Arribar als 50 per casualitat...

Ja sabeu que aquest blog es ple de casualitats, de moments que es creuen i idees que coincideixen. Una lectura, una conversa, una pel•lícula, una fotografia, un programa de televisió,...

Per casualitat em trobo algú que conec a la botiga comprant fruita i verdura, compartim un breu moment, parlem sobre albergínies i receptes. A casa obro el facebook i per casualitat una amiga ha compartit un enllaç de receptes d’albergínies. Li envio un correu amb l’adreça,...

Amb l’any nou comencen nous programes a la televisió, a tv3 estrenen un d’ells que es diu “No serà fàcil”. Te pinta de ser sobre la vida i la quotidianitat, potser ple de topics o no. Sovint a tv3 aquests programes li surten força bé.


Si, podria ser-hi en aquesta conversa, el to, els temes, els records, potser no compartiria totes les opinions però per això son opinions i son diverses. Casualment jo també vaig fer 50 anys el setembre i tenia per l’ordinador un petit escrit, ple de topics o no, que aprofito per compartir:

Han passat 50 anys, molts aniversaris, infantesa, adolescència, joventut, maduresa,… 

Cada moment de la vida esta ple de records: persones, llocs, experiències, musiques, cançons, viatges, imatges, histories, festes, veritats i mentides,…, colors, olors, novetats i tradicions, alegries i penes,… 

I nosaltres ens construïm poc a poc, amb les cicatrius que deixen els bons i els mals moments. Cada decisió que prenem ens fa créixer, canviar i aprendre. 

Al començament no hi ha més camí que aquest, aprendre i créixer, tot es nou i sorprenent. Desprès aprendre i créixer ha estat una necessitat, una manera de viure per mantenir un esperit obert i sa. 

No tots el camins son planers però caminar ja es tot un repte, cada revolt, cada pujada, cada baixada, cada flor i cada pedra tenen un significat i un lloc al cor. 

Cada foto, un somriure, cada moment, un record, cada cançó, cada olor,i sobre tot el pare, la mare, la germana, el meu company, els meus fills, cada amiga,... i al final la persona que ets i tot un camí per endavant.

Una cursa sense arribada

Quan comença el curs sembla que molts  arribem amb els motors a moltes revolucions i que iniciem una cursa sense fi. Tot son presses i neguits, feina, feina i feina,…

Però quina es la meta? Quina és l’arribada d’aquesta cursa sense fi? Si el que volem es gaudir d’un bon curs hauríem de començar per mesurar les forces que ens hauran de durar fins al juny, si el que volem es gaudir de la tasca d’acompanyar als infants en el seu creixement, descobrint el mon i compartint  els seus aprenentatges hauríem de baixar de revolucions. En tot cas és una cursa de fon son compte més la resistència i la paciència.

Cada cop em faig més conscient que l’educació no és una cursa, perquè no té un arribada. Mai no pararem de créixer, d’aprendre, de gaudir del mon, d’estimar-nos i de fer-nos grans. Es una tasca enriquidora i engrescadora que pot durar, si un ho vol, tota la vida. Per això no te sentit aquesta mena de pressa per assolir objectius, cremar etapes i deixar de costat moments de calma, d’observació, de reflexió, de compartir els nostres pensaments i les nostres emocions com adults, envers els infants, envers nosaltres mateixos i envers la nostre tasca.

Comentant aquests pensaments en veu alta algú em deia: si molt bonic tot aquest discurs, però no tenim tot el temps del mon per fer això! Cert ningú no té tot el temps del mon però jo tot el temps que tinc el vull intentar viure amb aquesta serenor, sentit el que faig i que això em faci sentir bé amb mi mateixa i amb els altres (tot i que no sempre ho aconsegueixo). Jo encara no he trobat gaire gent que amb la pressa es senti còmode, alguns si però potser son els menys, la resta sempre ens anem queixant d’haver d’anar corrent tot el dia per un munt de coses que nosaltres mateixos anem afegint a la llarga llista de coses per fer…

Ja fa dies que vaig llegint a batzegades un llibre escrit per una mestre que fa aquestes coses que us deia que son tan importants per a mi, buscar moments de calma, d’observació, de reflexió, de compartir els nostres pensaments i les nostres emocions com adults, envers els infants, envers nosaltres mateixos i envers la nostre tasca.

És un llibre escrit d’una manera planera i propera, una selecció d’articles de diari que li donen una mirada quotidiana a la nostra vida dins l’escola. "Les arrecades de la mestre". Comparteixo moltes de les experiències que l’autora explica però no sempre estic d’acord amb la seva mirada respecte algunes situacions. Això però li dona riquesa a la lectura i desperta l’esperit crític del lector que es una de les coses que ens empeny a llegir.

Hi ha però unes quantes frases que li han donat sentit a la lectura d’aquest llibre i que vull compartir amb vosaltres:

“El valor se li suposa (un dels millors capítols per a mi)

A les mestres, se’ns suposa la perfecció, però és una tasca impossible ni tan sols pretendre-la. Seria millor demanar-nos bona voluntat, ganes de treballar amb les criatures, il·lusió per veure’ls créixer i recursos per acompanyar-les en el procés, que això sí que ho podem oferir.”

“El meu nen no menja

(…)parlar de menjar ens remet  a la supervivència, a les necessitats bàsiques, a quelcom més proper al món del cos i dels instints, que no pas a la intel·lectualitat i  la cultura. (…) Qui no recorda l’escena mil vegades viscuda i observada en altres cases, d’una taula en què una mare, un pare o algun membre de la família posa als llavis de la criatura una mica de maduixa, de pastis, de pa ensucrat amb tomàquet o li dóna un os de pollastre perquè vagi llepant-lo i “fent boca”? Aquesta és, sens dubte, la millor invitació a menjar, a créixer i a gaudir. Però és una invitació que darrerament sembla que fem en veu baixa, amb poca seguretat i amb moltes presses.”

I llavors sentim aquella afirmació que desmunta tot el gest de donar-li a provar quelcom nou: Oi que no t’agrada això?

Parla dels gels, del dormir, dels valors, del diàleg, de l’estimació,…

I d’altres, que encara em queda per llegir! 

FELIÇ 2015