diumenge, 30 de desembre de 2012

Francesco Tonucci

Aquest hauria de ser l'article del novembre però aquest curs tot va una mica endarrerit, no només per les retallades, també per tot plegat.

No volia però deixar passar la necessitat de compartir les idees de Francesco Tonucci. Fa molts anys, des de la dècada dels seixanta, que intenta explicar-les i posar-les en pràctica. Els seus llibres i els seus dibuixos són imprescindibles per entendre moltes de les dificultats que es troba el mon de l'educació en aquests moments. El que més m'agrada es com des de la seva visió de pensador i psicopedagog es capaç d'analitza l'escola des del punt de vista del nen.

He aprofitat aquests dies per llegir algun article i escoltar una conferencia que he trobat a YouTube, i també, recordar alguns dibuixos, val la pena escoltar-lo i llegir entre línies:

http://www.eldiario.es/diarieducacio/francesco_tonucci-entrevista_6_67253290.html

Durant un temps aquesta es una aposta que vam fer i que no hem estat capaços de fer creixa dins l'educació. Quan vaig començar pensava que aniríem cap aquí, el nen com a centre del seu desenvolupament, els seus interessos i les seves necessitats. Darrerament hem tornat a prioritzar programacions fetes per adults, continguts llunyans i avaluacions per cobrir necessitat de la societat que delega en l'escola tot el que li pertoca però no es capaç de transmetre. Ara la Màxima preocupació es: quan aprenen a llegir i si ho fan millor o pitjor que abans. Cada  cop fem àlbums més i més gruixuts però....tenim un munt de continguts curriculars, fins i tot els procediments i els valors són curriculars però....acumulem un munt de fracàs escolar i pensem que es el fracàs dels nens o dels nois, jo crec que es el fracàs del sistema rígid i encontillat i d'uns mestres rígids i encotillats.

El que més em costa de pair es el menys preu a  les situacions més lliures d'aprenentatge i a les  més creatives: els tallers, els racons, la música, la psicomotricitat, les converses, el fang, els llenguatges artístics, que es converteixen en pur tràmit per acabar fent el realment important (per alguns):la lecto-escriptura.

Com podem substituir un treball de fang lliure diferent i creatiu, fet per cadascú, producte d'unes sensacions i sentiments, per un retallable fotocopiat?

Com podem renunciar ni a un sol taller amb l'excusa que es una situació més lúdica que no pas d'aprenentatge curricular, perquè em pregunto, seure dos hores a llegir i escriure li faran més profit que estar una tarda fent escola, formant part d'un grup, esforçant-se per alguna cosa, al jardí o a l'hort o creant una maqueta o rentant la roba de les nines o col·laborant amb la revista de l'escola o explicant un conte als més petits?

A vegades penso que no tots els mestres compartim  de veritat aquesta filosofia, amb la boca petita tots, però en el fons no volem canviar res que ens faci sortir del grup, la classe i la rutina que coneixem i ens dona seguretat (i parlo en plural perque jo també hi soc). Per això he gaudit tant veient els dibuixos de Tonucci, i escoltant-lo, m'ha agradat escoltar algunes idees que de vegades intueixes però que ell es capaç d'expressar amb tanta senzillesa i claredat.

L'ensenyament sovint es debat entre el passat i el més passat, enlloc d'evolucionar cap endavant, que en farem de l'obsessió pel currículum?







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada