Parlem del paper dels mestres i de les mestres

Des de la llunyania d'estar fa dos anys fora de l'escola, però encara sense desconnectar del tot, miro d'entendre com ha anat canviant tot i per què estem on estem.

En aquest blog hi ha unes quantes reflexions sobre l'escola i l'educació dels infants. I no renego de res del que he anat escrivint. Crec que totes i cadascuna són vàlides i fruit de diferents moments de la meva pràctica educativa. Per parlar de l'escola, primer hem de pensar què és l'escola.

I, què és l'escola per a mi? L'escola és un lloc on vivim nombroses experiències en comunitat, aprenem a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a conèixer els altres i a conèixer el món que ens envolta. I ho fem tots junts, en un mateix espai i en un mateix moment.

Ara bé, tot això es pot fer de moltes maneres, tot canvia i evoluciona. Hem sentit la necessitat de canviar les maneres, la metodologia, els currículums... però hem sabut cap a on? Teníem clara la meta? Hem arribat on volíem?

Al llarg dels cursos hem anat canviant el llenguatge per fer-lo més respectuós amb la diversitat i els canvis socials. Hem apropat la mirada per poder acompanyar a tots els infants i les famílies en les seves necessitats. Ens hem multiplicat físicament per atendre totes les situacions que anaven sorgint. Hem creat xarxa amb els companys per treballar braç a braç, ajudar-nos i consolar-nos en molts moments.

I potser, amb la distància, ara veig que aquí ens hem perdut. Volíem ser més propers que alguns mestres que havíem conegut, més respectuosos, volíem mirar l'individu un per un... Però això ens ha allunyat de la idea de comunitat, un grup de persones que conviuen en un lloc i un temps amb un propòsit comú, i amb un mestre.

L'escola no és un hospital, ni una consulta mèdica, ni un lloc de teràpies individuals. Ni un nucli petit com la família, on els membres adults es poden relacionar un a un amb els seus infants. Es cert que hi ha d'haver llocs i espais per fer un treball individual amb l'infant. Evidentment, hem d'apropar-nos a cada individu i procurar atendre les seves necessitats. Però l'escola és una comunitat i cal treballar pel grup, com a tasca prioritària. El mestre ha de liderar l'evolució de la seva classe, implementar les metodologies adequades per al seu alumnat, perquè aquest maduri com a persona, com a ésser social i com a ciutadà del món.

Quan el mestre o la mestra aconsegueix un grup cohesionat, capaç de conviure, d'ajudar-se, d'acompanyar-se, quan aquest grup diposita en l'adult de referència l'autoritat perquè els guiï en el seu procés d'aprenentatge en un ambient de calma, respecte i il·lusió, en aquest moment podem començar a créixer i aprendre.

Arribats al punt en què al mestre se li exigeix una atenció individualitzada, amb una diversitat infinita a l'aula, la tasca principal es desdibuixa i es perd el sentit del paper dels mestres a l'aula. Si la meva atenció està centrada a resoldre una sola situació al llarg de tot el dia o necessito tot el temps del món per mirar infant per infant, no puc fer la meva tasca envers el grup del qual tinc tota la responsabilitat. La inclusió o el respecte a la diversitat són positius, però han acabat absorbint bona part de l'energia i dels recursos de les escoles fins al punt de desdibuixar la seva funció comunitària.

Són faves comptades: 5 hores lectives al dia entre 20 alumnes són 15 minuts per infant al dia (amb patis, descansos, entrades i sortides inclosos).

Torno a repetir: la prioritat a l'escola no pot ser treballar individualment (si fem això necessitem més mans, moltes més mans), la tasca del mestre és fer que el grup funcioni com a marc de convivència i d'aprenentatge. I per això és molt important que se li reconegui la seva autoritat com a professional per part de tots els estaments.

És cert que algunes famílies posen en qüestió la nostra professionalitat, però no només. Tots els estaments: els psicòlegs de referència fan més cas a una queixa de la família que a una observació de la tutora; al Departament corren per la visita d'una família i ignoren el que l'escola demana curs rere curs; els metges dilaten diagnòstics davant casos que s'han detectat precoçment a l'escola, perquè ja se sap que els mestres ens esverem de seguida; i podríem continuar: amb els periodistes, tertulians, etc.

I aquí sí que crec que hem de recuperar el focus, potenciar la feina del tutor de grup, el treball de les dinàmiques de grup, la importància de la tutoria de grup i potenciar la comunitat com a eina d'aprenentatge. En una societat cada cop més individualista, on cadascú es mira el melic i el dels seus estimats, la comunitat perd sentit. Potser l'escola com l'hem entès fins ara també.

Cal trobar un equilibri viable que no ens faci triar entre l'individu o la comunitat. L'escola ha de saber atendre cada infant, però sense deixar de ser, abans que res, una comunitat d'aprenentatge compartit.

