentaria al seu blog: Estació de servei http://estaciodeservei.blogspot.com.es/2015/01/desig-de-xocolata.html

A mi la xocolata m'agrada molt i és un d'aquells vicis com la coca-cola, la cervesa o els xiclets que sempre vull deixar però que al final continuo menjant i bevent, petits moments, petits plaers...Millor si els pots compartir.

La lectura d'aquest llibre també ha estat un petit plaer per compartir. Quan comentàvem amb el Jordi coses sobre el llibre ell deia que tenia frases molt interessants que fins i tot calia rellegir. Jo ja en tenia dues de triades, sovint copio frases que m'agraden en paperets que sempre acabo perdent.

"A la vida les coses comencen perquè sí i acaben quan volen. I si no t'has preparat, doncs mira."

"Ja se sap: a la vida paguem cada elecció amb cinquanta renúncies, ja tindre temps de fer altres coses. Fins que no hagis après a no pensar en allò que has deixat pel camí no podràs dir que de debò saps viure."


Bona lectura!

dimecres, 29 d’abril de 2015

No vull....


La globalització ens ha portat moltes coses, una d’elles un munt d’informació de tot tipus i molta sobre desastres naturals, desgracies, accidents i d’altres patiments:

Accident aeri de Punta del Este, accident aeri de Vila Castelli, accident del Antonov An-26 a Síria de 2015, accident aeri de la Base Aèria dels Plans de 2015, vol 235 de TransÀsia Airways, vol 9525 de Germanwings, enverinament per cervesa a Moçambic, estampida del Carnaval d'Haití de 2015, explosió d'Hospital Matern de Cuajimalpa, naufragi del Aung Takon, naufragi del Dalni Vostok, naufragi a la Mediterrània del 19 abril 2015, atac al Museu Nacional del Bardo, atemptat contra Charlie Hebdo, atemptats de Copenhaguen de 2015, atemptats de Maiduguri de 2015, massacre de Baga de 2015, presa d'ostatges a Porte de Vincennes, temporada de tifons en el Pacífic de 2015, terratrèmol del Nepal 2015, cicló Pam, efectes del temporal del nord de Xile de 2015 a Atacama, erupció del volcà Calbuco de 2015, erupció del volcà Villarrica de 2015, incendi forestal de Valparaíso de 2015, incendis forestals a Chubut de 2015, tempesta tropical Mekkhala 2015, temporal del nord de Xile de 2015,........

Un noi mata un mestre amb una ballesta, una altra mort.

I comencen a aparèixer llaços, espelmes, fotografies impossibles de mirar... Arriba la por, la tristor, la desesperació,... S’hi aboquen comentaris, opinions, més por, dolor i sovint això porta més dolor. Empatitzar amb la gent que pateix si, però no vull i no puc carregar amb tot.

No vull i no puc compartir tots aquests dols. Cada dol es un procés íntim, llarg i feixuc que requereix molta energia i molta força.

El dolor, el patiment gratuït, les injustícies ... son una altre cosa, i això em remou la por i la indignació.

No vull i no puc fer veure allò que no és. Compartir un llaç negre com un justificant de recepció, o mireu que ha passat o això no hauria de passar, no m’ajuda i potser a algú li serveix, no se si més enllà de deixar algunes consciències tranquil·les.

Només tinc forces pels meus dols i els dols més propers, per fer-los el millor que pugui, per acompanyar els dols propers i compartir-los, per fer-los més lleugers i menys duradors. Potser soc massa egoista, però necessito anar poc a poc, del més petit al més gran i tinc un radi d'acció limitat, molt limitat.

La vida i la mort van juntes, formen part de la nostra existència a parts iguals i les vides i les morts per a mi son totes igual d’importants.


diumenge, 12 d’abril de 2015

Ara un article sobre nosaltres, les mestres i els mestres...

"Pedreira, M. (2004) Malalties professionals a l’ensenyament. Perspectiva escolar, 287, pp 76-79"

No us el copio sencer, però el podeu llegir en aquest blog, segurament trobareu algun dels símptomes que a vegades patim els mestres i les mestres:
http://blocs.umanresa.cat/educaciofub/2015/04/02/malalties-professionals-lensenyament/

LLegint aquest article m'hi he reconegut més del que m'agradaria:


"Jutjàlgia persistent

Tendència molt estesa a jutjar sempre i en tot lloc qualsevol aportació dels nens i nenes des del punt de vista més estrictament acadèmic.
S’identifica per una inclinació a fer la pregunta “ I de quin color és ?” davant qualsevol intent de comunicació d’un nen o nena de bressol, a embrutar els dibuixos genials dels alumnes amb valoracions escrites a parvulari i a omplir de vermell els redactats plens de sentiments dels alumnes de primària per a ressaltar les faltes d’ortografia.
Sol anar associada a insatisfacció, a dificultats per connectar amb els nens i nenes senzillament per plaer, a la realització obsessiva de proves amb finalitat classificatòria, a l’acumulació de gran nombre de graelles i registres i a la tendència recursiva a fer i emetre judicis per simular seguretat i deixar clar qui mana i qui sap el que és correcte.
"

Per sort podem fer cas a les conclusions i anar treballant dia a dia:

"L’únic remei amb què comptem els ensenyants a hores d’ara és la voluntat tossuda de fer el petit esforç diari de mantenir-se en forma, oberts a les innovacions, i amb ganes de provar, analitzar i compartir amb tarannà dialogant."





dimecres, 8 d’abril de 2015

De vacances, un article per compartir.

Aquests dies de vacances fas aquelles coses que sovint t'agradaria fer però no trobes el moment. Si pots, les fas amb calma i gaudeixes més de cada moment.

Ara hi ha tanta informació per tot arreu! Televisió, radio, internet,... Sempre immediatesa! El diari en paper comença a ser una cosa del passat, però com tot te el seu encant.

Entre setmana només miro algunes portades de diaris, això si tinc temps de parar  un moment davant d'un quiosc, barrejat amb revistes del cor o de cuina.

Els caps de setmana, quan vaig a casa dels meus pares fullejo el diari del dissabte, però m'aturo poc, una passada ràpida pels titulars, les pel·lícules de la nit o del diumenge i potser llegeixo algun article que em crida l'atenció.

Per vacances gaudeixo d'anar passant els fulls un a un, si cal tornar enrere i recuperar una paraula o una frase de l'últim article que acabo de llegir. Aturar-me a les cartes al director i llegir fins el final, fins i tot el nom de qui l'escriu. No saltar-me ni les planes dels anuncis i quan acabo tornar a començar per recordar el que he trobat més interessant o curiós, divertit, emocionant o colpidor.


Aquest cop un article que, tret del símil religiós, te una filosofia interessant sobre la vida i el dia a dia:



dilluns, 30 de març de 2015

Idees sobre educació ...


Aquest trimestre vaig assistir a dues de les tres converses: Referències per repensar l'educació: Aprendre amb sentit alCosmocaixa. El 29 de gener: Aprendre avui, un repte multidimensional Carles Parellada EnrichCarmina Bosch Grau i Maria Puig Rovira i el 5 de febrer: El concepte de competència i la personalització de l’aprenentatge Àngel Pérez Gómez i
Marta Utset Canal . Em vaig perdre la primera el 22 de gener: Sentit i significat. Poden coincidir? 

L'últim dia un dels coordinadors de les converses, el David Vilalta, va dir que el millor que podíem fer era marxar i oblidar tot el que havíem sentit, no intentar recordar i reproduir el que havíem vist sinó confiar que tota aquella experiència s'hauria convertit en un aprenentatge que hauríem integrat i que d'una manera o d'altre apareixeria en el nostre dia a dia.

Aquesta idea ja l’havíem compartit amb una mestre de l’escola que em va deixar dos llibres “Modelos de familias” i “Por qué los niños se mueven tanto? Ella em va dir: llegeix-los i desprès oblida’ls, formaran part de la teva nova manera de veure els nens i les famílies i de la teva manera d’acompanyar-los.

Aquesta és la clau de la formació dels mestres, escoltar, experimentar, viure intensament, llegir, mirar, observar, omplir-nos de sensacions i emocions per poder compartir.

D’aquestes converses he recollit frases, paraules, idees,...:  

La plasticitat del cervell és permanent.(Neurociència)
L’experiència condiciona el cervell i no al reves.
La rellevància de l’inconscient en l’aprenentatge.
La primacia de les emocions.
Si no hi ha emoció i interès no hi ha aprenentatge.
La pedagogia de l’esforç.
Calen contextos rics i crear xarxes d’intercanvi d’experiències dins de l’aula.
Les competències son un conjunt de sistemes de comprensió i d’acció, recursos i estratègies en la vida personal, social i professional.
Saber i voler, enginy i reflexió.
Coneixements, habilitats i actituds.
Cada curs es diferent únic, hi ha vivències diferents i el repetidor no repeteix.
Vida d’escola, historia d’aula. Narració.
Horari en blanc. Temps individual. Espais d’experiències.
Fer, pensar, comunicar.
Poder, voler, saber.
Dialogar.
Sentit i significat.
Interaccions.
Globalització.
Complexitat, autenticitat, compromís, esforç, motivació, autoregulació i reflexió, cultura, valors, documentació.
Menys quantitat i més profunditat.
Empremtes.
Modelatge i autonomia.
Aprenentatge entre iguals.
Moltes coses no es poden controlar dins de l’aula, però estan passant: confiança, incertesa, espai per a que passin.
Acceptació de cadascú com és: creatius, acompanyants, imitadors, repetitius,... Respecte. Tranquil·litat. Benestar.

