Bon Nadal

Jo voldria que tot l'any fos com nadal

Quin dia és avui? És aquell, un cop més?
Aquell on la neu cau, els amics fan regals
I saps que és el moment
Quan escoltes com canten Santa Nit
M'agrada escoltar, em sento millor
Com si m'escalfés vora el foc.

Avui els nens bons obriran els regals
Que el Pare Noel els ha deixat
I quan penso que tot demà ja haurà acabat
Hi ha una cosa que us voldria dir:

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Hi havia un nen asegut amb el vell Sr.Noel
Li va mirar els ulls i va preguntar
"Tu saps què és la pau al mon?"
L'home vell va pensar molt el que havia de dir
"És el millor regal, un que podem donar en cada moment".

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

És tot tan bonic, i hi ha tantes llums
I tothom sembla ser tan feliç
Tot el que vull, quan tot ja hagi passat
Només vull saber per què no som tot l'any així.

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor.
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Oh, de tot cor
Bon Nadal
Molt Bon Nadal.

(Grup Galucs)




BON NADAL A TOTHOM!!

Sílvia, Rafa, Pau i Ferran

Les grans passions són malalties incurables...

Picasso

Tots els grans genis s'han apassionat per alguna cosa i han portat aquesta passió fins a les últimes conseqüències. La resta del mon també tenim grans passions i algunes són genials.

Ja fa tres anys vaig llegir un article al Periòdico del 4 de Març del 2007 de Gaspar Hernàndez sobre "Amor sense barreres" i feia servir aquesta frase: les grans passions són malalties incurables.

En el seu programa Una nit a la terra havien explicat dues histories d'amor amb molta força i una d'elles deia al final:

"M'assec al seu costat,
ens mirem als ulls,
i fem l'amor amb la mirada"

En aquell moment era just el que necessitava sentir i em va ajudar a veure-ho tot d'una altra manera.

L'art també ens ajuda a veure el mon a través de diferents cristalls que ens descobreixen coses de nosaltres mateixos. A mi m'agraden pintors com Van gogh i Picaso de traç gruixut i pinzellada forta.

Van gogh

El periode d'adaptació?

No volia deixar passar sense penjar cap article, el meu propòsit es escriure'n com a mínim un cada mes, els blogs com tot s'han de fer créixer per mantenir-los vius.

La paraula que més sovint he sentit ha estat: "adaptació". I durant estones he pensat en la samarreta que el Rafa es va comprar a Londres amb el dibuix de l'evolució de l'home, en el que hi diu i perquè ho diu.

"Something, somewhere went terribly wrong"

Aquest es un mes digne d'una menció especial dins de l'any. Primer, es el mes del meu aniversari, jo vaig néixer el setembre i per tant alguna cosa dec haver viscut des de molt petita que el fa tan peculiar per mi, l'escola sempre començava el dia del meu aniversari o el dia desprès, si no coincidia amb cap de setmana. Per tant quedava una mica barrejat amb un munt d'emocions contradictòries. Segon, tothom parla de l'adaptació, la tornada a l'escola, a la feina, a la rutina... es un període d'adaptació que requereix temps i paciència, teràpies especials, visites als metges, articles a la premsa, solucions a mida,... se'n parla un munt d'això!

Però sovint ho volem resoldre en un tres i no res! Inici de curs en quatre dies, adaptació dels nens, pares, avis, mestres,...de 3 anys en tres dies, compres d'inici de curs en una tarda, omplir la nevera en una hora. Tot ràpid, ràpid!

I jo hem pregunto: per que?

Encara no hem après que la vida es tota ella un gran període d'adaptació? Constantment la humanitat s’està adaptant a grans canvis que cada cop son més ràpids i profunds. Ja fa uns nou anys, vaig sentir en una conferencia a Sebastià Serrano explicar com marcarà la diferencia d'aquest nou segle que estrenem que ens porta a un mon en constant i vertiginosa evolució. La capacitat d'adaptar-nos a noves situacions: noves tecnologies, quantitats enormes d'informació, canvis de treball sovint, canvis de domicili... serà tant o més important que els coneixements, les actituds o les aptituds.

Potser haurem de començar a parlar d'adaptar-nos a adaptar-nos, igual que en el seu dia parlàvem d'aprendre a aprendre. El mon globalitzat se'ns fa inabastable i quanta més informació podem accedir tant o més desconegut se'ns fa.

La por al desconegut ens intranquil·litza i neguiteja, ens fa sentir insegurs i febles per això acotem l'adaptació a un període , si pot ser curt, de les nostres vides, per sentir-nos segurs i rutinaris.

