divendres, 3 de juny de 2011

La senzillesa

La senzillesa es un valor a vegades poc apreciat. A mí sovint m'agraden les coses senzilles sense complicacions. Aquests dos mesos he anat atabalada amb la feina i la primavera que sempre em descarrega les piles. Quan més feina tinc menys capaç em sento de fer-la i en canvi necessito badar i badar.

Hi ha dues coses però que volia penjar per compartir-les:

Una es un escrit de Gianfranco Zavalloni, del seu llibre “La pedagogía del caracol. Por una escuela lenta i no violenta”. Llegiu-lo més d'un cop:

Simplificar es más difícil
Complicar és fàcil, simplificar és difícil. para complicar basta con añadir todo aquello que se desee: colores, formas, acciones, decoraciones, personajes, ambientes llenos de cosas. Todo el mundo es capaz de complicar. Solo algunos son capaces de simplificar. Para simplificar hay que quitar, y para quitar hay que saber què quitar, tal como hace el escultor cuando a golpe de cincel quita de la masa de piedra todo aquel material que està de màs. Teòricamente cualquier masa de piedra puede tener en su interior una escultura preciosa. ¿Cómo se hace entonces para saber cuàndo hay que parar de quitar, sin estropear la escultura? Quitar en lugar de añadir significa reconocer la esencia de las cosas y comunicarlas en su esencia. Este proceso nos lleva más allà del tiempo i de las modas... La simplificación es el signo de la inteligencia, un antiguo proverbio chino dice: “Lo que no se puede decir en pocas palabras, tampoco se puede decir en muchas”

Es genial. Fer les coses senzilles per tothom sempre m'ha semblat una bona manera de fer-nos la vida fàcil. Sovint volen sofisticar la senzillesa i en diem minimalisme o d'altres paraules semblants, però la senzillesa real no es deixa enganyar. Cal buscar l'essencial i reduir molt tot allò que és superficial o innecessari, acumular ens carrega la nostra motxilla i se'ns fa més difícil caminar.

De tornada de colonies vaig pensar en les flors del camp:

Les flors de camp sencilles i tendres, creixen amb la perfecció d'allò que durarà només una estona però que serà bonic i màgic en la memòria.

Avui he tornat de colonies i aquestes colonies de 3 anys són una mica com la flor. Tot i que potser no formaran part dels seus records si que ho faran de la seva memòria més profunda, del seu bagatge emocional, de les emprentes que tot el que vivim deixa en la nostra persona.

Gaudir de la bellessa delicada de la flor, que creix decidida buscant la llum del sol, aprofitant tots els racons de la seva estructura per sobreviure...Gaudir veient creixer els nens i les nenes...es una experiencia esgotadora però també gratificant!


La senzillesa no és fàcil però m'agrada!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada