dijous, 12 d’agost de 2010

La comunicació.

A la revista Funció que ens envia la Generalitat a casa hi ha sempre un munt d'articles, que sovint fullejo sense massa interes. En el Núm 67 de l'Estiu 2010 he trobat aquest que tot i ser curt hem sembla interessant:

El miracle de la comunicació.

Reconèixer que una altra persona pot tenir una visió d'un fet completament diferent de la que tenim nosaltres és un pas endavant per actuar amb empatia i assolir una autèntica i fructífera comunicació.

Coincideixen els místics de tots els temps i de totes les cultures a assenyalar que el benestar màxim al qual pot accedir un ésser humà -la completa unió amb la realitat- només és possible a través de la veritable percepció d'aquesta realitat.

El nostre cervell, mentrestant, practica el noble art d’inventar-se tantes realitats com li covaren. És un dels seus privilegis í, també, una de les seves carregues. En qualsevol cas, certament, és el cervell qui "crea" la realitat a partir d'alló que percep. 1 ho fa tan bé que cadascú de nosaltres té el convenciment -per altra banda, sincer i legítim­ que la nostra és l'única versió acceptable d'alló que esta passant.

Tant persuadits estem d'aixó que, fins i tot, podem "demostrar-ho" de forma lógica, aportant arguments i evidencies, sense adonar-nos, en cap moment, fins a quin punt les nostres idees sorgeixen de la nostra configuració mental personal, completament genuí­na, en efecte, pero, tanmateix, aleatória.

Dones bé, quan reconeixem que una altra persona pot tenir una visió diferent d'un fet, estem donant el primer pas per desenvolupar una de les nostres destreses socials més fructíferes: l'empatia.

Quan actuem amb empatía, indaguem el punt de vista de l'altra persona intentant entendre-la. Al cap­davall, no es tracta d'entendre que diu, sinó d'entendre "aquella persona", arribar a comprendre el paradigma mental i emocional que li fa veure les coses d'una altra manera. És aleshores quan sorgeix el gran mirace de la comunicació, i quan podem sentir no la forca de la nostra "raó", sinó el poder de la nostra voluntat per viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Josep Maria de la Fuente Poeta, novel-lista i dramaturg


Amb els anys, les experiències, un cert entrenament i una visió amplia de la vida, realment puc arribar a reconèixer que hi ha tantes maneres de veure la realitat com persones al món, tantes maneres de viure la vida com habitants del planeta,...

Pots acceptar aquesta situació, caminar al costat i compartir moltes coses, però hem falta una part: que fas quan això no es suficient? tot i posar els mitjans, acceptar a l'altre i les seves raons, explicar i fer arribar les teves a l'altre sense esperar que aquestes visions s'ajuntin, només compartirles...

Però a vegades et sents dolgut en el més profund i que la comunicació més intima, aquell fil tan prim que ens unia de manera invisible s'ha trencat.

La confiança, la companyonia, l'estimació profunda,... tot això estripat per les maneres i les formes, pels fets, fa que tota aquesta comprensió sigui dificil i que deixem gent pel camí i ferides dificils de curar al cor. Això encara no he après a acceptar-ho.

3 comentaris:

  1. El perspectivisme és una de les millors coses que tenim avui en dia. Però, malauradament, vivim en una societat on l'egoïsme està al'ordre del dia. Cadascú pensem que els nostres pensaments, idees, ideologies, etc. són les correctes, les millors i les irrevocablement adequades. Només quan siguem capaços de deixar de banda el nostre melic per fixar-nos en els dels altres, aleshores assolirem aquesta empatia de que parla l'article (molt interessant, per cert)

    ResponElimina
  2. Enhorabona Sílvia m’ha agradat molt la teva iniciativa i el contingut que has triat, et seguiré amb il•lusió. M’ha fet gracia veure que havies llegit l’article sobre l’empatia, la veritat és que sempre em fa una mica de mandra fullejar aquestes revistes però també va donar la casualitat que em va caure a les mans la pàgina. Val la pena recollir les coses que a algú li poden passar per alt. Espero seguir-me comunicant amb tu i compartir referències lectores de les que fan pensar o que toquen el cor. Una abraçadota ben gran! ... fins aviat . Anna C.

    ResponElimina
  3. Enhorabona Silvia, i gracies per compartir-lo. Sí, és veritat que fa mandra llegir aquestes publicacions però de tant en tant, furgant, s'hi troben aportacions interessants.

    ResponElimina