I moltes més....

diumenge, 22 de febrer de 2015

Mary Poppins també va fer 50 anys...

Si Mary Poppins també va fer 50 anys el 2014. És d'aquelles pel·lícules que ja no saps si recordes de quan eres petita o perquè t'han explicat tantes vegades com t'agradava que forma part del teu imaginari si o si.


El cert és que va ser una de les primeres que vaig veure, em va agrada tant, que quan va néixer la meva germana petita a l'hospital em van regalar una nina de la Mary Poppins que donava voltes sobre ella mateixa i jo jugava a sota el llit de la meva mare mentre venien les visites! S'assemblava molt a aquesta.
La mainadera màgica, mig fada, mig bruixa em deixava bocabadada. Jo volia ser com ella de gran, recollir l'habitació fent petar els dits i cantar com els àngels, estar sempre contenta i portar vestits llargs com la Sissi emperadriu. Més tard a cavall entre els hippies dels finals dels 60 i els progrés dels 80 tot això va quedar lluny. Però quan van nèixer els meus fills la vam recuperar en una cinta de VHS que els hi van regalar!

Aquest any he triat la disfressa de carnestoltes jo sola, val a dir que és una festa que no m'agrada "gaire" per no dir gens, i el primer que vaig pensar va ser amb aquest personatge de la meva infantesa. Ara sovint em sento Mary Poppins traient temps de tot arreu, buscant coses inversemblants en la meva bossa, resolent situacions insòlites,.. i em va semblar un bon homenatge a la cuidadora per excel·lència, paper que sovint fem sense que ningú ens ho demani.

Buscant per internet he descobert que la història està basada en uns contes  de l'escriptora Pamela Lyndon Travers i que també hi ha una pel·lícula Al encuentro de Mr Banks que explica la relació entre Walt Disney i l'escriptora.



A tot això la història no queda tan lluny de l'actualitat tot i que està ambientada en els anys 10 del segle passat. Ella arriba per ajudar a una família que no s'ocupa dels fills i que quan aconsegueix el que pretenia marxa discretament (això si ensucrat, cantat i ballat com li agradava a Walt Disney). Pel que fa al paper de la mare no queda molt clar si es un elogi o una critica a les sufragistes i  la desesperació per la perdua de la feina del pare també es un tema recurrent en les crisis del mon occidental. Molt d'agrair és que no es mori ni el pare ni la mare a la segona escena, típic de les pel·lícules d'aquesta productora durant molt temps.

Per internet hi ha un munt d'informació pàgines amb "merchandising", contes, disfresses, crítiques, ...
Jo li hauré d'agrair sempre un dels carnestoltes que més he gaudit fins ara!




diumenge, 18 de gener de 2015

Arribar als 50 per casualitat...

Ja sabeu que aquest blog es ple de casualitats, de moments que es creuen i idees que coincideixen. Una lectura, una conversa, una pel•lícula, una fotografia, un programa de televisió,...

Per casualitat em trobo algú que conec a la botiga comprant fruita i verdura, compartim un breu moment, parlem sobre albergínies i receptes. A casa obro el facebook i per casualitat una amiga ha compartit un enllaç de receptes d’albergínies. Li envio un correu amb l’adreça,...

Amb l’any nou comencen nous programes a la televisió, a tv3 estrenen un d’ells que es diu “No serà fàcil”. Te pinta de ser sobre la vida i la quotidianitat, potser ple de topics o no. Sovint a tv3 aquests programes li surten força bé.


Si, podria ser-hi en aquesta conversa, el to, els temes, els records, potser no compartiria totes les opinions però per això son opinions i son diverses. Casualment jo també vaig fer 50 anys el setembre i tenia per l’ordinador un petit escrit, ple de topics o no, que aprofito per compartir:

Han passat 50 anys, molts aniversaris, infantesa, adolescència, joventut, maduresa,… 

Cada moment de la vida esta ple de records: persones, llocs, experiències, musiques, cançons, viatges, imatges, histories, festes, veritats i mentides,…, colors, olors, novetats i tradicions, alegries i penes,… 


I nosaltres ens construïm poc a poc, amb les cicatrius que deixen els bons i els mals moments. Cada decisió que prenem ens fa créixer, canviar i aprendre. 