Parlant d'inclusió amb el cor a la ma

https://pixabay.com/es/illustrations/amor-corazones-diversidad-compasi%C3%B3n-10175788/

En aquest blog ja he parlat altres vegades d'inclusió, de diversitat, d'alteritat i de reconèixer's a un mateix i a l'altre en la diferència. En teoria i en el paper, tot s'aguanta; per això quan vam conèixer l'esborrany i el posterior decret d'inclusió, hi vam creure. També vam ser realistes. Sabíem que les condicions en les quals iniciàvem aquest camí no eren bones. Pels volts de 2017 ja hi havia moltes mancances de personal, recursos i materials a les escoles i costava sacrificis individuals i col·lectius tirar endavant els projectes educatius de les escoles. (Quin gran parany: la vocació, la feminització de la professió i el paternalisme de les institucions)

Entre juny i juliol, amb el curs a punt d'acabar i sense gairebé temps de pensar, es va començar a implantar la inclusió. Es va comunicar que arribarribaria un grup d'alumnes amb necessitats educatives especials a una USEE de les moltes que havien creat des del Departament d'Ensenyament.

I així es va iniciar la inclusió el setembre de 2017, amb un bonic decret ple de bones intencions, una taula de mestre i una pissarra, deu alumnes amb necessitats greus i permanents, deu famílies amb moments i necessitats molt diferents, una mestra d'atenció a la diversitat, una tècnica d'educació especial (el que en diuen educadores, personal laboral) i algunes hores de vetlladors. Sense formació ni general, ni específica per al professorat. I, com sempre, amb la famosa llibertat de centre: "Fes-ho com vulguis, però fes-ho bé".

I ens hi vam llençar de cap, amb tot el nostre convenciment, coneixement i tot l'amor i sensibilitat que vam saber. Vam apostar per tenir els alumnes pràcticament sempre dins del grup de referència perquè no volíem de cap manera tenir una aula a part amb un grup segregat de la resta de l'escola (això no és inclusió encara que ho vulguin vendre així). I tots, treballadors, famílies i infants, vam anar aprenent.

Vam aprendre a optimitzar -més aviat, a esprémer- els recursos que teníem, vam aprendre que els infants amb necessitats educatives permanents necessiten una mirada constant i propera i que requereixen molt més personal del que disposàvem. Que no necessitàvem copets a l'esquena de psicòlogues, fisioterapeutes, logopedes, inspectores, serveis mèdics perquè ho estàvem fent molt bé. No necessitàvem només que ens diguessin què havíem de fer, necessitàvem que s'arremanguessin i també ells treballessin directament amb l'alumnat. Que fort quan una professional que t'hauria d'ajudar et diu: "No sé com t'ho fas a classe, jo no puc treballar a teràpia amb aquests infants en sessions individuals, així que he decidit fer sessions d'acompanyament a la família". Vam aprendre que estàvem sols davant un repte majúscul, que cada cop s'anava fent més gran.

I la societat va anar canviant i van aparèixer a l'escola un munt de noves realitats que requerien moltes mirades individuals, nous idiomes, noves cultures, nous estils de família... Calia incloure tothom i atendre'ls amb una mirada el més propera possible (D'això cal també parlar-ne amb una mica de perspectiva: quina és la funció del mestre?)

I les famílies també van aprendre que l'administració no els havia dit la veritat, que el seu fill o filla no tindria tot el dia una persona de suport per ell sol. Que gaudir de la vida en una escola ordinària, cosa amb la qual estic totalment d'acord, ens faria a tots créixer com a persones i viure en uns valors molt més humans que la segregació. Però això no convertiria l'infant en un altre diferent, no desapareixerien les seves necessitats, ni modificaria les seves capacitats. No evitaria el procés familiar d'acceptar la seva realitat i treballar a partir d'ella.

Però les institucions no van escoltar i la pilota es va anar fent més gran. No va recolzar les decisions dels mestres, de les direccions, no va ser flexible en les adaptacions dels infants i les famílies que necessitaven molt més temps per assolir petites fites i processos més llargs i complexos d'aprenentatge. Va practicar el "t'ho menges amb patates i ja t'apanyaràs".

Les famílies han anat obrint els ulls i cada vegada més decebudes i reivindicatives reclamen els seus drets. Els mestres ja no donen més de si. Després d'anys a l'escola, no recordo cursos tan angoixants com els dos darrers de la meva vida laboral. La feina a l'escola sempre ha estat intensa, física i mentalment, però no fins al punt al qual hem arribat. Patint perquè no em fessin mal i per les companyes que veies sortir dia sí, dia també amb empentes, morats, mossegades, exhaustes i derrotades, amb l'esperança d'un repòs reparador per tornar-hi l'endemà. Si sona molt dur, però així ho vaig viure. I algunes es van trencar i han necessitat temps per recompondre's.

No tinc una solució màgica, però comencem per intentar entendre el que s'ha viscut i s'està vivint aquests darrers anys dins dels centres educatius i no ho banalitzem. Inclusió, sí, però no només amb una taula de mestre i una pissarra, i un copet a l'esquena.