diumenge, 18 de març del 2012

Records...

El passat sol ser un misteri que tots volem descobrir: busquem, esbrinem, intuïm, imaginem,... cadascú té formes diferents d'acostar-se al passat. Els historiadors col•leccionen fets i busquen teories per explicar-los, els antiquaris col•leccionen objectes per preservar-los del pas de temps, els cineastes reprodueixen històries del passat i recreen moments de la història,...
 
Sovint, el passat ens pot ser tan i tan atraient, que tot idealitzant-lo, preferiríem haver viscut en aquella època admirada abans que en la nostra actual. Hi ha moments de la historia que per diferents motius em fascinen (masses pel•lícules segurament...): l’antic Egipte amb Cleopatra, les festes de Lluis XlV, l’oest americà, ....

A mi m'agrada acostar-me al passat passejant pel Mercat de Sant Antoni els diumenges, les paradetes plenes de llibres, discs i pòsters amb olor a vell em recorden les passejades dels diumenges amb els pares. Jo llavors no arribava gairebé a veure res, les taules eren massa altes per mi i la gent em barrava la vista, però recordo el sobres de cromos de les col•leccions de moda, els cromos de picar amb cares antigues plenes de flors que desprès de jugar amb la meva germana guardava en una capseta petita de plàstic blava per sota i amb la tapa transparent, o els còmics de Mortadelo i Filemón que em compraven i em llegia només arribàvem a casa, els retallables de vestidets per nines de paper que portaven el meu nom o els calendaris de cartera amb flors, cotxes, l’horòscop o l’escut del Barça, que encara conservo. La passejada s'acabava a “Els Tres Toms” a la cantonada de la Ronda Sant Antoni i la Ronda Sant Pau, tot menjant unes tapes d’olives i xampinyons, i prenent una Coca-Cola!

Ara he descobert que al meu fill petit també li agrada anar-hi, mirem videojocs i cartes de màgic, de paradetes de cromos només en queden dos o tres i no podem donar la volta al mercat perquè encara esta en obres, però l'olor a llibre vell encara la pots sentir, ells llibres amuntegats esperen que algú els aixequi per trobar just un títol que portes anys buscant i que per fi has trobat!

Sí, això passa. Un dels llibres que més m'agradava era "Paddy, lo mejor a falta de un chico", una novel•leta rosa anglesa dels anys trenta que tenia la meva mare per casa i que he descobert mirant per Internet que també en van fer una pel•lícula en blanc i negre. Aquesta pobre les havia passat de tots colors, fins i tot havia perdut l'últim full (la llegenda familiar diu que potser la meva germana o jo en la nostre tendre infància havíem acabat estripant-la). Ja us podeu imaginar quin disgust quan arribes al final d'una novel•leta rosa i no pots llegir com acaba, si es clar el noi es queda amb la noia, però... Per molt que la meva mare me l'expliques no era el mateix. Un diumenge passejant pel mercat la meva parella i jo, que tot just començàvem a sortir, ens vam aturar davant d'unes piles de llibres força antics, mentre ell mirava manuals de mecànica, jo vaig començar a fullejar uns vells quaderns de novel•les romàntiques amb uns dibuixos molt típics de l'època que em van cridar l’atenció, podeu imaginar que vaig trobar a sota del tercer! Sí: "Paddy, lo mejor a falta de un chico". Primer vaig fer un crit: Mira!!! Desprès vaig buscar frenèticament si tenia l’últim full, a la fi m'havia fet a la idea que aquella novel•la no tenia final i quan vaig descobrir que sí, que tenia l’últim full i podia llegir el final, no sabia si fer-ho en aquell mateix moment o esperar a arribar a casa i començar des del començament. Evidentment vaig comprar el llibre i el vaig guardar en un lloc ben segur!

Vaig pensar en el passat veient l’ultima pel•lícula de Woody Allen, recordant converses de gent gran que diuen que abans tot era millor. No totes les seves cintes m’agraden sovint les trobo massa histriòniques, però aquesta te moments que semblava un conte de fades i mi els contes de fades si que m’agraden. A Paris, la ciutat amb mil encants, a mitjanit tot es torna màgic. El protagonista encisat pels anys vint viu una aventura increïble. De totes maneres em quedo amb una de les frases del protagonista de la pel•lícula en el moment que la noia que viu en els seus estimats anys vint li confessa que a ella li agradaria més viure en el esbojarrat fi del segle anterior, i ell en un moment de lucidesa li diu, mes o menys, que si això fos així i visques en aquell moment enyoraria un altre temps passat i que el millor es gaudir del present! Tenir bons records del passat i consevar coses que ens hi lliguen es bonic, però sobretot visca el present!

dissabte, 25 de febrer del 2012

Adolescència

Ara ho entenc tot!

Más vídeos en Antena3

LA NOSTRA MOTXILLA...

Sovint els adults parlem d'una motxilla imaginaria que portem a l'esquena carregada de moltes coses: sentiments, experiències, records, sensacions, il·lusions,... En aquesta part d'un article de la revista infància explica molt bé que es la motxilla que cadascú porta a l'esquena, només en una curta estona de camí entre casa i l'escola i ja la tenim plena de coses (Cliqueu damunt de l'article per poder llegir-lo, la foto ha quedat molt petita):
Us imagineu com deuen anar algunes motxilles de plenes! Quan arribem a l'escola ja hem viscut tot això, tan ells com nosaltres! Tan de bo ho sabéssim aprofitar! Jo intento fer endreça sovint de la meva motxilla, cal aprofitar i guardar totes les coses bones i deixar espai per les noves. Com que el camí no s'atura, necessitem espai per continuar vivint.

dimarts, 24 de gener del 2012

Llegir

Llegir és una d'aquelles coses que cadascú viu d'una manera diferent. Jo recordo llegir des de molt petita, la meva mare em llegia contes i més tard jo vaig començar a llegir. Llegia de tot: contes, los Cinco, Tintín, Torres de Mayorly, Mortadelo i Filemón, Lily,...A casa també hi havia de tot, des de l’Odissea fins a novel•les roses, revistes, còmics,... Amb el temps els estius es van omplir de Zane Grey i novel•les molt roses, Agatha Chistie i la col•lecció de “La cua de palla”, Èxode i al Este del Eden. A l’escola els clàssics, Pío Baroja, Valle-Inclán, Camilo José Cela i escriptors catalans, el Mecanoscrit del segon origen, Ramona Adéu o Mirall trencat, algunes pel•lícules també hem van portar a alguna historia com Matar a un ruiseñor.

En aquella època la lectura era compulsiva, tenia tot el temps del mon, asseguda hores al sofà podia començar i acabar una novel•la d'una sola atacada en una tarda. No hi havia res més important que aquella historia fantàstica en aquell mon imaginari que explicaven les pagines d'aquell llibre. Començar per la primera pàgina fins a l'última, ja podia caure el sostre!.

Llegir per estudiar, per aprendre, per gaudir, per viatjar, per conèixer, per evadir-se,...

Més tard ja no hi havia tant de temps, treballar, sortir, entrar i la llegir va quedar en un segon pla. De tant en tant una novel•la, un assaig sobre educació o algun llibre que hem passaven les amigues. Ja no tenia tot el temps del mon. La lectura era més selectiva, o m'agradava molt el que llegia o no m’agradava gens i abandonava sense pietat aquella historia encara que no hagués passat de la primera pàgina, que me l'haguessin recomanat molt o que fos una novel•la de culte. Hi havia escriptors amb sort i vaig llegir algunes novel•les de Noah Gordon o de Quim Monzó, El nom de la Rosa o El pequeño colegial, d'altres, com Terenci Moix o El pèndol de Foucault, van quedar al calaix per sempre.

Tenir parella, una casa i fills, i la feina, va acabar amb el meu temps per llegir. Un gran parèntesi que té poc sentit pels lector empedreïts que sempre tenen un moment per llegir. Envejava els que llegien a metro o a l'autobús, els que llegien a la consulta dels metges o abans d'anar a dormir. Jo no podia, el meu cap era ple d'altres coses que no hem deixaven submergir-me en la lectura com a mi m’agrada i si no podia ser així no ho volia de cap altre manera. Pocs llibres van aconseguir burlar aquesta situació, havien de ser curts, divertits i punyents, res que m’obligués a pensar o que requerís massa temps, tan sols algun estiu recuperava dos o tres dies per llegir i llegir.

Amb els anys, el temps i l'espai et va retornant i també les velles costums, encara que ja no és el mateix. Vaig començar amb El pijama de ratlles, me’l van regalar un estiu, desprès dels primers capítols no podia esperar al final i me'l vaig llegir. Llavors vaig poder continuar fins el final. Si, havia recuperat la impaciència i hem tornava a enganxar a una historia, un vell costum de quan llegia novel•les roses, primer volia saber si acabava bé, es a dir si la noia es queda amb el noi sinó perquè llegir-la! En aquest cas el final es preveia tant dolent que necessitava tenir-ne la certesa per poder continuar la lectura. Em va passar el mateix amb Maldito karma, era tant hilarant tot plegat que el primer dia ja hem vaig llegir el final. El vaig abandonar en un calaix però aquest nadal l'he llegit i m'ho he passat molt bé.

Somric quan el meu fill llegeix llibres a pes: “mama, aquest té 500 pàgines” i fins i tot compte les que llegeix cada dia perquè el llibre li duri més, somric quan l'altre deixa llibres de 75 pàgines a mitges perquè no se'ls pot acabar, que diferents un de l'altre. Agraeixo la coincidència amb la noia de la recepció del metge quan diu que hi ha autors, en alguns coincidim, que no pot acabar o que un dels llibres de l'Albert Espinosa, Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, li ha sobtat i encantat com a mi.

I de sobte, com sempre, quan algun tema et ronda pel cap sorgeix algun comentari o alguna noticia que el reforça, i em trobo amb un article del Periódico que parla d’una mestre, Àngels Prats, que no pot llegir. Que difícil ha de ser aprendre a viure sense poder llegir!

Les il•lustracions son de Matilde Portalés, fa uns dibuixos genials.

divendres, 2 de desembre del 2011

Vertigen....

Vertigen es el que sempre sento quan arriben aquestes dates, tothom corre d’aquí cap allà, comprant regals preparant menjars, festes i trobades, sopars, berenars,…L’any s’acaba, sembla que el mon s’acabi…

Però en realitat, tot continua, la vida segueix amb les seves coses bones i les dolentes. Sovint tinc tendència a fer un repàs de totes les coses dolentes que em passen i en faig una llarga llista. Un dia el Ferran em va dir:

- Però segur que avui t’ha passat alguna cosa bona!

I es veritat que tots els dies també te’n passen de coses bones. El millor que et pot passar cada dia es poder compartir un bon record amb algú altre, un company, el teu company, els teus fills, els teus amics, el pare, la mare,…

Ara, mirar enrere em fa vertigen, molts anys, molta feina, la família,… mirar endavant també me’n fa!

Avui he rebut una carta d’una noia fantàstica que ha fet les practiques amb mi, senzilla i molt ben escrita em donava les gracies pel temps que hem compartit i jo també li vull agrair. Ha estat un començament de curs difícil i encara no hem remuntat, però el temps ho posa tot al seu lloc. Al seu costat ha estat més fàcil. El Ferran té raó sempre hi ha coses bones per recordar.

Ja fa dies que aquest article ronda per l’ordinador, potser fa vertigen penjar-lo, ara però és un bon moment, aprofito per desitjar bones festes i que aconseguim un munt de moments alegres!

dimarts, 22 de novembre del 2011

Moments màgics…



Per que s’esgoten tots els bitllets de la loteria del dia 11-11-11? Per que, fins i tot, fan un programa de televisió sobre els números i que volen dir? Per què hi ha mags que fan màgia, si tots sabem,que només és una il•lusió? Per que té tant d’èxit el pensament màgic?

En aquest programa podeu escoltar un especialista que parla amb molt de seny de tots aquests temes i t’ajuda a veure-ho més clar:



Ja sabia quan vaig comprar el numero que no em tocaria, igual que se que el colom del barret del mag no desapareix i qui son els tres Reis de l’Orient,…

Però... i les bones estones que m’he passat pensant que en faria de tants diners, per acabar convençuda que millor que no et toquin mai perquè son masses mals de cap. En els moments de crisi, molts potser busquem solucions màgiques als problemes o potser només busquem una estona d’il•lusió per ser una mica més feliços.Les crisis son moments de canvi i ens haurien de servir per crèixer com a societat i com a persones, buscar solucions estimula el pensament i fa aflorar molts sentiments.

Aquests dies veure el telenotícies, escoltar la radio o llegir el diari et fa veure encara el dia més trist i més plujós del que esta. Escoltar politics pedants i malcarats, que diuen parlar en nom de tots, i no escoltar ni una cosa on et puguis sentir identificada fa patir. (Qui deu votar senyores i senyors tan desagradables i poc respectuosos, creguts i prepotents?…em posen els pelets de punta!)

Així que, tal com va tot, tornaré a jugar a la grossa de Nadal, faré la carta als Reis de l’Orient que porten coses a la gent (això sí, en català encara que faci faltes) i buscaré estones per compartir amb els que més estimo, moments màgics que no vull deixar escapar.

Parlant de vocació

He buscat la definició de vocació en dos diccionaris catalans i, ves per on, la definició no m'ha sorprès gens. "Vocació 1 1 f. [LC...