Inteligència...

El dilluns a la nit, fent zapping, vam aturar-nos al canal 33. Vam escoltar una part del programa singulars. Parlava una metgesa de 92 anys, Teresa Guardiola, amb una inteligencia, claredat i senzillesa que ens va seduir fins el final. El video es una mica llarg però val la pena.



Suposo que d'això se'n diu tenir el cap ben amoblat!

La senzillesa

La senzillesa es un valor a vegades poc apreciat. A mí sovint m'agraden les coses senzilles sense complicacions. Aquests dos mesos he anat atabalada amb la feina i la primavera que sempre em descarrega les piles. Quan més feina tinc menys capaç em sento de fer-la i en canvi necessito badar i badar.

Hi ha dues coses però que volia penjar per compartir-les:

Una es un escrit de Gianfranco Zavalloni, del seu llibre “La pedagogía del caracol. Por una escuela lenta i no violenta”. Llegiu-lo més d'un cop:

Simplificar es más difícil
Complicar és fàcil, simplificar és difícil. para complicar basta con añadir todo aquello que se desee: colores, formas, acciones, decoraciones, personajes, ambientes llenos de cosas. Todo el mundo es capaz de complicar. Solo algunos son capaces de simplificar. Para simplificar hay que quitar, y para quitar hay que saber què quitar, tal como hace el escultor cuando a golpe de cincel quita de la masa de piedra todo aquel material que està de màs. Teòricamente cualquier masa de piedra puede tener en su interior una escultura preciosa. ¿Cómo se hace entonces para saber cuàndo hay que parar de quitar, sin estropear la escultura? Quitar en lugar de añadir significa reconocer la esencia de las cosas y comunicarlas en su esencia. Este proceso nos lleva más allà del tiempo i de las modas... La simplificación es el signo de la inteligencia, un antiguo proverbio chino dice: “Lo que no se puede decir en pocas palabras, tampoco se puede decir en muchas”

Es genial. Fer les coses senzilles per tothom sempre m'ha semblat una bona manera de fer-nos la vida fàcil. Sovint volen sofisticar la senzillesa i en diem minimalisme o d'altres paraules semblants, però la senzillesa real no es deixa enganyar. Cal buscar l'essencial i reduir molt tot allò que és superficial o innecessari, acumular ens carrega la nostra motxilla i se'ns fa més difícil caminar.

De tornada de colonies vaig pensar en les flors del camp:

Les flors de camp sencilles i tendres, creixen amb la perfecció d'allò que durarà només una estona però que serà bonic i màgic en la memòria.

Avui he tornat de colonies i aquestes colonies de 3 anys són una mica com la flor. Tot i que potser no formaran part dels seus records si que ho faran de la seva memòria més profunda, del seu bagatge emocional, de les emprentes que tot el que vivim deixa en la nostra persona.

Gaudir de la bellessa delicada de la flor, que creix decidida buscant la llum del sol, aprofitant tots els racons de la seva estructura per sobreviure...Gaudir veient creixer els nens i les nenes...es una experiencia esgotadora però també gratificant!

La senzillesa no és fàcil però m'agrada!

Excusas para no pensar.

Aquest mes estic començant a llegir aquest llibre. M'agrada l'exercici que fa de parlar de cientifics amb teories diferents respecte les que jo vaig estudiar. Me n'adono de la distància i el temps que ha passat des de llavors fins ara, i com jo he perdut el fil de moltes coses que m'interesaven com la ciència.

Es molt important mantenir el contacte amb el mon cièntific per aprendre a canviar teories i maneres de pensar. Tot just he començat i resulta que l'homa no es va tornar sedentari quan va aprendre a cultivar sino que primer va ser sedentari i llavors va aprendre a aprofitar aquest recurs, el big-ben ja no es una única explossió sino un seguit infinit que es repeteix i crea nous universos,...

M'interesen les seves teories sobre educació i el treball dels sentiments. Tot i que no es una lectura ràpida de moment penso que es molt interassant, per fer-nos pensar. Com ell diu:

“Si no nos movemos, no generamos neuronas“

El mateix discurs de sempre....

"Els nois d'avui només estimen el luxe, estan plens de manies i menyspreen l'autoritat. Contradiuen els pares, són golafres i falten al respecte als seus mestres."

Us sona d'alguna cosa aquest discurs. Quan vaig llegir aquestes frases en una circular de l'escola dels meus fills que parlava sobre "Valors en família", em va venir al cap el meu fill i els adolescents d'ara. I vaig recordar les xerrades dels meus pares quan jo també era adolescent i segurament les que tots els adolescents han escoltat en un moment o altre.

Sabeu que es el més impressionant? Que aquest escrit, si les fonts no m'enganyen, té més de 2500 anys, es de Sòcrates.

I potser no es aquesta l’essència de l'adolescència?. Potser tots els adolescents són així perquè no poden ser d'una altre manera. Cadascun amb la seva carrega vital te uns trets semblants: han de marcar distancia amb la generació dels seus pares, han de deixar de ser nens i nenes per començar a ser homes i dones, i això es prou difícil per tots...

A casa aquest es un discurs recurrent, com a professors sovint ens sentim agredits pels adolescents, envoltats de provocacions. Com a pares vivim amb sorpresa i por les transformacions dels nostres fills.

Em consola que la vida d'alguna manera es repeteix des de fa milers d'anys i que a la llarga ens en sortim prou bé.


Potser encara hi ha una part de mi que no vol deixar de ser adolescent i per això llegeixo compulsivament a l'estiu llibres per adolescents com els de Federico Moccia i mirant series per adolescent com "El barco". Per sort alguna part de nosaltres segueix sent nen, adolescent, jove... no deixem marxar del tot aquestes parts de la nostra vida i per això a vegades se'm fa difícil reconèixer l'edat que tinc, el temps corre més lentament en el meu interior que en el mon.

Tan fàcil que sembla...

Tan fàcil que sembla fer tot això escrit en un full i tan difícil quan un ho intenta tot sol enfrontant-se als seus propis pensaments.

Aquest nadal vaig ensopegar amb aquest llibre quan buscava una lectura fàcil per anar pel metro. No us negaré que les fotografies de Bardem i Julia Roberts van fer que m'hi fixes més que en d'altres i tenia una avantatge: tot i que havia vist el tràiler al cinema, no havia vist la pel.lícula.

És senzill trobar punts en comú amb la protagonista, moments de la NOSTRA vida en que ens hem sentit soles, tristes, desesperades, com una cosa molt petita que no val per res, insegures, segures que l'estem espifiant,.... Podríem seguir fins l'infinit, però no he marxat un any a l'aventura, ni he conegut italians fantàstics, brasilenys tan atents, ni he parlat amb Deu.

Us he de reconèixer que el primer i el tercer capítol fan més per mi, menjar i estimar son dos plaers que m'encanten. El segon se'm va fer més pesat, i es que jo, tot i l'escola de monges, no soc gaire de resar ni parlar amb algú que no tinc davant meu (això últim ja em costa prou). Parlar amb mi mateixa potser ho faig més sovint del que voldria.

Ara estic esperant trobar la pel·lícula al vídeo club per fer la típica comparació i acabar decidint que la novel·la sempre es millor que la versió pel cinema, etc, etc... o potser amb en Bardem de protagonista la pel·lícula guanya algun punt.

Bon Nadal

Jo voldria que tot l'any fos com nadal

Quin dia és avui? És aquell, un cop més?
Aquell on la neu cau, els amics fan regals
I saps que és el moment
Quan escoltes com canten Santa Nit
M'agrada escoltar, em sento millor
Com si m'escalfés vora el foc.

Avui els nens bons obriran els regals
Que el Pare Noel els ha deixat
I quan penso que tot demà ja haurà acabat
Hi ha una cosa que us voldria dir:

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Hi havia un nen asegut amb el vell Sr.Noel
Li va mirar els ulls i va preguntar
"Tu saps què és la pau al mon?"
L'home vell va pensar molt el que havia de dir
"És el millor regal, un que podem donar en cada moment".

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

És tot tan bonic, i hi ha tantes llums
I tothom sembla ser tan feliç
Tot el que vull, quan tot ja hagi passat
Només vull saber per què no som tot l'any així.

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor.
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Oh, de tot cor
Bon Nadal
Molt Bon Nadal.

(Grup Galucs)




BON NADAL A TOTHOM!!

Sílvia, Rafa, Pau i Ferran

Les grans passions són malalties incurables...

Picasso

Tots els grans genis s'han apassionat per alguna cosa i han portat aquesta passió fins a les últimes conseqüències. La resta del mon també tenim grans passions i algunes són genials.

Ja fa tres anys vaig llegir un article al Periòdico del 4 de Març del 2007 de Gaspar Hernàndez sobre "Amor sense barreres" i feia servir aquesta frase: les grans passions són malalties incurables.

En el seu programa Una nit a la terra havien explicat dues histories d'amor amb molta força i una d'elles deia al final:

"M'assec al seu costat,
ens mirem als ulls,
i fem l'amor amb la mirada"

En aquell moment era just el que necessitava sentir i em va ajudar a veure-ho tot d'una altra manera.

L'art també ens ajuda a veure el mon a través de diferents cristalls que ens descobreixen coses de nosaltres mateixos. A mi m'agraden pintors com Van gogh i Picaso de traç gruixut i pinzellada forta.

Van gogh