Parlem del paper dels mestres i de les mestres

Des de la llunyania d'estar fa dos anys fora de l'escola, però encara sense desconnectar del tot, miro d'entendre com ha anat canviant tot i per què estem on estem.

En aquest blog hi ha unes quantes reflexions sobre l'escola i l'educació dels infants. I no renego de res del que he anat escrivint. Crec que totes i cadascuna són vàlides i fruit de diferents moments de la meva pràctica educativa. Per parlar de l'escola, primer hem de pensar què és l'escola.

I, què és l'escola per a mi? L'escola és un lloc on vivim nombroses experiències en comunitat, aprenem a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a conèixer els altres i a conèixer el món que ens envolta. I ho fem tots junts, en un mateix espai i en un mateix moment.

Ara bé, tot això es pot fer de moltes maneres, tot canvia i evoluciona. Hem sentit la necessitat de canviar les maneres, la metodologia, els currículums... però hem sabut cap a on? Teníem clara la meta? Hem arribat on volíem?

Al llarg dels cursos hem anat canviant el llenguatge per fer-lo més respectuós amb la diversitat i els canvis socials. Hem apropat la mirada per poder acompanyar a tots els infants i les famílies en les seves necessitats. Ens hem multiplicat físicament per atendre totes les situacions que anaven sorgint. Hem creat xarxa amb els companys per treballar braç a braç, ajudar-nos i consolar-nos en molts moments.

I potser, amb la distància, ara veig que aquí ens hem perdut. Volíem ser més propers que alguns mestres que havíem conegut, més respectuosos, volíem mirar l'individu un per un... Però això ens ha allunyat de la idea de comunitat, un grup de persones que conviuen en un lloc i un temps amb un propòsit comú, i amb un mestre.

L'escola no és un hospital, ni una consulta mèdica, ni un lloc de teràpies individuals. Ni un nucli petit com la família, on els membres adults es poden relacionar un a un amb els seus infants. Es cert que hi ha d'haver llocs i espais per fer un treball individual amb l'infant. Evidentment, hem d'apropar-nos a cada individu i procurar atendre les seves necessitats. Però l'escola és una comunitat i cal treballar pel grup, com a tasca prioritària. El mestre ha de liderar l'evolució de la seva classe, implementar les metodologies adequades per al seu alumnat, perquè aquest maduri com a persona, com a ésser social i com a ciutadà del món.

Quan el mestre o la mestra aconsegueix un grup cohesionat, capaç de conviure, d'ajudar-se, d'acompanyar-se, quan aquest grup diposita en l'adult de referència l'autoritat perquè els guiï en el seu procés d'aprenentatge en un ambient de calma, respecte i il·lusió, en aquest moment podem començar a créixer i aprendre.

Arribats al punt en què al mestre se li exigeix una atenció individualitzada, amb una diversitat infinita a l'aula, la tasca principal es desdibuixa i es perd el sentit del paper dels mestres a l'aula. Si la meva atenció està centrada a resoldre una sola situació al llarg de tot el dia o necessito tot el temps del món per mirar infant per infant, no puc fer la meva tasca envers el grup del qual tinc tota la responsabilitat. La inclusió o el respecte a la diversitat són positius, però han acabat absorbint bona part de l'energia i dels recursos de les escoles fins al punt de desdibuixar la seva funció comunitària.

Són faves comptades: 5 hores lectives al dia entre 20 alumnes són 15 minuts per infant al dia (amb patis, descansos, entrades i sortides inclosos).

Torno a repetir: la prioritat a l'escola no pot ser treballar individualment (si fem això necessitem més mans, moltes més mans), la tasca del mestre és fer que el grup funcioni com a marc de convivència i d'aprenentatge. I per això és molt important que se li reconegui la seva autoritat com a professional per part de tots els estaments.

És cert que algunes famílies posen en qüestió la nostra professionalitat, però no només. Tots els estaments: els psicòlegs de referència fan més cas a una queixa de la família que a una observació de la tutora; al Departament corren per la visita d'una família i ignoren el que l'escola demana curs rere curs; els metges dilaten diagnòstics davant casos que s'han detectat precoçment a l'escola, perquè ja se sap que els mestres ens esverem de seguida; i podríem continuar: amb els periodistes, tertulians, etc.

I aquí sí que crec que hem de recuperar el focus, potenciar la feina del tutor de grup, el treball de les dinàmiques de grup, la importància de la tutoria de grup i potenciar la comunitat com a eina d'aprenentatge. En una societat cada cop més individualista, on cadascú es mira el melic i el dels seus estimats, la comunitat perd sentit. Potser l'escola com l'hem entès fins ara també.

Cal trobar un equilibri viable que no ens faci triar entre l'individu o la comunitat. L'escola ha de saber atendre cada infant, però sense deixar de ser, abans que res, una comunitat d'aprenentatge compartit.