dimecres, 29 d’abril de 2015

No vull....


La globalització ens ha portat moltes coses, una d’elles un munt d’informació de tot tipus i molta sobre desastres naturals, desgracies, accidents i d’altres patiments:

Accident aeri de Punta del Este, accident aeri de Vila Castelli, accident del Antonov An-26 a Síria de 2015, accident aeri de la Base Aèria dels Plans de 2015, vol 235 de TransÀsia Airways, vol 9525 de Germanwings, enverinament per cervesa a Moçambic, estampida del Carnaval d'Haití de 2015, explosió d'Hospital Matern de Cuajimalpa, naufragi del Aung Takon, naufragi del Dalni Vostok, naufragi a la Mediterrània del 19 abril 2015, atac al Museu Nacional del Bardo, atemptat contra Charlie Hebdo, atemptats de Copenhaguen de 2015, atemptats de Maiduguri de 2015, massacre de Baga de 2015, presa d'ostatges a Porte de Vincennes, temporada de tifons en el Pacífic de 2015, terratrèmol del Nepal 2015, cicló Pam, efectes del temporal del nord de Xile de 2015 a Atacama, erupció del volcà Calbuco de 2015, erupció del volcà Villarrica de 2015, incendi forestal de Valparaíso de 2015, incendis forestals a Chubut de 2015, tempesta tropical Mekkhala 2015, temporal del nord de Xile de 2015,........

Un noi mata un mestre amb una ballesta, una altra mort.

I comencen a aparèixer llaços, espelmes, fotografies impossibles de mirar... Arriba la por, la tristor, la desesperació,... S’hi aboquen comentaris, opinions, més por, dolor i sovint això porta més dolor. Empatitzar amb la gent que pateix si, però no vull i no puc carregar amb tot.

No vull i no puc compartir tots aquests dols. Cada dol es un procés íntim, llarg i feixuc que requereix molta energia i molta força.

El dolor, el patiment gratuït, les injustícies ... son una altre cosa, i això em remou la por i la indignació.

No vull i no puc fer veure allò que no és. Compartir un llaç negre com un justificant de recepció, o mireu que ha passat o això no hauria de passar, no m’ajuda i potser a algú li serveix, no se si més enllà de deixar algunes consciències tranquil·les.

Només tinc forces pels meus dols i els dols més propers, per fer-los el millor que pugui, per acompanyar els dols propers i compartir-los, per fer-los més lleugers i menys duradors. Potser soc massa egoista, però necessito anar poc a poc, del més petit al més gran i tinc un radi d'acció limitat, molt limitat.

La vida i la mort van juntes, formen part de la nostra existència a parts iguals i les vides i les morts per a mi son totes igual d’importants.


diumenge, 12 d’abril de 2015

Ara un article sobre nosaltres, les mestres i els mestres...

"Pedreira, M. (2004) Malalties professionals a l’ensenyament. Perspectiva escolar, 287, pp 76-79"

No us el copio sencer, però el podeu llegir en aquest blog, segurament trobareu algun dels símptomes que a vegades patim els mestres i les mestres:
http://blocs.umanresa.cat/educaciofub/2015/04/02/malalties-professionals-lensenyament/

LLegint aquest article m'hi he reconegut més del que m'agradaria:


"Jutjàlgia persistent

Tendència molt estesa a jutjar sempre i en tot lloc qualsevol aportació dels nens i nenes des del punt de vista més estrictament acadèmic.
S’identifica per una inclinació a fer la pregunta “ I de quin color és ?” davant qualsevol intent de comunicació d’un nen o nena de bressol, a embrutar els dibuixos genials dels alumnes amb valoracions escrites a parvulari i a omplir de vermell els redactats plens de sentiments dels alumnes de primària per a ressaltar les faltes d’ortografia.
Sol anar associada a insatisfacció, a dificultats per connectar amb els nens i nenes senzillament per plaer, a la realització obsessiva de proves amb finalitat classificatòria, a l’acumulació de gran nombre de graelles i registres i a la tendència recursiva a fer i emetre judicis per simular seguretat i deixar clar qui mana i qui sap el que és correcte.
"

Per sort podem fer cas a les conclusions i anar treballant dia a dia:

"L’únic remei amb què comptem els ensenyants a hores d’ara és la voluntat tossuda de fer el petit esforç diari de mantenir-se en forma, oberts a les innovacions, i amb ganes de provar, analitzar i compartir amb tarannà dialogant."





dimecres, 8 d’abril de 2015

De vacances, un article per compartir.

Aquests dies de vacances fas aquelles coses que sovint t'agradaria fer però no trobes el moment. Si pots, les fas amb calma i gaudeixes més de cada moment.

Ara hi ha tanta informació per tot arreu! Televisió, radio, internet,... Sempre immediatesa! El diari en paper comença a ser una cosa del passat, però com tot te el seu encant.

Entre setmana només miro algunes portades de diaris, això si tinc temps de parar  un moment davant d'un quiosc, barrejat amb revistes del cor o de cuina.

Els caps de setmana, quan vaig a casa dels meus pares fullejo el diari del dissabte, però m'aturo poc, una passada ràpida pels titulars, les pel·lícules de la nit o del diumenge i potser llegeixo algun article que em crida l'atenció.

Per vacances gaudeixo d'anar passant els fulls un a un, si cal tornar enrere i recuperar una paraula o una frase de l'últim article que acabo de llegir. Aturar-me a les cartes al director i llegir fins el final, fins i tot el nom de qui l'escriu. No saltar-me ni les planes dels anuncis i quan acabo tornar a començar per recordar el que he trobat més interessant o curiós, divertit, emocionant o colpidor.


Aquest cop un article que, tret del símil religiós, te una filosofia interessant sobre la vida i el dia a dia: