Aquest és un procés que cal entendre des de l’individu cap a la societat i a l’inrevés. Cal que et reconeguis a tu mateix com a persona diferent de la resta i que acceptis a la resta des de la seva diferència. I a la vegada crear un corrent social que s’interessa per conèixer d’altres grups diferents per evolucionar cap a col·lectius capaços d’interaccions més positives, acollidores i enriquidores.
Però com es construeix l’alteritat en edats molt primerenques? Quan descobrim l’altre, en quin moment som conscients del nostre jo i de l’altre com éssers diferenciats? Què comporta en la vida de l’infant aquesta conquesta?
Des de la formació del fetus fins que morim estem en constant evolució, formant-nos i transformant-nos en la nostra individualitat i com a membres de la societat on vivim. Els infants són éssers capaços que van creant la seva pròpia identitat de manera positiva i satisfactòria, desenvolupant les seves potencialitats. Aquest camí requereix l'ajuda de la família, l’escola i la societat com a catalitzador de les seves pors, conflictes i contradiccions al llarg del procés.
La diferenciació del nadó respecte de l’adult, que ha estat el seu món al llarg de nou mesos de gestació, i dels que tindran cura d’ell després de néixer, és una acció necessària per crear la seva identitat, però no per necessària està exempta de dificultats.
Durant la gestació el fetus és totalment dependent d’una altra persona. En circumstàncies òptimes quan arriba el part és el primer cop que es produeix una separació de la persona gestant i, per tant, un moment d’evident diferenciació i presa de contacte amb els límits físics corporals.
Durant els primers mesos el nadó encara continua sent molt dependent de l’adult, fins al punt que moltes vegades pensem que encara no sap distingir on acaba ell o ella i on comencen els seus adults de referència. Per això reclama la seva presència constant, per por de perdre una part que encara considera seva. Malgrat el seu neguit, cal ser respectuosos i pacients. Superar el seu malestar forma part del seu desenvolupament. La seva necessitat de créixer el farà estar orgullós de noves conquestes i les seves ànsies de jugar i d'aprendre el faran posar a prova constantment.
En el període de 0 a 3 anys l’infant fa un salt gegantí i adquireix les bases per a la seva construcció com a individu: s’inicia en el procés d’autoconeixement, en la conquesta de la seva autonomia de moviment, de comunicació amb els diferents llenguatges i de pensament. Caldrà buscar un equilibri sa entre la necessitat d’acompanyar-lo i la distància prudent per deixar-li fer i mostrar-se. A vegades l’adult escurça massa aquesta distància per la por que ens genera les seves inseguretats i veure el seu patiment que apareixen en l’infant al llarg d'aquest procés.
En aquests tres anys haurà fet una evolució enorme: ha conquerit la verticalitat i la llibertat de moviment, ha après a controlar el seu cos, a comunicar-se i a parlar i a explorar l’entorn amb molta curiositat.
L’inici de l’escolaritat és un moment molt intens, en les que es viuen noves situacions, experiències desconegudes i es propicien moltes relacions. Davant d’això cadascú reacciona a l’arribada a l’escola amb el seu bagatge personal fruit de molts factors que influeixen en l’evolució personal. Ara iniciarem un moment que proporcionarà moltes oportunitats per reconèixer a l’altre com un igual però diferent d’ell.
Les professionals d’infantil sovint podem constatar els primers dies de curs que hi ha una gran variabilitat en la manera d’enfrontar aquesta situació. Una de les diferències més visibles dels diversos moments maduratius de l’alumnat de tres anys és en quin punt es troba la construcció del seu jo, la seva capacitat de reconèixer a l’altre com un ésser diferent d’ell mateix, però a la vegada com un igual i, per tant, quines relacions és capaç d’establir.
Aturem-nos en un moment d’esbarjo a inicis de curs d’un grup de tres anys. Algun infant jugant sol amb la sorra, necessita el seu espai, prioritza el seu joc a la relació amb els altres. Infants jugant de costat, cadascun amb el seu propi joc, comparteixen espai, però no l’activitat, l’altre a vegades és un objecte més dins del seu joc. Alguns infants comencen a elaborar un joc comú, amb algunes regles molt senzilles o amb un fil argumental molt primerenc i variable, que va canviant al llarg de temps. Infants que busquen seguretat en l’espai o el joc recurrent, infants amb necessitat d’envair l’espai i conèixer l'entorn per sentir-se segurs. També trobarem infants que pateixen molt la separació dels seus referents, amb dificultats per conquerir alguns espais d’autonomia, que ploren o s’acosten a l’adult per sentir-se segurs amb molta necessitat de proximitat física de la qual encara no poden prescindir. Totes són diferents maneres d’entomar una mateixa situació des de realitats particulars. A partir d’aquí haurem de treballar per crear experiències compartides que ajudin cada infant a tenir en compte l’altre i les seves circumstàncies. Comencem un llarg camí en l'aprenentatge de l'acceptació de l'altre tal com és. Per poder anar construint a partir de tots els nostres "jo" un "nosaltres".
Veiem que l’alteritat forma part de la construcció del jo. La diferenciació de qui soc jo i de què soc capaç, i el reconeixement de qui és l’altre i de què és capaç. Aquest procés ens ha de portar a l’acceptació de les diferències a tots els nivells, per construir llocs comuns on compartir amb l’altre el que som cadascú de nosaltres.
Cal superar inseguretats i neguits, assumir incomoditats i obrir-se a la diferència per trobar noves certeses en la complexitat de l’altre. Una feina que cal anar fent sempre.
Sílvia Tubau
