diumenge, 8 de setembre de 2013

El millor premi!

Moltes gràcies Àgata per aquest premi que em fas arribar des del teu blog Receptes amb vida.

Segurament que Pensaments de color és un blog força versàtil perquè el que escric depen molt del que em passa o el que sento i això acostuma a ser força canviant...

Aquest és un blog petit, va néixer amb vocació de ser-ho per això les vostres visites son el millor premi.

És un blog pels amics i gaudeixo amb cadascuna de les entrades, dels comentaris i dels premis, perquè sé que cada visita és una lectura senzilla i afectuosa d'algú proper. Ara em cal posar fil a l'agulla i buscar cinc blogs per compartit aquest premi! M'hi poso ben aviat.

dijous, 5 de setembre de 2013

El 26è curs.

Més o menys fa 25 anys que faig de mestre, mig curs a munt,  mig curs avall, les primeres substitucions cobrint baixes i malalties, el primer curs sencer, l'oposició, la primera escola,... Però de fet porto gairebé tota la vida dins de l'escola, vaig començar als quatre anys i ja no ho deixat: el parvulari l'escola de primària, el batxillerat, el COU, la universitat i la feina. Quaranta-cinc anys tornant cada setembre a l'escola i encara tinc la mateixa sensació agre-dolça: tristesa pel final de les vacances, dels temps sense horaris i sense tantes obligacions, de badar un dia sencer... i per una altre part el retrobament amb els companys i els alumnes.

Quan miro enrere tinc molts records d'alumne (els deixarem per un altre post) i dels 25 cursos de mestre, de cada escola una sensació.

A l'escola de pràctiques vaig descobrir que fer de mestre no era per a mi. Per primer cop tota sola en un p4 vaig passar-me tota la tarda treient abrics i bufandes i esbrinant de qui eren, com es deien els nens i penjant-los al seu penjador. Quan vaig acabar va entrar la companya per dir-me que ja podíem començar a recollir. Vaig arribar a casa i li vaig dir a la meva mare que havia de pensar molt seriosament si volia acabar la carrera perquè això no era per a mi. Però vaig continuar i no va anar tant malament.

A l'escola d'adults tot va ser molt fàcil i vaig començar a creure en mi mateixa.

A la primera escola vaig obrir el meu mon, vaig aprendre a viure, vaig conèixer gent, vaig fer amics, vaig viatjar, vaig treure’m el carnet de conduir i vaig tenir el meu primer cotxe, em vaig fer gran.

A la segona escola vaig estar de pas entre primària i secundaria.

A l'institut vaig descobrir que treballar en equip és molt important, que per treballar en equip calen moltes hores de xerrar, compartir, discutir, conversar, explicar,... un objectiu comú a on arribar, ganes de fer-ho i confiança en que s'aconseguirà,... (i que ser mestre no es el mateix que professor)

La tercera escola va ser un salt mortal enrere sense red, amb les meves companyes vaig començar a aprendre a fer de mestre d'infantil, vaig fer de mare i de mestre i amigues per sempre.

A la quarta escola he après a estimar la feina i a gaudir-la, a creure en l'escola que vull.

I ara un nou setembre per encetar...


dimecres, 4 de setembre de 2013

Lectures d'aquest estiu...

Una lectura que havia encetat i amb el final de curs no havia pogut acabar

En vint-i-quatre hores! M'agrada molt i molt com escriu la Silvia Soler, tant si és comedia com no. Vaig gaudir tan com amb "Petons de diumenge",  vides properes, llocs quotidians,...
Un llibre que li van regalar al Ferran i que li vaig demanar per llegir, una bona lectura amb una història interessant explicada d'una manera molt sorprenent!
També una lectura compartida amb el Ferran, sense tan d'entusiasme per la seva part (era una de les lectures obligatories del curs).


La última de l'estiu abans de vacances, es com una serie americana d'aquelles que hi passa de tot i més, però em va enganxar, així que...


Ara estic a la segona part i encara en queda una tercera!



dilluns, 2 de setembre de 2013

Moments d'estiu.

Petits, mitjans i grans dols!



Quan ens trobem en moments molt difícils i hem de passar períodes de grans perdues som capaços de reconèixer el dol, estudiar-lo, preparar-lo, assumir-lo i fins i tot superar-lo. La majoria ho entén i t'acompanya.

Però a la vida hi ha molts dols diferents.

L'Anna em deia un dia que havia llegit un llibre de Josep Maria Espinàs que parlava de la jubilació i de les petites jubilacions que anem fent al llarg de la vida abans de la gran jubilació que deu ser morir.

Doncs jo crec que també hi ha petits, mitjans i grans dols. Però els petits i els mitjans a vegades no els reconeixem i els patim sense estudis, ni preparacions, i costen d'assumir i de superar-los.

No sempre son situacions dolentes: perdre aquell nen de la foto que s'ha convertit en un jove a voltes desconegut, canviar de casa, no compartir les mateixes idees amb un amic, perdre cabell, etc... es normal, es el que ha de ser, però dol. A mi em dol.  Aquests dols em fan plorar tan fort o més que les grans pèrdues. En les grans pèrdues el dolor es tan profund que no em surten les llàgrimes. El dol no en te gairebé res de racional, més aviat es un conjunt de sentiments i emocions que costen d'escriure i ordenar i que més poc a poc o més ràpid, anem processant i reconduint perquè allò que sentim no faci tant de mal. Perquè inevitablement fa mal.

Ara puc escriure tot això i algú pot pensar que li faria vergonya compartir aquestes idees, però només són paraules, pensaments escrits un darrera l'altre que m'ajuden a situar algunes coses que em passen pel cap. Vol ser un discurs racional. Un altre cosa és compartir sentiments i emocions des de dins, des del cor o des de l'estomac. Abans evitava compartir  aquestes situacions però he après que cal estar, sentir i compartir amb les persones que estimes i no tenir por de fer-ho.

Els dols petits i mitjans es passen com pots, amb els recursos que tens, llegint llibres, xerrant o no. Amb sort et fas fort i aprens una mica de cada situació.