dimecres, 29 d’abril de 2015

No vull....


La globalització ens ha portat moltes coses, una d’elles un munt d’informació de tot tipus i molta sobre desastres naturals, desgracies, accidents i d’altres patiments:

Accident aeri de Punta del Este, accident aeri de Vila Castelli, accident del Antonov An-26 a Síria de 2015, accident aeri de la Base Aèria dels Plans de 2015, vol 235 de TransÀsia Airways, vol 9525 de Germanwings, enverinament per cervesa a Moçambic, estampida del Carnaval d'Haití de 2015, explosió d'Hospital Matern de Cuajimalpa, naufragi del Aung Takon, naufragi del Dalni Vostok, naufragi a la Mediterrània del 19 abril 2015, atac al Museu Nacional del Bardo, atemptat contra Charlie Hebdo, atemptats de Copenhaguen de 2015, atemptats de Maiduguri de 2015, massacre de Baga de 2015, presa d'ostatges a Porte de Vincennes, temporada de tifons en el Pacífic de 2015, terratrèmol del Nepal 2015, cicló Pam, efectes del temporal del nord de Xile de 2015 a Atacama, erupció del volcà Calbuco de 2015, erupció del volcà Villarrica de 2015, incendi forestal de Valparaíso de 2015, incendis forestals a Chubut de 2015, tempesta tropical Mekkhala 2015, temporal del nord de Xile de 2015,........

Un noi mata un mestre amb una ballesta, una altra mort.

I comencen a aparèixer llaços, espelmes, fotografies impossibles de mirar... Arriba la por, la tristor, la desesperació,... S’hi aboquen comentaris, opinions, més por, dolor i sovint això porta més dolor. Empatitzar amb la gent que pateix si, però no vull i no puc carregar amb tot.

No vull i no puc compartir tots aquests dols. Cada dol es un procés íntim, llarg i feixuc que requereix molta energia i molta força.

El dolor, el patiment gratuït, les injustícies ... son una altre cosa, i això em remou la por i la indignació.

No vull i no puc fer veure allò que no és. Compartir un llaç negre com un justificant de recepció, o mireu que ha passat o això no hauria de passar, no m’ajuda i potser a algú li serveix, no se si més enllà de deixar algunes consciències tranquil·les.

Només tinc forces pels meus dols i els dols més propers, per fer-los el millor que pugui, per acompanyar els dols propers i compartir-los, per fer-los més lleugers i menys duradors. Potser soc massa egoista, però necessito anar poc a poc, del més petit al més gran i tinc un radi d'acció limitat, molt limitat.

La vida i la mort van juntes, formen part de la nostra existència a parts iguals i les vides i les morts per a mi son totes igual d’importants.


1 comentari:

  1. No cal mortificar-se. El mon és molt gran, ens passaríem la vida trists i plens de llaços.

    ResponElimina