Però a la vida constantment ens estem adaptant, cada matí quan ens llevem encetem un nou període d'adaptació, perquè la vida es canviant i les persones i el mon que ens envolten també.

Quan acceptem aquesta realitat potser el mes de setembre tornarà a ser un mes com qualsevol del calendari.

La comunicació.

A la revista Funció que ens envia la Generalitat a casa hi ha sempre un munt d'articles, que sovint fullejo sense massa interes. En el Núm 67 de l'Estiu 2010 he trobat aquest que tot i ser curt hem sembla interessant:

El miracle de la comunicació.

Reconèixer que una altra persona pot tenir una visió d'un fet completament diferent de la que tenim nosaltres és un pas endavant per actuar amb empatia i assolir una autèntica i fructífera comunicació.

Coincideixen els místics de tots els temps i de totes les cultures a assenyalar que el benestar màxim al qual pot accedir un ésser humà -la completa unió amb la realitat- només és possible a través de la veritable percepció d'aquesta realitat.

El nostre cervell, mentrestant, practica el noble art d’inventar-se tantes realitats com li covaren. És un dels seus privilegis í, també, una de les seves carregues. En qualsevol cas, certament, és el cervell qui "crea" la realitat a partir d'alló que percep. 1 ho fa tan bé que cadascú de nosaltres té el convenciment -per altra banda, sincer i legítim­ que la nostra és l'única versió acceptable d'alló que esta passant.

Tant persuadits estem d'aixó que, fins i tot, podem "demostrar-ho" de forma lógica, aportant arguments i evidencies, sense adonar-nos, en cap moment, fins a quin punt les nostres idees sorgeixen de la nostra configuració mental personal, completament genuí­na, en efecte, pero, tanmateix, aleatória.

Dones bé, quan reconeixem que una altra persona pot tenir una visió diferent d'un fet, estem donant el primer pas per desenvolupar una de les nostres destreses socials més fructíferes: l'empatia.

Quan actuem amb empatía, indaguem el punt de vista de l'altra persona intentant entendre-la. Al cap­davall, no es tracta d'entendre que diu, sinó d'entendre "aquella persona", arribar a comprendre el paradigma mental i emocional que li fa veure les coses d'una altra manera. És aleshores quan sorgeix el gran mirace de la comunicació, i quan podem sentir no la forca de la nostra "raó", sinó el poder de la nostra voluntat per viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Josep Maria de la Fuente Poeta, novel-lista i dramaturg

Amb els anys, les experiències, un cert entrenament i una visió amplia de la vida, realment puc arribar a reconèixer que hi ha tantes maneres de veure la realitat com persones al món, tantes maneres de viure la vida com habitants del planeta,...

Pots acceptar aquesta situació, caminar al costat i compartir moltes coses, però hem falta una part: que fas quan això no es suficient? tot i posar els mitjans, acceptar a l'altre i les seves raons, explicar i fer arribar les teves a l'altre sense esperar que aquestes visions s'ajuntin, només compartirles...

Però a vegades et sents dolgut en el més profund i que la comunicació més intima, aquell fil tan prim que ens unia de manera invisible s'ha trencat.

La confiança, la companyonia, l'estimació profunda,... tot això estripat per les maneres i les formes, pels fets, fa que tota aquesta comprensió sigui dificil i que deixem gent pel camí i ferides dificils de curar al cor. Això encara no he après a acceptar-ho.

El temps i l'horari.

Sempre al llarg de molts cursos es repeteixen als claustres converses i discusions sobre l'horari, la distribució de materies, el temps d'esbarjo, la intensiva de l'estiu, les hores lliures,...

L'horari acostuma a ser un trencaclosques que els equips directius intenten fer per tenir contents als pares, al departament, als mestres,... Tots exigim el que creiem que serâ el millor, però per a qui? Qui pensa en els alumnes i les seves necessitats? L'horari acostuma a ser un tema tabú, que ningú vol discutir seriosament, podria desfermar una discusió massa egoista o massa profunda sobre la concepció de la linea d'escola o simplement estirar de la manta i descobrir privilegis injustificables. Costa molt que s'entengui que l'utilització dels espais i la distribució del temps no es només una qüestió merament pràctica si no una linea de fons en els plantejaments pedagogics de l'escola.

Tendim a copartimentar el temps cada cop més amb estones més curtes perque no es cansin? o perque no ens casem nosaltres? Si, es cert, que les sessions de una hora i mitja poden ser molt llargues però també molt curtes, tot depen de que pretenem i com ho fem. També ens queixem dels canvis i les dificultats que comporten els moments d'espera, però cada cop n'hi ha més a les nostres aules petites i sense espais per organitzar moments de pas d'una activitat a una altre, d'una vivència a una altre.

En aquest llibre que ha resultat ser alhora entenedor i pràctic:



He trobat uns paragrafs que descriuen molt bé el que és per a mi el temps en la nostra tasca educativa:
4
Tiempos y ritmos
de acogida

Tiempo de convivencia
Cualquier propuesta sobre la educación debería ir unida a una reflexión sobre cómo vivimos nuestro tiempo ( ... ) y cualquier transformación educativa relevante que se pretenda conseguir debe vincularse a una transformación de las formas de organización temporal. (Cardús, 2000)

Los horarios cotidianos, familiares y escolares expresan una manera de entender el mundo y transmiten una determinada escala de valores. En la planificación y distribución del tiempo y de los horarios se plasman y se concretan las concep­ciones educativas. Se trata de convertir el tiempo en una acción educativa positi­va, de tener tiempo para hacer lo que nos proponemos, tiempo de preparación, acción y recogimiento. Es mejor calidad que cantidad. No se trata de ir siempre poco a poco, se puede ir deprisa cuando es necesario, pero no hay que ir con pri­sas. Existe la costumbre de hacer muchas actividades en un día y no se permite re­petir, ampliar, etc.

Para crecer debemos permitirnos la equivocación, aceptar la frustración de no ser omnipotentes y practicar la persistencia de volver a intentar las cosas. Dar tiempo al error, por el reto personal, por repetir, por competir con uno mismo, por equivocarse y rectificar, por hacer y deshacer.

Viviendo en comunidad nos encontramos constantemente teniendo que jugar entre el tiempo propio y el tiempo del grupo.

Sentir y crecer El crecimiento emocional en la infancia 135

Trobar aquestes reflexions i moltes més que hi ha al llibre, t'ajuden a resituar-te davant de la tasca educativa i et dona arguments per a noves converses.

Magnífic article!

Una reflexió diferent sobre l'escola, amb il·lusió i nous motius per seguir treballant:

'Una migdiada de dotze anys'

Carles Capdevila / Periodista (Avui , 25 d'octubre 2009) Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just al contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure'n de catorze sense hora de tornar a casa. N'hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l'insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s'ha passat a la coca. Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l'embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit fins als llibres de socors per a pares d'adolescents de títols suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga . Els nens d'entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui. Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t'ensumes que s'han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l'estrès d'haver-los parit i ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l'accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys. Algú s'esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l'escola. I si arriben immadurs a primer d'ESO que ningú no pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d'haver fracassat educant els seus fills. No ho han ni intentat. Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l'educació és bastant més que un problema. Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per fer-ho per parlar dels mestres, i, sobretot sobretot, perquè la meva idea és -ho sento- parlar-ne bé. Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar-los per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d'educació (és el mínim que li escauria a un periodista aquesta setmana). Però n'estic fart que la paraula més utilitzada al costat d'escola sigui "fracàs" i al davant d'educació hi acostumi a aparèixer sempre el concepte "problema", i que "mestre" acostumi a compartir titular amb "vaga". L'escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l'educació és bastant més que un problema. De fet és l'única solució, però això ens ho tenim molt calladet, no fos cas. El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar-me el fet educatiu, la feina de criar-los, d'encarrilar-los, i, ves per on, ara m'estimo els mestres, els meus còmplices. Com no m'he d'estimar una gent que es dedica a educar els meus fills? Per això em dol que es malparli per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ne, és clar, sinó els que en són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se'ls imaginen en una platja de Hawaii són tancats en alguna escola d'estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats. Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-vos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar un dia a dia feixuc sense sentir l'estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, i a vegades ni tan sols els dels pares que us transferim la canalla però no l'autoritat. Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d'unes persones en qui no confia? Les lleis passen, i les pissarres deixen d'embrutar-nos els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i influència d'un bon mestre sempre marcarà la diferència: el que és capaç de penjar la motxilla d'un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat pel que li toca ensenyar-los, sinó pel que aprendran d'ell.

Gràcies a Carles Capdevila per la seva visió de l'educació, i per tantes bones estones que ens ha fet passar amb el seu programa de radio "Eduqueu les criatures":

http://www.catradio.cat/programa/938/Eduqueu-les-criatures

Pensant en l'escola.

Quan pensem en l'escola en què estem pensant?

L'escola-edifici on es reuneixen uns quants nens i nenes amb uns quants adults per passar l'estona fins que algú els vingui a recollir.

L'escola-ents com a institució establerta per la societat per perpetuar certs models socials o just al contrari per intentar lluitar a la contra de la societat que no ens acaba d'agradar amb valors nous o diferents.

L'escola-memòria aquella que tenim tots en els records de la nostra infantesa.

L'escola-institució que forma part de la funció social de l'estat o d'alguna entitat privada.

L'escola-ensinistrament pel futur.

I moltes més coses...

Per mi l'escola es una part de les nostres vides.

Aprenem sempre des de que neixem fins que morim, cada minut i cada segon la vida ens ensenya, viure ens ensenya. Per això penso que l'escola es una part més de la vida on convivim petits i grans, vivim experiencies diferents que ens acompanyen en el nostre camí i que entre tots intentem que siguin el més profitoses possible.

Per això penso que es important per tots començar a relativitzar quan parlem de l'escola. No som el melic del mon, no som la salvació del mon, i encara que ens mesurin amb enquestes, informes i controls de qualitat a l'escola sobretot el que fem es viure, experimentar sensacions, sentiments, intentar posar nom a tot això i si podem aprendre alguna cosa de nosaltres mateixos.

Aquest es per mi l'objectiu fonamental de l'escola.

Aquest dies una pel·licula india m'ha fet pensar en el paper de l'escola. Com un noi que no ha anat gaire a l'escola pot guanyar un concurs basicament de cultura general? Tots es sorprenen d'aquest fet. Si confiessim més en la vida... Perque la vida i l'amor son molt més forts que qualsevol altre cosa en aquest mon!

L'hora del té.

L'hora del té. Per molts motius: la conferència d'Angelica Satiro, de les jornades 0-12,molt interessant el seu silogisme i per allò que comporta de tertúlia l'estona d'anar a prendre alguna cosa amb els companys i els amics.

A l'escola ens falten moltes estones de parlar, sense un guió previ, ni un ordre del dia. Xerrar per explicar-nos i per explicar coses, per xafardejar i per aprendre dels altres, per coneixer millor les persones amb les que treballem. Això que algú pot pensar que es perdre el temps, de ben segur farà més fàcil portar les reunions, les assamblees i els àmbits més formals de la vida a l'escola.

Més hores del te amb els pares, parlant de tot entre tots, compartint diferents punts de vista sense personalitzar ni dramatitzar, amb humor molt millor!

Un bon té simbolitza més la tranquilitat, el temps per assaborir-lo,... A la nostra societat fins i tot fer un cafe s'ha convertit en una trobada ràpida, allò que ara està tant de moda un "pim-pam". Pot-ser anar a fer un xocolata es una opció intermitja per gaudir una mica de temps amb les amigues, perque renunciar a una tassa de xocolata es fa gairebe impossible i totes les altres coses poden esperar.

D'ençà que poses anys i l'energia va baixant busques moments per reposar-la, qualsevol excusa es bona per parar i seure: una tassa nova que et regala una companya i que cal probar, un té nou que fa una olor bonisssima..., una serie de televisió que distreu la ment mentre busques un raconet de pau..., un paissatge per enmirallar-te quan tens temps de sortir de la ciutat, un bon llibre per llegir...

Si tot això ho poguessim compartir més a l'escola tindriem molt de guanyat!

Preambuls

Avui m'he decidit a començar aquest blog. Ja fa dies que li dono voltes al títol, a la configuració, al contingut... No em decidia. Fent pràctiques sobre un curset de blogs vam engegar un sobre tractors antics, que hores d'ara funciona molt bé, i la meva parella i jo n'estem molt contents.

Aquest, però, es quelcom més personal. Una necessitat d'abocar pensaments que volten sovint pel cap, quan de camí a l'escola, viatjant en metro, planifiques el dia, o de tornada quan fas repàs de la jornada, quan et dutxes o després de veure una pel·lícula, escoltar una notícia, o navegar per internet...

Val a dir que coneixer l'Anna va fer creixer el meu interes per internet i iniciar-me en aquest mon nou, desconegut i infinit. Tot i que mai m'ha agradat massa escriure, amb els anys sento la necessitat de compartir experiencies, sensacions i pensaments. I això internet ho fa molt fàcil.

Blogs com DES DE L'ESCOLA de Joan Domenech i el seu llibre "Elogi de l'educació lenta" que una altra Anna em va fer descobrir em fan reflexionar sobre la nostra condició com a persones, dones, mares i mestres i el nostre paper en els diferents moments de la vida.

L'empenta definitiva però ha estat la frase del meu fill gran Ferran que m'ha dit: "Per que no fas un d'alguna cosa que realment t'agradi" i la companyia del meu fill petit Pau en la configuració del blog amb la seva il·lusió.

Gràcies a tots inicio aquesta nova aventura que desitjo sigui enriquidora!