dilluns, 10 de febrer de 2014

Mandrejant amb les sabatilles d'estar per casa posades...

Mandrejant,...Gaire bé he passat el gener i començo el febrer mandrejant. Anar fent sense pressa, ocupada amb coses sovint intranscendents, poca cosa: rentar, endreçar, cuinar, planxar, anar al gimnàs, treballar, estar amb la família, veure la tele, parlar amb els companys, veure algun amic, escoltar la radio,... Cal un temps per endreçar-te tu mateix i, avui ho parlàvem amb una amiga, no es fàcil.

Sovint et passen tot de coses que no ets capaç d'endreçar i vas fent una pila molt gran d'emocions, sentiments, imatges, frases, amors i desamors, cançons, llibres, sopars, amics, berenars, discussions, somriures, visites al metge,...

Arriba un moment que la pila comença a trontollar, tot el seu contingut envaeix el teu espai vital i et sents ofegat i desorientat. Cal parar i escoltar-te, posar ordre tu sol a tot allò que et passa per poder continuar. No per "estar bé", no se que vol dir "estar bé". Sempre hi ha estones que estàs bé i d'altres que no, coses que acabes i d'altres que no, i n'engegues alguna més que no saps com anirà. No hi ha un moment en que tot estigui bé, sempre hi ha una mica de tot.

També hi ha noticies tristes, que sacsegen aquest petit mon personal, la mort de la periodista Tatiana Sisquella que sovint m'acompanyava els dissabtes i diumenges quan feia el programa El Suplement a Catalunya Radio, mentre plegava roba, planxava o cuinava. Els periodistes de radio acaben formant part del teva vida d'una manera molt més propera que els d'altres mitjans perquè amb ells pots compartir el més quotidià, ells estan amb tu mentre vas fent. Una noticia trista, una noia jove, una malaltia coneguda, un any difícil el 2007, una lluita compartida i un nus a la gola que no acaba de marxar.

Rellegir alguns articles dels que publicava al diari ARA és un petit homenatge a la seva feina i a la seva lluita, un dels que més m'agraden comença així:

Als meus amics

L'amic que sempre t'arrenca un somriure amb alguna anècdota mig real mig inventada. L'amiga que et truca només per saber com vas i no vol parlar de res en concret, però et té al telèfon 20 minuts. La que no truca mai, però saps que hi pensa. L'amic amb qui tens converses transcendentals, d'aquelles que només es poden tenir en la penombra, i l'amiga amb qui parles del dia a dia, de les revistes del cor i dels plans del cap de setmana. Les amigues d'anar a sopar cada tres mesos i que et fan pensar que ets una mica la protagonista de Sexo en Nueva York i les que van amb tu al gimnàs i et recorden que "ni sexo ni Nueva York ". (...)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada