dijous, 12 d’agost de 2010

La comunicació.

A la revista Funció que ens envia la Generalitat a casa hi ha sempre un munt d'articles, que sovint fullejo sense massa interes. En el Núm 67 de l'Estiu 2010 he trobat aquest que tot i ser curt hem sembla interessant:

El miracle de la comunicació.

Reconèixer que una altra persona pot tenir una visió d'un fet completament diferent de la que tenim nosaltres és un pas endavant per actuar amb empatia i assolir una autèntica i fructífera comunicació.

Coincideixen els místics de tots els temps i de totes les cultures a assenyalar que el benestar màxim al qual pot accedir un ésser humà -la completa unió amb la realitat- només és possible a través de la veritable percepció d'aquesta realitat.

El nostre cervell, mentrestant, practica el noble art d’inventar-se tantes realitats com li covaren. És un dels seus privilegis í, també, una de les seves carregues. En qualsevol cas, certament, és el cervell qui "crea" la realitat a partir d'alló que percep. 1 ho fa tan bé que cadascú de nosaltres té el convenciment -per altra banda, sincer i legítim­ que la nostra és l'única versió acceptable d'alló que esta passant.

Tant persuadits estem d'aixó que, fins i tot, podem "demostrar-ho" de forma lógica, aportant arguments i evidencies, sense adonar-nos, en cap moment, fins a quin punt les nostres idees sorgeixen de la nostra configuració mental personal, completament genuí­na, en efecte, pero, tanmateix, aleatória.

Dones bé, quan reconeixem que una altra persona pot tenir una visió diferent d'un fet, estem donant el primer pas per desenvolupar una de les nostres destreses socials més fructíferes: l'empatia.

Quan actuem amb empatía, indaguem el punt de vista de l'altra persona intentant entendre-la. Al cap­davall, no es tracta d'entendre que diu, sinó d'entendre "aquella persona", arribar a comprendre el paradigma mental i emocional que li fa veure les coses d'una altra manera. És aleshores quan sorgeix el gran mirace de la comunicació, i quan podem sentir no la forca de la nostra "raó", sinó el poder de la nostra voluntat per viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Josep Maria de la Fuente Poeta, novel-lista i dramaturg


Amb els anys, les experiències, un cert entrenament i una visió amplia de la vida, realment puc arribar a reconèixer que hi ha tantes maneres de veure la realitat com persones al món, tantes maneres de viure la vida com habitants del planeta,...

Pots acceptar aquesta situació, caminar al costat i compartir moltes coses, però hem falta una part: que fas quan això no es suficient? tot i posar els mitjans, acceptar a l'altre i les seves raons, explicar i fer arribar les teves a l'altre sense esperar que aquestes visions s'ajuntin, només compartirles...

Però a vegades et sents dolgut en el més profund i que la comunicació més intima, aquell fil tan prim que ens unia de manera invisible s'ha trencat.

La confiança, la companyonia, l'estimació profunda,... tot això estripat per les maneres i les formes, pels fets, fa que tota aquesta comprensió sigui dificil i que deixem gent pel camí i ferides dificils de curar al cor. Això encara no he après a acceptar-ho.

dissabte, 7 d’agost de 2010

El temps i l'horari.

Sempre al llarg de molts cursos es repeteixen als claustres converses i discusions sobre l'horari, la distribució de materies, el temps d'esbarjo, la intensiva de l'estiu, les hores lliures,...

L'horari acostuma a ser un trencaclosques que els equips directius intenten fer per tenir contents als pares, al departament, als mestres,... Tots exigim el que creiem que serâ el millor, però per a qui? Qui pensa en els alumnes i les seves necessitats? L'horari acostuma a ser un tema tabú, que ningú vol discutir seriosament, podria desfermar una discusió massa egoista o massa profunda sobre la concepció de la linea d'escola o simplement estirar de la manta i descobrir privilegis injustificables. Costa molt que s'entengui que l'utilització dels espais i la distribució del temps no es només una qüestió merament pràctica si no una linea de fons en els plantejaments pedagogics de l'escola.

Tendim a copartimentar el temps cada cop més amb estones més curtes perque no es cansin? o perque no ens casem nosaltres? Si, es cert, que les sessions de una hora i mitja poden ser molt llargues però també molt curtes, tot depen de que pretenem i com ho fem. També ens queixem dels canvis i les dificultats que comporten els moments d'espera, però cada cop n'hi ha més a les nostres aules petites i sense espais per organitzar moments de pas d'una activitat a una altre, d'una vivència a una altre.

En aquest llibre que ha resultat ser alhora entenedor i pràctic:



He trobat uns paragrafs que descriuen molt bé el que és per a mi el temps en la nostra tasca educativa:
4
Tiempos y ritmos
de acogida


Tiempo de convivencia
Cualquier propuesta sobre la educación debería ir unida a una reflexión sobre cómo vivimos nuestro tiempo ( ... ) y cualquier transformación educativa relevante que se pretenda conseguir debe vincularse a una transformación de las formas de organización temporal. (Cardús, 2000)

Los horarios cotidianos, familiares y escolares expresan una manera de entender el mundo y transmiten una determinada escala de valores. En la planificación y distribución del tiempo y de los horarios se plasman y se concretan las concep­ciones educativas. Se trata de convertir el tiempo en una acción educativa positi­va, de tener tiempo para hacer lo que nos proponemos, tiempo de preparación, acción y recogimiento. Es mejor calidad que cantidad. No se trata de ir siempre poco a poco, se puede ir deprisa cuando es necesario, pero no hay que ir con pri­sas. Existe la costumbre de hacer muchas actividades en un día y no se permite re­petir, ampliar, etc.

Para crecer debemos permitirnos la equivocación, aceptar la frustración de no ser omnipotentes y practicar la persistencia de volver a intentar las cosas. Dar tiempo al error, por el reto personal, por repetir, por competir con uno mismo, por equivocarse y rectificar, por hacer y deshacer.

Viviendo en comunidad nos encontramos constantemente teniendo que jugar entre el tiempo propio y el tiempo del grupo.

Sentir y crecer El crecimiento emocional en la infancia 135

Trobar aquestes reflexions i moltes més que hi ha al llibre, t'ajuden a resituar-te davant de la tasca educativa i et dona arguments per a noves converses.