Al començament no hi ha més camí que aquest, aprendre i créixer, tot es nou i sorprenent. Desprès aprendre i créixer ha estat una necessitat, una manera de viure per mantenir un esperit obert i sa. 


No tots el camins son planers però caminar ja es tot un repte, cada revolt, cada pujada, cada baixada, cada flor i cada pedra tenen un significat i un lloc al cor. 


Cada foto, un somriure, cada moment, un record, cada cançó, cada olor,i sobre tot el pare, la mare, la germana, el meu company, els meus fills, cada amiga,... i al final la persona que ets i tot un camí per endavant.

divendres, 2 de gener de 2015

Una cursa sense arribada

Quan comença el curs sembla que molts  arribem amb els motors a moltes revolucions i que iniciem una cursa sense fi. Tot son presses i neguits, feina, feina i feina,…

Però quina es la meta? Quina és l’arribada d’aquesta cursa sense fi? Si el que volem es gaudir d’un bon curs hauríem de començar per mesurar les forces que ens hauran de durar fins al juny, si el que volem es gaudir de la tasca d’acompanyar als infants en el seu creixement, descobrint el mon i compartint  els seus aprenentatges hauríem de baixar de revolucions. En tot cas és una cursa de fon son compte més la resistència i la paciència.

Cada cop em faig més conscient que l’educació no és una cursa, perquè no té un arribada. Mai no pararem de créixer, d’aprendre, de gaudir del mon, d’estimar-nos i de fer-nos grans. Es una tasca enriquidora i engrescadora que pot durar, si un ho vol, tota la vida. Per això no te sentit aquesta mena de pressa per assolir objectius, cremar etapes i deixar de costat moments de calma, d’observació, de reflexió, de compartir els nostres pensaments i les nostres emocions com adults, envers els infants, envers nosaltres mateixos i envers la nostre tasca.

Comentant aquests pensaments en veu alta algú em deia: si molt bonic tot aquest discurs, però no tenim tot el temps del mon per fer això! Cert ningú no té tot el temps del mon però jo tot el temps que tinc el vull intentar viure amb aquesta serenor, sentit el que faig i que això em faci sentir bé amb mi mateixa i amb els altres (tot i que no sempre ho aconsegueixo). Jo encara no he trobat gaire gent que amb la pressa es senti còmode, alguns si però potser son els menys, la resta sempre ens anem queixant d’haver d’anar corrent tot el dia per un munt de coses que nosaltres mateixos anem afegint a la llarga llista de coses per fer…

Ja fa dies que vaig llegint a batzegades un llibre escrit per una mestre que fa aquestes coses que us deia que son tan importants per a mi, buscar moments de calma, d’observació, de reflexió, de compartir els nostres pensaments i les nostres emocions com adults, envers els infants, envers nosaltres mateixos i envers la nostre tasca.

És un llibre escrit d’una manera planera i propera, una selecció d’articles de diari que li donen una mirada quotidiana a la nostra vida dins l’escola. "Les arrecades de la mestre". Comparteixo moltes de les experiències que l’autora explica però no sempre estic d’acord amb la seva mirada respecte algunes situacions. Això però li dona riquesa a la lectura i desperta l’esperit crític del lector que es una de les coses que ens empeny a llegir.

Hi ha però unes quantes frases que li han donat sentit a la lectura d’aquest llibre i que vull compartir amb vosaltres:

“El valor se li suposa (un dels millors capítols per a mi)
A les mestres, se’ns suposa la perfecció, però és una tasca impossible ni tan sols pretendre-la. Seria millor demanar-nos bona voluntat, ganes de treballar amb les criatures, il·lusió per veure’ls créixer i recursos per acompanyar-les en el procés, que això sí que ho podem oferir.”

“El meu nen no menja
(…)parlar de menjar ens remet  a la supervivència, a les necessitats bàsiques, a quelcom més proper al món del cos i dels instints, que no pas a la intel·lectualitat i  la cultura. (…) Qui no recorda l’escena mil vegades viscuda i observada en altres cases, d’una taula en què una mare, un pare o algun membre de la família posa als llavis de la criatura una mica de maduixa, de pastis, de pa ensucrat amb tomàquet o li dóna un os de pollastre perquè vagi llepant-lo i “fent boca”? Aquesta és, sens dubte, la millor invitació a menjar, a créixer i a gaudir. Però és una invitació que darrerament sembla que fem en veu baixa, amb poca seguretat i amb moltes presses.”

I llavors sentim aquella afirmació que desmunta tot el gest de donar-li a provar quelcom nou: Oi que no t’agrada això?

Parla dels gels, del dormir, dels valors, del diàleg, de l’estimació,…


I d’altres, que encara em queda per llegir!